miniatura|El caràcter xinès tradicional per a l'amor (愛) consisteix en una suma dels símbols del cor (al mig) dins d'«acceptació», «sentiment», o «percepció», que mostren una gran emoció Lamor és un gran afecte per altres persones, objectes o éssers. Segons la intensitat i l'objectiu del sentiment, es distingeix amor d'amics o amistat, amor filial, maternal o qualsevol que es doni entre membres de la mateixa família, amor de parella, amor per les coses, llocs, animals..., amor per una idea, sovint dins de termes amb el sufix grec -fília.
L'amor de parella és el més important històricament, en què es barreja l'estimació, el sexe i altres sentiments. És un dels grans temes de la literatura. La caracterització d'aquest amor pot ser amor platònic o idealitzant, amor cortès, propi de l'edat mitjana, amor romàntic, amor passional, amor conjugal, enaltit pel catolicisme, pel protestantisme i per la majoria de religions organitzades.
Els símbols més freqüents d'aquest amor han estat el cor i l'anell. L'enamorament i la seducció acostumen a ser les fases preliminars de l'amor de parella, fases que estan associades químicament a les feromones.
Perspectives sobre l'amor Perspectiva popular miniatura|El cor és una representació molt comuna de l'amor Habitualment s'associa el terme amb l'amor romàntic, una relació passional entre dues persones amb una influència molt important en les seves relacions interpersonals i sexuals mútues. Tanmateix, s'aplica també a altres relacions diferents, tals com lamor platònic o lamor familiar, i també, en un sentit més ampli, es parla d'amor per Déu, la humanitat, la natura, l'art o la bellesa, la qual cosa se sol associar amb l'empatia i altres capacitats. Segons Gottfried Leibniz, «estimar és trobar en la felicitat d'un altre la teva pròpia felicitat». En la majoria dels casos significa un gran afecte per una cosa que ocasiona felicitat o plaer a qui estima. Sobretot en el món occidental sol ser contrastat, evitat o contrarestat per lodi, el menyspreu o l'egoisme. Segons diverses opinions, l'amor no és privatiu del gènere humà, sinó que inclou també tots aquells éssers que puguin desenvolupar nexes emocionals amb altres, com, per exemple, animals com els micos, els dofins, els gossos, els elefants, etc. Hi ha, fins i tot, els qui pensen, amb criteris encara no científics, que les plantes creixen millor si reben amor.
En l'ésser humà, a diferència de l'amor dels animals, i sota una concepció actual fonamentalment occidental i seglar, l'amor es considera un sentiment real. En els casos més comuns és el resultat d'una emoció basada en l'atracció i l'admiració d'un subjecte per un altre, que pot ser o no correspost. Això intensifica les relacions interpersonals entre un subjecte i un altre que, partint de la seva pròpia insuficiència, desitja la trobada i unió amb aquell que ha jutjat el seu complement per a la seva existència.
En alguns casos, l'amor pot ser interpretat com a fruit d'un dur treball, esforç i perícia per construir i desenvolupar un objectiu, sentint plenitud i felicitat en veure's aconseguit el que s'ha anhelat i treballat durant molt de temps. Aquest tipus d'amor és el que pot sentir un pare per un fill quan el veu ja crescut i capaç d'afrontar la vida amb plena maduresa, imitant al pare en aquelles coses que li ha transmès per saviesa pràctica. En aquest cas, l'amor es dirigeix als principis que han fonamentat la feina i han guiat l'esforç, i és la corroboració que les creences per les quals s'ha lluitat han tingut la seva recompensa. Es diferencia radicalment aquest sentiment de lamor incondicional, normalment professat per la mare, que va dirigit únicament al seu fill o filla, independentment de qualsevol principi.
Perspectiva espiritual
miniatura|La Mare de Déu i el seu fill, d'Isaac Oliver (1617). Hi apareixen representats amb trets europeus i amb l'aurèola de sants
En la cultura religiosa monoteista, l'amor sol esmentar-se i ser recolzat per Déu, com és el cas de l'islam, el judaisme i el cristianisme. En la Bíblia (especialment en el Nou Testament) es presenta una definició de l'amor segons la cultura de l'època i segons la concepció de lamor espiritual, diferent del mateix amor terrenal:
En la Primera epístola de Joan, capítol 4, 4:8, es diu: «El que no estima, no ha conegut Déu; perquè Déu és amor». Nou Testament. Epístoles - Primera epístola de Sant Joan: Déu és amor (4:7 - 4:21).
Des del punt de vista del budisme, l'amor és un estat de puresa espiritual al qual els éssers humans poden arribar mitjançant lalliberament de les anomenades emocions pertorbadores (desig i afecció, odi i ira, ignorància, orgull, enveja), inherents al món material o samsara. Mitjançant la compassió i el desinterès del món material, pot augmentar gradualment la capacitat de funcionament de tots els txakres, incloent-hi el txakra del cor, de tal manera que és possible estimar conscientment i eliminar el sofriment associat a l'amor fins a assolir l'anomenat estat d'il·luminació, en el qual hi ha un amor incondicional per a tots els éssers sentits i no sentits, equiparable al que, per exemple, pot sentir una mare pel seu fill en el moment del naixement. Segons aquest corrent de pensament, l'amor manté unides totes les coses, i la nostra consciència «crea» el mateix univers. Per al budisme, totes les religions són vàlides si es basen en l'amor i la compassió.Lama Tsongkapa. El Gran Tractat dels estadis en el Camí a la Il·luminació (Vol 2). 2007. 270 pp. Llibreria Bohindra. CIF: 50.042.974-K.XVI Dalai Lama. Introducció al budisme tibetà. Editorial Paidós. Espanya. 2004. Lama Ole Nydahl. Les coses com són (Wie die Dinge Sind). 2005. p. 56-72. Pema Cödrön. La saviesa de la no-evasió. La senda de l'amor compassiu que porta a l'alliberament. Ediciones Oniro.
Així doncs, la filosofia oriental presenta una altra aproximació a l'amor espiritual, diferent de l'occidental: el patiment en si mateix no és el que ens fa virtuosos, sinó que és un mitjà per assolir la virtut, de tal manera que apropar-se a la il·luminació implica el cessament gradual del sofriment i l'augment del goig (inclòs l'amor espiritual). Igual que en el cristianisme, el sofriment és una catarsi (o via d'expiació) que ens condueix a l'estat il·luminat (o a Déu).
miniatura|Quart txakra, o txakra del cor
Tanmateix, per a la concepció oriental, preocupar-se per aconseguir un objectiu constituiria un mode de patiment addicional (l'afecció i la ignorància), de manera que hauríem de limitar el nostre patiment a no preocupar-nos pel mateix patiment, inclòs el desig d'aconseguir metes, sinònim també de l'amor terrenal. En paraules d'Osho:
Perspectiva psicològica Després de les investigacions efectuades sobre l'amor, Robert J. Sternberg va proposar la teoria triangular de l'amor:
La intimitat, entesa com aquells sentiments dins d'una relació que promouen l'acostament, el vincle i la connexió. La passió, com a estat d'intens desig d'unió amb l'altre, com a expressió de desitjos i necessitats. La decisió o compromís, la decisió d'estimar una altra persona i el compromís per mantenir aquest amor.
Aquests tres components es poden relacionar entre si formant diferents formes d'amor: intimitat + passió, passió + compromís, intimitat + compromís, etc.
Per Erich Fromm l'amor és un art i, com a tal, una acció voluntària que s'emprèn i s'aprèn, no una passió que s'imposa contra la voluntat de qui ho viu. L'amor és, així, decisió, elecció i actitud. Segons Fromm, la majoria de la gent identifica l'amor amb una sensació de plaer. Ell considera en canvi, que és un art, i que en conseqüència, requereix esforç i coneixement. Des del seu punt de vista, la majoria de la gent cau en l'error que no hi ha res a aprendre sobre l'amor, motivats, entre altres coses, per considerar que el principal objectiu és ser estimat i no estimar, de manera que arriben a valorar aspectes superficials com l'èxit, el poder o l'atractiu, que causen confusió durant l'etapa inicial del pretès enamorament, però que deixen de ser influents quan les persones deixen de ser desconegudes i es perd la màgica del misteri inicial. Així, doncs, recomana procedir davant l'amor de la mateixa manera que ho faríem per aprendre qualsevol altre art, com la música, la pintura, la fusteria o la medicina. I distingeix, com en tot procés d'aprenentatge, dues parts, una de teòrica i una altra de pràctica.Erich Fromm. L'art d'estimar. Editorial Paidós. 2002.
L'amor és un estat mental orgànic que creix o decreix depenent de com es retroalimenti aquest sentiment en la relació dels que componen el nucli amorós. La retroalimentació depèn de factors tals com el comportament de la persona estimada, els seus atributs involuntaris o les necessitats particulars de la persona que estima (desig sexual, necessitat de companyia, voluntat inconscient d'ascensió social, aspiració constant de completesa, etc.).
Existeixen polaritzacions extremes de la ment manifestant un amor desmesurat sense pensar en els límits d'un mateix i, fins i tot, pot arribar a posar en perill la seva pròpia existència o la de l'altra persona, per estar experimentant un estat polaritzat d'obsessió. En aquest cas, el que estima, desitja i anhela el bé i la felicitat de l'ésser estimat, ho fa per sobre de totes les coses. Donar sense rebre a canvi, sacrificar i anteposar les necessitats del ésser estimat per damunt de les d'un mateix, sense que un ho consideri com sacrifici sinó com a oportunitat per prodigar el sentiment, sol considerar-se una avantsala del desequilibri emocional, ja que la persona objecte de la nostra obsessió no té per què respondre tal com ho havíem premeditat; pot no agrair el nostre esforç i exigir-ne encara més. No obstant això, alguns confonen aquesta polarització extrema amb amor «vertader» o «sa», i exigeixen de l'altra persona el mateix comportament, podent manifestar la frustració extrema i, com a sortida a aquesta frustració, violència. Pels resultats evidents en les notícies diàriament, observem una creixent tendència a la violència masclista de gènere, en la qual els psicòlegs actuals apunten a aquesta patologia d'obsessió polaritzada com a principal desencadenant d'aquests conflictes.
Perspectiva filosòfica Empèdocles creia que tot el cosmos estava regit per forces d'atracció o amor i de repulsió, per tant les persones se sentien atretes igual que qualsevol altre cos (influí a Freud en la teoria de les pulsions d'Eros i Tànatos). Per a Plató l'amor era una manera d'arribar al coneixement, ja que les persones buscaven la bellesa com a record de la idea suprema que la seva ànima recordava i gràcies a la passió a les coses belles anava ascendint. Els cristians medievals creien que l'amor era la manifestació a la terra de l'Esperit Sant, que impulsava les persones a buscar el bé.
Si l'actitud de l'amor ha de formar part, en algun moment, de les descripcions que segueixen les pautes de la ciència experimental, caldrà definir-la de manera que pugui ser observada i quantificada amb certa precisió. Baruch de Spinoza va establir-ne una definició que pot enquadrar en els requeriments de les ciències humanes i socials. Va escriure al respecte: «El que imagina allò que estima afectat d'alegria o tristesa, també serà afectat d'alegria o tristesa, i l'un i l'altre d'aquests afectes seran majors o menors en l'amant, segons l'un i l'altre siguin majors o menors a la cosa estimada».
La definició de Spinoza, respecte al fet que l'actitud de l'amor implica compartir alegries i tristeses d'altres persones, no difereix essencialment de la definició bíblica de l'amor, ja que el manament suggereix «compartir les alegries i tristeses dels altres com si fossin pròpies», en «estimaràs al teu proïsme com a tu mateix».