Aragó, o l'AragóDintre d'un context pot anar amb article o sense: publicació de l'Idescat (en castellà, en aragonès i oficialment Aragón), és un país constituït com a comunitat autònoma espanyola, descendent de l'antic Regne d'Aragó, i actualment regit per un estatut d'autonomia. Aragó, com a descendent del Regne d'Aragó, és reconegut com a nacionalitat històrica en el seu Estatut d'Autonomia. El Regne d'Aragó, amb el Principat de Catalunya, el Regne de València i el Regne de Mallorca van formar la històrica Corona aragonesa.
És situat al nord-est de la península. Limita amb les comunitats autònomes de Castella - la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, La Rioja, Navarra i el País Valencià, i amb Occitània, de l'estat francès. Està format per les províncies d'Osca, Terol i Saragossa. La capital és Saragossa. A la zona nord, a la província d'Osca (en castellà Huesca, en aragonès Uesca) i nord de la província de Saragossa (en castellà i aragonès Zaragoza), s'hi parla aragonès. A la zona est, la Franja Oriental o de Llevant (la Franja de Ponent per als catalans), s'hi parla català. Des de 2010 aragonès i català són llengües pròpies d'Aragó amb reconeixement oficial i està prevista una propera delimitació de les zones bilingües.
Història
El nom d'Aragó està documentat per primer cop durant l'alta edat mitjana l'any 828, quan un petit comtat d'origen franc sorgia entre els rius que porten el seu nom, l'Aragó, i el seu germà l'Aragó Subordan.
Aquell Comtat d'Aragó es veuria unit al Regne de Pamplona fins al , i sota la seva ala creixeria fins a formar part de Garcia Sanxes III a la mort del rei Sanç III de Navarra, en un període caracteritzat per l'hegemonia musulmana en quasi tota la península Ibèrica. Més tard, sota el regnat de Ramir I s'ampliarien fronteres amb l'annexió del Regne de Sobrarbe i Ribagorça (any 1044), havent afegit anteriorment poblats del que avui coneixem per les Cinco Villas. A través de diferents regnats, s'arriba a la mort d'Alfons I (que conqueriria per a Aragó: Ejea, Valtierra, Saragossa, Calatayud i Tudela) on els nobles elegirien el seu germà Ramir II (qui sol·licitaria una butlla papal per a assegurar la descendència) encara que aquest fet no siga el més destacable. La monarquia aragonesa era elegible i, per tant, la frase de coronació del rei es perpetuaria durant segles:
"Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardéis nuestros fueros y libertades, y si no, no". -- Justícia d'Aragó
miniatura|esquerra|La Corona d'Aragó en el segle XV Aquesta situació es repetiria en el Compromís de Casp (1412), on s'evità una guerra que hauria desmembrat la Corona d'Aragó en sorgir un bon grapat d'aspirants al tron després de la mort de Martí I d'Aragó l'Humà, un any després de la mort del seu fill, Martí El Jove. Ferran d'Antequera fou l'elegit, de la branca castellana dels Trastàmara, però també directament entroncat amb el rei aragonès Pere IV El Cerimoniós, a través de la seva mare Elionor d'Aragó.
Aragó és ja un ens polític de gran escala: la Corona, les Corts, la Diputació del Regne i el Dret Foral constitueixen la seva naturalesa i el seu caràcter. De la seva unió amb Catalunya sorgiria la Corona d'Aragó, que després es va ampliar amb les conquestes dels regnes de València i de Mallorca. La Corona d'Aragó arribaria a ser la potència hegemònica del Mediterrani, amb territoris tan importants com Nàpols o Sicília.
El matrimoni de Ferran II d'Aragó amb Isabel I de Castella, celebrat el 1469 a Valladolid, derivà posteriorment en la unió de les dues corones, però mai van formar Espanya fins a Felip V. miniatura|esquerra|Aragonia Regnum, mapa dels Blaeu basat en el de Juan Bautista Lavaña, i publicat cap a 1640. Durant la Guerra de Successió, Aragó (igual que la resta de territoris de la Corona: Catalunya, València i Mallorca) donà suport a l'arxiduc Carles (de la casa d'Àustria) davant de Felip V (dels Borbons). Després de la batalla d'Almansa (1707), Felip V (que des del punt de vista dels monarques aragonesos hauria de ser Felip IV) abolí els furs aragonesos, adoptà diferents mesures centralistes, ocupà militarment el territori aplicant mesures punitives sistemàtiques, i foren anul·lades totes les antigues disposicions polítiques del regne (Decrets de Nova Planta). Aragó es convertí en la pràctica en una província, i el seu Consell fou absorbit pel Consell de Castella.
La Guerra de la Independència, després de la intensa destrucció de la ciutat de Saragossa, aturà el progrés econòmic i retardà de mode important la incorporació de la capital al ritme de la modernitat. Amb la primera organització provincial (1822) d'Espanya, Aragó comptaria amb quatre províncies. La quarta província era Calataiud, fins a la nova abolició de la Constitució per Ferran VII. Amb la segona i actual reforma territorial quedarien sols Osca, Terol i Saragossa. Al llarg del els carlistes que buscaren adeptes per a la seva causa en aquesta terra, oferiren la restauració de passades llibertats forals.
El fou el pas d'una societat rural a un funcionament industrial i urbà, portant un èxode massiu del camp a les poques ciutats d'importància de la regió, Osca, Saragossa, Terol i Calataiud. I una vertadera emigració a altres regions properes, com Catalunya i la capital de l'estat, Madrid.
Durant el , la història d'Aragó ha sigut parella a la de la resta del territori espanyol. Cal destacar l'impuls econòmic conjuntural en la dictadura militar Miguel Primo de Rivera Orbaneja (1923-1931) i del progrés en les llibertats civils i individuals, durant la Segona República Espanyola (1931-1936). miniatura|esquerra|Emblema al·legòric del Govern Polític d'Aragó del Trienni liberal (1820). Aragó quedà dividida per les dues bandes enfrontades a la Guerra Civil (1936-1939). Per un costat la zona oriental, la més pròxima a Catalunya, lleial a la República i per altre la zona occidental, on s'ubicaven les tres capitals provincials, per la banda sublevada, la facciosa nacional-feixista. Hi va haver una dura, cruenta i salvatge repressió a totes dues bandes, i durant la lluita, una forta disputa per la ciutat de Terol i durant la batalla de l'Ebre.
Durant quasi quaranta anys, Aragó i Espanya visqueren sota la dictadura militar del General Francisco Franco. L'única dictadura feixista en la història de l'Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial.
En els anys 70 es va viure en la resta dels Estats un període de transició, després de l'extinció de l'anterior règim, amb la recuperació de la normalitat democràtica i la creació d'un nou marc constitucional (1978). Al mateix cop, es començà a reclamar una autonomia política pròpia, de caràcter federalista, per al territori històric aragonès.
La manifestació del 23 d'abril del 1978 fou històrica, amb la resposta de 100.000 aragonesos pels carrers de la capital.
La demora de l'establiment de l'Estat de les comunitats autònomes i les nefastes decisions de certs polítics, pertanyents a partits d'àmbit estatal, aportaren un accés a l'autogovern per la via lenta, menor sostre competencial i menor autogestió de recursos, durant més de 20 anys, El 10 d'agost del 1982, Sa Majestat el Rei i el president del seu Govern firmaren la Llei Orgància que les Corts espanyoles havien aprovat contenint l'Estatut d'Autonomia. Aragó ha recuperat les Corts, la Diputació General, etc.
Els discursos i plantejaments polítics han desvariejat i canviat al llarg d'aquestes dues dècades, i són flagrants els casos particulars del partit aragonès i del partit socialista; són aquests acèrrims contrincants polítics de la dècada dels 80, i ara, fins a la data i durant 8 anys, s'han fet socis de conveniència en una coalició de govern.
El 7 de maig del 1992, una Comissió Especial de les Corts d'Aragó, elaborava un text reformat que fou aprovat per les Corts d'Aragó i per les Corts Espanyoles.
De nou, la petita reforma estatutària de l'any 1996 amplià el marc competencial, obligant així a una definitiva revisió integral durant molts anys. El 2007 fou aprovat un nou text estatutari per una ampla majoria, però no amb la seva total unanimitat.
En els anys 90, la societat aragonesa fa un significatiu pas qualitatiu en la qualitat de vida pel progrés econòmic de l'Estat a tots els nivells.
A principis del , s'establix un significatiu increment d'infraestructures, com l'arribada de l'Alta Velocitat Espanyola (AVE), la construcció de la nova Autovia Somport-Sagunt i l'impuls dels dos aeroports de la Comunitat, Garrapinillos-Saragossa i Osca-Pirineus (Monflorite). Al mateix cop s'escometen grans projectes tecnològics, com el Parc Tecnològic Walqa i la implantació d'una xarxa telemàtica per tota la regió.
Però el que va revolucionar més la capital i la Comunitat fou la designació de Saragossa com a seu per a la Expo 2008, cosa que ha suposat una sèrie de canvis i creixement accelerat per a la comunitat autònoma.
Geografia miniatura|Vall d'Ordesa La superfície d'Aragó és de 47.719,2 km² dels quals 15.636,2 km² pertanyen a la província d'Osca, 17.274,3 km² a la de Saragossa i 14.808,7 km² a la de Terol. En total representa un 9,43% de la superfície d'Espanya. És així la quarta comunitat autònoma en mida per darrere de Castella i Lleó, Andalusia i Castella la Manxa.
L'orografia de la comunitat té com a eix central la vall de l'Ebre, d'unes altituds entre 150 i 300 metres, del qual transita entre dues regions somontanes, la pirinenca i la ibèrica, preàmbuls de dues grans formacions muntanyoses, els Pirineus al nord i el Sistema Ibèric al sud.
Podem distingir-hi tres unitats fisiogràfiques: els Pirineus, la Depressió Ibèrica i el Sistema Ibèric.
Els Pirineus aragonesos corresponen als Pirineus centrals; llur característica és la importància del sector axial i, per tant, aquest és representat per una estreta franja de materials paleozoics de formes abruptes i roques metamòrfiques. Aquí es troben les màximes altures: el Balaitús o Pico del Moro (3 151 m), Vinhamala (3 303 m), mont Perdut (3 355 m), Posets o Llardana (3 369 m) i Aneto (3404 m). Una depressió longitudinal, en la qual es forma la cubeta de Jaca i continua per la canal de Berdún, separa aquest sector axial del Prepirineu. Els Prepirineus, molt desenvolupats, són constituïts per materials terciaris, especialment calcàries amb intercalacions margoses. Hi sobresurten algunes elevacions com la Peña, Loarre, Caballera, Gabardiella, Guara, etc. La Depressió Ibèrica, entre els Pirineus, i el Sistema Ibèric, de disposició simètrica a banda i banda d'un eix central, l'Ebre. A cada cantó s'escalona el sistema de terrasses quaternàries de llims i còdols que enllacen amb els peus de muntanya constituïts per materials detrítics dipositats pels rius de la conca de l'Ebre. Aquest conjunt de materials quaternaris, que recobreixen, en part, els terciaris posteocènics (conglomerats a les vores i margues, guixos i sals a l'interior) són, tant els uns com els altres, postorogènics. El Sistema Ibèric, a la part més meridional de l'Aragó. Alguns pics superen els 2 000 m, com el Moncayo (2 313 m) i el Peñarroya (2 019 m). En aquests punts, s'hi troben, en les formes donades pels plecs i les falles sobre les quarsites, els granits, els esquistos i les calcàries dures, petits retocs originats per antigues geleres quaternàries.
Els rius pirinencs, els més cabalosos i amb crescudes a l'època de fusió de les neus, contrasten amb els menys importants i de règim torrencial de les muntanyes prepirinenques i de la Serralada Ibèrica. L'Ebre és el gran col·lector de tot aquest sistema. El seu cabal mitjà a Saragossa és de 243,9 m³/s, però presenta acusats estiatges i fortes crescudes d'octubre a març. miniatura|Paisatge aragonès a la província de Saragossa
Clima i vegetació