Lislandès o islandésIslandés en pronúncia occidental i islandès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el llibre d'estil. (íslenska, fins a la reforma de l'ortografia del 1973: íslenzka) és una llengua escandinava occidental parlada a Islàndia.
És la més conservadora d'entre les llengües escandinaves, o fins i tot germàniques. En l' aspecte morfològic, mentre que una gran part de les llengües indoeuropees de l'Europa Occidental han reduït enormement la flexió, a l'islandès hi és molt abundant, en un grau similar al llatí, el grec, o més properament, l'anglosaxó. Així per exemple, els noms es declinen per cas, nombre i gènere. Pel que fa a l'ortografia, l'islandès s'escriu amb l'alfabet llatí així com era emprat pels anglosaxons, prova de la poderosa influència cultural del món anglès antic sobre el norrè: així, és anglosaxó l'hàbit de representar les vocals llargues per mitjà d'un accent agut: Á/á, É/é, Í/í, Ó/ó, Ú/ú, Ý/ý, Ǽ/ǽ, Ǿ/ǿ o Ǫ́/ǫ́; també són d'origen anglosaxó les lletres Ð/ð (o eth, equivalent a la "z" castellana de mots com ara juzgar o al dígraf "th" anglès de this) i Þ/þ (o thorn, equivalent a la "z" castellana o al dígraf "th" anglès de thing), així com Æ/æ, Œ/œ, Ø/ø, Ę/ę, Ǫ́/ǫ́ i Ǫ/ǫ o l'ús de la lletra <y> per a representar una i arrodonida o labialitzada. Les lletres c, q, w i z, que actualment no s'hi empren; Foren molt usades en el passat; modernament, també s'ha abandonat l'ús dels grafs Ǽ/ǽ, Ǿ/ǿ, Ø/ø, Œ/œ, Ę/ę, Ǫ́/ǫ́ i Ǫ/ǫA tall d'exemple: el títol islandès de la Història dels Habitants de la Vall Salmonera és Laxdǿla saga o Laxdœla saga a les edicions filològiques, però Laxdæla saga a les edicions per a ús d'escolars, amb ortografia normalitzada, adaptada als usos moderns. Ja a les edicions dels textos medievals que es van fer al Segle XIX, s'abandonà l'ús ortogràfic antic que representava tant la vocal [Ǫ]/[ǫ] com el diftong [Au]/[au] per mitjà del dígraf <au>, ja que resultava altament confusionari representar una vocal pura i un diftong amb un mateix grafema; en certs casos, tanmateix, aquest fet ha tingut conseqüències interpretatives divergents, ja que els editors no sempre s'han pogut posar d'acord a l'hora de decidir si darrere una determinada paraula s'hi amagava el diftong o la vocal pura (aquest és, per exemple, el cas del sintagma aurgom forsi de la Vǫlospá, que alguns editors llegeixen i interpreten com a <aurgom forsi>, mentre que d'altres, hi llegeixen i interpreten un <ǫrgom forsi>). Seguint el model tipogràfic alemany, en el es va procedir, a més a més, a introduir la lletra Ö/ö, totalment desconeguda en els textos antics. La retenció de les lletres þorn (thorn) i eð (eth) és una mostra més de la seva tendència arcaïtzant: com ja hem apuntat a dalt, són d'origen anglosaxó i l'islandès les continua emprant mentre que el descendent directe de l'anglosaxó, l'anglès actual, les ha substituïdes totes dues pel dígraf "th" (thin, this).
El vocabulari també és molt conservador, i quan apareixen objectes o conceptes nous que reclamen les corresponents noves designacions, en lloc d'adaptar el mot xenoglòssic -que normalment és anglès i, en aquesta llengua, tot sovint d'origen greco-llatí-, que normalment sol acabar prevalent a nivell internacional, a Islàndia hom s'estima més d'encunyar nous termes. La part negativa d'aquest fenomen és que els textos islandesos científics són absolutament opacs a l'estranger que hi vulgui tenir accés; també s'ha de veure com un fet negatiu el fet que sovint es proposin diverses encunyacions que primer han de lluitar entre elles fins que una s'imposa. Això vol dir que sovint cal aprendre no un sinó diversos termes nous islandesos per a un internacionalisme i això, sabent que alguns d'aquests aviat deixaran d'usar-se.Un exemple: l'internacionalisme robot és islanditzat almenys de cinc maneres diferents que van des de l'adopció i/o adaptació del xenisme fins a l'encunyació de nous termes: róbot, róboti, vélmenni, vélfæri, þjarki. El purisme islandès, tanmateix, actualment fa mostra de cansament: així, podem observar com la terminologia creada per a designar els noms de les fruites ha estat rebutjada a escala popular i substituïda per adaptacions dels internacionalismes corresponents. Per exemple: el terme normal per a designar la tomata és l'adaptació popular tómati o tómatur i no pas l'encunyació rauðaldin. La llengua actual s'ha fet més permeable a l'acceptació social de danicismes rebutjats totalment per l'estàndard fa uns anys, verbi gràcia afgerandi (danès ← afgørende), brugghús (danès ← bryghus), lukkunnar pamfíll (danès ← en lykkens pamfilius), punta sig (danès ← pynte sig), pía (danès ← pige), uppgjör (danès ← opgørelse) o vinka (danès ← vinke), mots que fins al present no s'han començat a usar sense complexos; així, no fa gaire encara es recomanava la substitució sistemàtica de brugghús per ölgerðarhús. La presència d'anglicismes en la llengua parlada, especialment la del jovent, és notable.
Com a resultat de tot això, els islandesos poden llegir, per bé que amb dificultats, els textos de les antigues sagues, escrits en norrè occidental antic fa més de set segles -això, sempre que aquests textos en qüestió hagin estat uniformitzats i modernitzats grafemàticament i morfològicament, i les edicions que usin els lectors islandesos moderns continguin, a més a més, prou aclariments culturals i lexicals-. A nivell fonètic i fonològic, tanmateix, la llengua moderna ha canviat moltíssim respecte de l'antiga, tant és així, que, si un islandès famós de l'Edat mitjana, posem per cas Egill, el protagonista de l'Egils saga Skalla-Grímssonar aparegués a un islandès modern, no es podrien pas entendre l'un l'altre. El sistema ortogràfic modern "tapa" aquest fet pel fet de basar-se en criteris fortament historicistes (igual que, per exemple, l'anglès, el feroès o el danès). A tall d'exemple: Les antigues vocals llargues <á/Á>, <é/É>, <ó/Ó> s'han diftongat en islandès modern, però s'hi continuen representant com a vocals llargues i no pas com a diftongs.
La llengua que hi és més pròxima és el feroès.
Història Durant els segles IX i X Islàndia fou colonitzada per parlants del norrè, llengua escandinava provinents sobretot de Noruega. La separació de l'islandès i el noruec és llarga i lenta. Cal tenir clar que quan es parla de la literatura islandesa de l'Edat mitjana, s'està fent referència a "literatura escrita a Islàndia o per islandesos" i no pas a "literatura escrita en islandès", ja que, de fet, la llengua era la mateixa a tots dos països (Islàndia i Noruega), bé que amb diferències que no van més enllà de les de caràcter estrictament dialectal. Només arguments emocionals -però no pas lingüístics-, basats o alimentats en el sentiment nacional actual, justifiquen que es parli d'una llengua "islandesa" per a bona part de l'Edat mitjana. Les llengües comencen a separar-se realment durant el , i això, més per divergència dels parlars continentals, que comencen a sofrir la impactant influència del baix-alemany mitjà, que no pas per evolució pròpia. A partir de la segona meitat del , les diferències s'anaren accentuant ràpidament i a partir del es pot considerar que ens trobem davant dues llengües ja plenament separades. En aquest context cal recordar que els reis noruecs sempre van mirar Islàndia com una mena de part del territori nacional no subjecte al seu domini i que no van cessar fins que no van aconseguir de posar l'illa sota la seva fèrula en temps del rei Hákon IV Hákonarson (1262) i, sobretot, de son fill, Magnús VI Hákonarson -el reformador legal que donà als islandesos el Codi Johanneu o Jónsbók, el codi legal que regiria l'illa fins a gairebé el - i el seu net, el rei Eiríkr II Magnússon.
Alfabet L'alfabet complet de l'islandès és:
Majuscules A Á B D Ð E É F G H I Í J K L M N O Ó P R S T U Ú V X Y Ý Þ Æ Ö Minuscules a á b d ð e é f g h i í j k l m n o ó p r s t u ú v x y ý þ æ ö
Les lletres amb signes diacrítics, com i , es tracten en la seva majoria com a lletres separades i no com a variants de les seves vocals derivades. La lletra va substituir oficialment el dígraf l'any 1929, encara que s'havia utilitzat en els primers manuscrits (fins al segle XIV) i de nou periòdicament a partir del segle XVIII. La lletra era antigament a l'alfabet islandès, però es va eliminar oficialment el 1974, excepte en els noms de les persones.
Lletres específiques La taula següent mostra com els caràcters especials es poden escriure en sistemes operatius com Microsoft Windows: consisteix a mantenir premuda la tecla ALT fins haver acabat d'introduir la seqüència numèrica desitjada.
A GNU/Linux s'introdueixen mitjançant una codificació més universal, estandarditzada i compatible: Unicode. Per introduir qualsevol caràcter Unicode es pressiona Control+Shift+u i després es tecleja la combinació de caràcters (no cal estar pressionant tota l'estona). Com a indicatiu d'haver pressionat Control+Shift+u, apareix una U subratllada. No obstant això també hi ha una forma més ràpida i senzilla de teclejar aquests caràcters, usant la tecla Alt Gr. Nom Lletra Unicode Windows Linux HTML LaTeX Eth, majúscula Ð U+00D0 Alt + 209 o Alt + 0208 AltGr + D Ð \DH Eth, minúscula ð U+00F0 Alt + 208 o Alt + 0240 AltGr + d ð \dh Thorn, majúscula Þ U+00DE Alt + 232 o Alt + 0222 AltGr + P Þ \TH Thorn, minúscula þ U+00FE Alt + 231 o Alt + 0254 AltGr + p þ \th Æ - Lligadura majúscula Æ U+00C6 Alt + 146 o Alt + 0198 AltGr + A Æ \AE æ - Lligadura minúscula æ U+00E6 Alt + 145 o Alt + 0230 AltGr + a æ \ae
Variació regional L'islandès presenta molt poca variació dialectal (harðmæli vs. linmæli i flámæli vs. réttmæli, höggmæli per exemple), limitada a petites diferències de pronúncia i vocabulari ente el nord i el sud de l'illa. Aquesta quasi absència de dialectes s'explica pels següents factors: Manca d'un substrat lingüístic que modifiqués la llengua dels colonitzadors (ja que el país era pràcticament deshabitat en arribar-hi). L'islandès es forma com a resultat de l'anivellament dels diferents parlars dels colonitzadors vinguts de Noruega, parlars que, a més a més ja eren relativament uniformes. Gran separació física amb altres països, derivant en l'aïllament lingüístic dels habitants de l'illa. Paper unificador de lAlþingi, especialment durant el primer període.
Relació amb el feroès L'estructura de l'islandès s'assembla molt a la del feroès, ambdues marcades per un fort arcaisme, que les ha deixades gairebé com el norrè occidental antic. És possible per als parlants d'una de les llengües llegir textos en l'altra, si bé el parlar divergeix més i en principi no es consideren mútuament intel·ligibles. Diferències entre totes dues són: Fidelitat etimològica: L'escriptura del feroès s'ha adaptat més als canvis en la pronúncia, deixant una mica de banda el total purisme etimològic de l'islandès. Dialectes: L'islandès gairebé no en té, mentre que el feroès sí, i marcats. Fonologia: El feroès no té el so dental fricatiu que en islandès hom escriu com a þ. Purisme: Tot i ser també molt conservador, el feroès presenta, sobretot en la llengua parlada, més manlleus estrangers, especialment danesos.
Purisme L'islandès és de les llengües germàniques més puristes, fins al punt que sovint té paraules ben diferents de les de les altres llengües germàniques norrenes -i germàniques en general-, les quals han adoptat, per a denominar molts conceptes recents o per a designar els conceptes propis de les terminologies filosòfica o científica, paraules d'origen grec o llatí. El purisme s'origina en el contra la influència del danès i l'alemany, a la fi del era doctrina, i va agafar empenta amb el lingüista Rasmus Rasl a la primera meitat del , i va ser molt important durant els segles XIX i .
Sintaxi La sintaxi de la llengua segueix un paràmetre bàsic SVO (Subjecte - Verb - Objecte),Frumlag – sögn – andlag (FSA)