El Monestir de Santes Creus o Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una de les joies de l'art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, Aiguamúrcia (Alt Camp, Tarragona). Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica.
Història Fundació De l'orde del Cister, filial de l'Abadia de la Gran Selva (Bolhac, Llenguadoc), fou fundat l'any 1150 originàriament a Valldaura, a Collserola, al Vallès Occidental, per donació dels Montcada. Guillem Ramon de Montcada i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, donaren a l'abat de la Gran Selva, en mans del seu prior Guillem i en presència del monjo Guillem de Montpeller, un alou de la seva propietat a Cerdanyola del Vallès, conegut com l'alou de Valldaura, perquè s'hi fundés un monestir. Junt amb el terreny se'ls concedia un permís per utilitzar els molins de Rocabruna, a més a més d'un ajut de 100 morabatins d'or anuals i gra suficient, mentre durés l'edificació del nou monestir.
El fet que s'escollís per a la ubicació de l'edifici del monestir una part baixa i no el cim de la muntanya, va ser per l'existència en aquest lloc d'algun tipus de construcció, ja que poc temps després de la donació ja es trobaven a Santa Maria de Valldaura dotze monjos, tres conversos i l'abat Guillem procedents del monestir de la Gran Selva.
miniatura|esquerra|Vista general
Però la manca de recursos hídrics, l'excessiva proximitat a Barcelona i al gran monestir de Sant Cugat del Vallès, així com d'altres impediments, feren que aquesta fundació no es perllongués en el temps i la comunitat de monjos es va veure forçada a buscar un emplaçament més adient dos anys més tard.
La comunitat va sol·licitar al comte de Barcelona i príncep d'Aragó, Ramon Berenguer IV la concessió d'un lloc a la Catalunya Nova, per tal de traslladar-hi la el monestir. El comte hi accedí i els donà l'Espluga d'Ancosa. El lloc no era gens apropiat per la vida conventual i, per tant, la comunitat mai hi bastí un monestir, però sí una granja, la Granja d'Ancosa.
El 2 de juny de 1160, Guerau Alemany IV de Cervelló, Gerard de Jorba i Guillem de Montagut els van fer donació del paratge de Santes Creus vora el riu Gaià, amb aigua abundant i prou terres per a garantir l'economia del monestir. Això no obstant, per una disputa jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el trasllat es va demorar fins que el papa Alexandre II va decretar la independència del monestir el 1168. L'any 1169 es va fer el trasllat definitiu de tots els monjos que encara quedaven a Valldaura i l'any següent s'hi afegí la comunitat veïna de Sant Pere de Gaià.
Expansió La primera etapa de construcció del monestir es perllongà durant 100 anys, i s'inicià amb el mandat del primer abat del país, Pere de Valldaura/Santes Creus (1158-1184), considerat l'abat fundador del monestir de Santes Creus. L'abat aprovà els plànols de l'edifici dins del més pur estil cistercenc, a semblança del monestir del qual procedia, el de la Gran Selva.
miniatura|esquerra|Detall del claustre El 1168 es comencen a bastir les principals dependències monacals. La nova església es comença el 1174. L'any 1191 es posava la primera pedra del dormitori dels monjos; l'any 1211, en temps de l'abat Bernat d'Àger, es cobreix l'absis. L'església s'acaba el 1226, l'hospital de Sant Pere s'hi bastí l'any 1229; l'any 1302 fou posada la primera pedra del refetor del claustre —avui desaparegut—, i l'any 1313 fou començat el claustre anterior i finalitzat l'any 1341, obra de Reinard Fonoll, arquitecte anglès.
Aviat els monjos iniciaren una política d'expansió territorial a una i altra banda del riu Gaià, adquirint terres a la Marca del Penedès, al Tarragonès, a l'Alt Camp, a la Segarra, a l'Urgell, la Comarca d'Anoia, i altres llocs més llunyans, com al Baix Ebre, Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental.
A mitjan la monarquia catalana interferí en la ritme de l'abadia mostrant-hi un interès que alhora pertorbà la senzillesa de la vida monàstica cistercenca i engrandí el complex monacal amb construccions noves i valuoses. Fou l'època de l'abat Bernat Calvó (1226-1233), conseller de Jaume el Conqueridor (1213-1276), a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València.
Un impuls notable el rebé quan durant el govern de l'abat Gener (1265-1293) el monestir es convertí en tomba del comtes-reis, cosa que comportà la dignificació del monestir a fi d'acollir les restes reials. El successor a la corona, Pere el Gran (1276-1285), va dispensar el seu reial patrocini a l'abadia i hi va voler ser enterrat, com també ho serien després el seu fill Jaume el Just (1267-1327) i la seva esposa, Blanca d'Anjou (1283-1310). miniatura|esquerra|Les voltes de traceria mostren el lavatori del claustre, el cimbori (al mig) i la torre del rellotge Un dels abats més importants fou fra Bonanat de Vilaseca, en temps del qual, i sota el patronatge reial de Jaume el Just, es fundà la filial de Santa Maria de Valldigna, l'any 1298, i deu anys més tard el monestir d'Altofonte a Sicília. No cal dir que, en temps d'aquests dos monarques, el monestir assolí una importància primordial dins el món monacal cistercenc català. Ambdós reis foren sebollits a Santes Creus. miniatura|Sepulcre de la reina Margarida de Prades (1387/88-1429), a l'interior de l'església A instàncies d'aquest últim monarca es van convertir les habitacions abacials en palau reial, i a la seva voluntat es deu la demolició del claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, així com la construcció del cimbori sobre el creuer de l'església. A Pere el Cerimoniós (1336-87) cal atribuir l'emmurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó reial; per això, les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abacials.
El monestir fou fortificat per a la defensa entre els anys 1376 i 1378 per raó de la guerra amb Castella. Arran d'aquestes fortificacions, les relacions del monarca amb l'abat Ferrera foren tibants. El monestir també exercí una influència notable durant els segles XIV, XV i XVI degut a la fundació de l'orde militar de Montesa per part del papa Joan XIII, atès que hi quedà vinculat fins a l'any 1666 amb l'aportació d'un monjo que exercia com a prior dins aquest orde militar.
El papa Benet XIII, visità el monestir l'any 1410. Quan s'extingí el monestir cistercenc femení de Bonrepòs (Priorat), els seus béns foren incorporats a Santes Creus, igual que les despulles de la reina Margarida de Prades, segona esposa de Martí l'Humà, que recentment han estat instal·lades en una urna de pedra en el mur de la nau de l'evangeli. Un retaule gòtic, obra de Guerau Gener i Lluís Borrassà, fou inaugurat l'any 1411 en temps de l'abat Bernat Dalmau. miniatura|Al fons façana de l'església. En primer pla, font del barroc tardà, , de Sant Bernat Calbó —abat de Santes Creus i bisbe de Vic—, emplaçada al mig de la plaça que porta el seu nom A finals del el monestir experimentà un canvi en l'explotació de les seves propietats. Amb la gairebé desaparició del monjo convers, degut als canvis econòmics produïts en la baixa edat mitjana, els monjos de Santes Creus es van veure obligats a establir en les seves propietats conreadors en règim de contractes emfitèutics, explotació que prevaldria fins a l'exclaustració definitiva de la comunitat l'any 1835.
Durant els segles i el monestir albergà una intensa activitat cultural, és en aquests moments que la biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits. miniatura|esquerra|El cimbori i la torre de les hores des del claustre En temps de l'abat Jaume Carnisser, el monestir, juntament amb Poblet, s'oposà al projecte de constitució de la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó i fou el més acèrrim defensor del vell sistema dels abats perpetus. A la mort de fra Carnisser el monestir es doblegà al nou sistema i a partir de 1619, electe fra Josep Barberà, com abat quadriennal de Santes Creus, el monestir encetà una nova etapa de plena integració a la congregació que durarà fins a l'extinció del monestir. L'abat Barberà ocupà el càrrec de Vicari General de la congregació i fou amic personal de Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, més conegut com el Rector de Vallfogona.
Un nou palau de l'abat fou aixecat el 1640 sobre l'antic hospital dels Pobres, el 1733 fou construïda la infermeria i ampliat el refetor, que perdé els trets gòtics. A la segona meitat del s'acabà la urbanització de les places i la construcció del portal de l'Assumpta.
En temps de l'abat Bartomeu Rovira els monjos abandonaren les dependències del claustre anterior i passaren a ocupar la zona del claustre posterior. Van començar una restauració i adequació d'aquella part del monestir, que els monjos no abandonaren fins a la dissolució del monestir el 1820.
Declivi miniatura|Figura al claustre És en aquests moments que els abats del monestir passen de ser vitalicis a tenir càrrecs temporals, de caràcter triennal, a partir de la incorporació a la Congregació de la Corona d'Aragó, el monestir comença una davallada que el durà anys més tard a la desaparició de la comunitat cistercenca, ajudat per episodis històrics com la Guerra del Francès (1808-1814) i el Trienni Liberal (1820-1823); així el 1820 la comunitat cistercenca és dissolta en la primera exclaustració del monestir. La vida monàstica es restaura l'any 1823 i dura fins al 25 de juliol de 1835, en què es dissol el cenobi de forma definitiva; posteriorment la Llei Mendizábal comporta la impossibilitat de continuar el monestir com a forma de vida monacal.
A partir de 1843, a les dependències exteriors dels monjos, s'hi va anar desenvolupant el nou poble de Santes Creus. A partir de l'abandonament dels monjos, el monestir comença una cursa de destrucció ajudada pel trasllat de la presó de Tarragona l'any 1870 a l'edifici del monestir, fet que causà importants destrosses. La recuperació del monestir no es fa ben efectiva fins a la declaració de Monument Històric l'any 1921, any en què comença la lenta recuperació de l'edifici. Actualment la gestió del monument la realitza la Generalitat de Catalunya.
El monestir ha continuat deshabitat fins avui en dia, a diferència dels monestirs veïns de Poblet (Conca de Barberà) i Vallbona de les Monges (Urgell), els quals encara són habitats actualment; el conjunt de tots tres forma la turística Ruta del Cister.
Arquitectura Església miniatura|Interior de l'església. Al fons, el retaule barroc obra de Josep Tremulles La planta de l'edifici és de creu llatina, amb tres naus i un total de cinc capelles abacials.
La façana es va començar al darrer terç del i està composta per una portalada d'arc de mig punt i al seu damunt un gran vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de l'obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d'un miniaturista i sorprèn que l'artista no tingués en compte que serien impossibles d'apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.
miniatura|esquerra|La rosassa romànica