Gabriel José de la Concordia García Márquez, més conegut com a Gabriel García Márquez, (Aracataca, 6 de març del 1927Algunes biografies daten el seu naixement el 1928, però va ser el 2007 quan es va celebrar el seu 80 aniversari Nota de premsa amb del seu 80è aniversari - Ciutat de Mèxic, 17 d'abril del 2014) va ser un escriptor colombià, especialitzat en novel·les, contes, guions i articles periodístics. Era conegut familiarment com a Gabito (hipocorístic guajiro de Gabriel), des que el seu company del diari de Bogotà El Espectador, José Salgar, va començar a anomenar-lo Gabo. El 1958 es va casar amb Mercedes Barcha, amb qui va tenir dos fills, Rodrigo i Gonzalo.
És considerat un dels autors més significatius del . Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1982, segons la laudatòria de l'Acadèmia Sueca "per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d'un continent". La seva novel·la més reconeguda internacionalment és Cent anys de solitud, publicada el 1967.
Biografia esquerra|321px|miniatura|Mural a Aracataca: Em sento llatinoamericà de qualsevol país, però sense renunciar mai a la nostàlgia de la meva terra Aracataca, a la qual vaig tornar un dia i vaig descobrir que, entre la realitat i la nostàlgia, hi havia la matèria primera de la meva obra. Gabriel García Márquez Va néixer el 6 de març del 1927 a la ciutat d'Aracataca, població situada al departament del Magdalena. Fill de Gabriel Eligio García i de Luisa Santiaga Márquez Iguarán, va ser criat pels seus avis materns, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán.
El gener del 1929, els seus pares es van mudar a Barranquilla.pàg.87 i ell va ser criat pels seus avis materns, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán, a Aracataca. El 1936, quan tenia vuit anys, el seu avi va morir, i es va traslladar a Barranquilla on el seu pare era farmacèutic.
Precisament, l'avi matern s'havia oposat a la relació dels seus pares, ja que considerava que Gabriel Eligio García no era l'home que el coronel havia previst per guanyar el cor de la seva filla: "és un conservador, i té la reputació de ser un faldiller"..pàg.82 Gabriel Eligio li va donar a Luisa serenates amb el seu violí, poemes d'amor, innombrables cartes, i fins i tot missatges telegràfics. El pare de Luisa la va enviar fora de la ciutat amb la intenció de separar la jove parella. Ells ho van intentar tot per desfer-se de l'home. La seva família, finalment, va capitular i se li va donar permís per casar-se amb Gabriel Eligio. Gabriel García Márquez va adaptar en El amor en los tiempos del cólera aquesta tragicòmica història del festeig dels seus pares.
Atès que els pares de García Márquez van ser més o menys aliens a ell durant els primers anys de la seva vida, va rebre una forta influència dels avis. El seu avi, a qui anomenava "Papalelo",.pàg.102 va ser un dels liberals de la Guerra dels Mil Dies..pàg.35 El coronel era considerat un heroi pels liberals de Colòmbia i era molt respectat. Va ser molt conegut per la seva negativa a romandre en silenci sobre la Massacre de les bananeres, en què van morir centenars de persones a mans de les forces armades de Colòmbia, fet que plasmaria García Márquez en la seva obra. El coronel, a qui García Márquez ha descrit com el seu "cordó umbilical amb la història i la realitat", va ser també un excel·lent narrador. Li va ensenyar lliçons a García Márquez com, per exemple, llegir el diccionari. El portava al circ cada any, i va ser el primer a introduir el seu net, en el "miracle" del gel que es trobava a la botiga de la United Fruit Company. Així mateix, de tant en tant, li deia al seu jove net: "No es pot imaginar la quantitat del pes d'un mort", recordant-li que no hi havia més càrrega que la d'haver matat un home, una lliçó que García Márquez, més tard, integraria en les seves novel·les.
García Márquez va rebre una gran influència sobre la política i ideologia per les històries del seu avi. En una entrevista, García Márquez li va dir al seu amic Plinio Apuleyo Mendoza: "El meu avi el coronel era un liberal. Les meves idees polítiques probablement van començar amb ell, perquè, en lloc dels contes de fades quan jo era un nen, em va regalar terribles contes de l'última guerra civil entre els liberals i el govern conservador". Això va influir les seves opinions polítiques i, fins i tot, la seva tècnica literària "de manera que la seva carrera d'escriptor inicialment va prendre forma d'oposició a la situació literària colombiana. La seva opinió socialista i antiimperialista es va manifestar oposada a la situació de domini mundial dels Estats Units".
L'àvia de García Márquez, Tranquilina Iguarán Cotes, també va tenir un paper influent en la seva educació. Es va inspirar en ella per la manera en què "tractava les coses extraordinàries com una cosa perfectament natural". La casa estava plena d'històries de fantasmes i premonicions, auguris i signes, tots els quals van ser ignorats pel seu marit el coronel. D'acord amb García Márquez, "ella va ser l'origen de la màgica, supersticiosa i sobrenatural visió de la realitat". Ell va gaudir manera única l'explicació d'històries de la seva àvia. No importa com de fantàstiques o improbables foren les seves declaracions, sempre les explicava com si fossin una veritat irrefutable. Es tracta d'un estil que, uns trenta anys més tard, influiria en la novel·la més popular del seu net, Cent anys de solitud.Gene H. Belle-Villada: García Márquez: the man and his work. Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1990.
El seu avi va morir el 1936, quan Gabriel tenia vuit anys, i a causa de la ceguesa de la seva àvia ell va anar a viure amb els seus pares a Sucre, població situada al departament de Sucre (Colòmbia), on el seu pare treballava com a farmacèutic.
La seva infantesa està relatada en les seves memòries Vivir para contarla. El 2007 va tornar a Aracataca, després de 24 anys d'absència, per a un homenatge que li va retre el govern colombià en complir els seus 80 anys de vida i 40 de la primera publicació de Cent anys de solitud.
Educació L'any 1936 va morir el seu avi, motiu pel qual es va desplaçar a Sucre amb els seus pares, per a mesos després traslladar-se a la ciutat de Barranquilla a estudiar. Va cursar els primers graus de secundària al col·legi jesuïta San José des del 1940.
A San José, va publicar els seus primers poemes en la revista escolar Juventud. En una visita als seus pares a Sucre, es va trobar amb Mercedes Barcha en un ball d'estudiants, i va saber de seguida que tenia la intenció de casar-s'hi quan acabés els estudis.
El 1943, se li va concedir una beca per assistir al Liceo Nacional de Varones de Zipaquirà, una ciutat propera al nord de Bogotà, per acabar els dos últims anys de batxillerat al Liceo Nacional de Varones, avui (colegio nacional San Juan Bautista de La Salle). En una entrevista, va assenyalar García Márquez:
Després de la seva graduació el 1947, García Márquez va anar a Bogotà amb la intenció d'estudiar dret a la Universitat Nacional de Colòmbia (Bogotà). Si bé a Bogotà, García Márquez va tenir un programa d'autolectura. La metamorfosi de Franz Kafka "en la falsa traducció de Jorge Luis Borges" va ser una tasca especial que el va inspirar. Estava emocionat amb la idea que podria escriure literatura no tradicional, sinó en un estil més similar a les històries de la seva àvia, en què "s'insereixen esdeveniments estranys amb altres d'ordinaris com si fossin simplement un aspecte de la vida quotidiana". Els seus desitjos de ser escriptor es feien realitat. Poc després, va publicar el seu primer conte La tercera resignació, que va aparèixer el 13 de setembre del 1947 a l'edició del diari El Espectador.
Encara que la seva passió era l'escriptura, va continuar amb la carrera de dret el 1948 per complaure el seu pare, però va acabar desertant. Encara que García Márquez mai no va acabar els estudis superiors, la Universitat de Colúmbia de Nova York li va atorgar un doctorat honorari de lletres el 1971.
Després del succés anomenat Bogotazo, el 1948, cruents disturbis que es van produir el 9 d'abril del mateix any a causa de l'assassinat del líder popular Jorge Eliécer Gaitán, i quan es van cremar alguns dels seus escrits a la pensió on residia, va decidir traslladar-se a Cartagena d'Índies.
Periodisme Va començar a treballar com a periodista del diari El Universal. A finals del 1949 es trasllada a Barranquilla per treballar escrivint una "capritxosa" columna amb el nom de Septimus per al diari local El Heraldo de Barranquilla.
García Márquez va prendre nota del seu temps en El Heraldo. Durant aquest temps, es va convertir en un membre actiu del grup informal d'escriptors i periodistes coneguts com el grup de Barranquilla, una associació que va ser una gran motivació i inspiració per a la seva carrera literària. Va treballar amb figures d'inspiració com José Félix Fuenmayor, el català Ramon Vinyes: Alfonso Fuenmayor, Álvaro Cepeda, Germán Vargas, Alejandro Obregón, Orlando Rivera "Figureta", Julio Mario Santo Domingo, entre d'altres. García Márquez, utilitzaria, per exemple, Ramon Vinyes, que seria representat com un savi català, propietari d'una llibreria en Cent anys de solitud. En aquest moment, García Márquez va llegir les obres d'escriptors com Virginia Woolf i William Faulkner. William Faulkner va influenciar García Márquez en les seves tècniques narratives, temes històrics i en la utilització de localitats provincials. L'ambient de Barranquilla va donar a García Márquez una educació literària a nivell mundial i li va proporcionar una perspectiva única sobre la cultura del Carib.
A petició d'Álvaro Mutis, retorna a Bogotà el 1954 per esdevenir reporter i crític de cinema del diari El Espectador. El 1958, després d'una estada a Europa, García Márquez retorna a Amèrica del Sud, i s'instal·la a Veneçuela.
Entre 1959 i 1961, després del triomf de la revolució cubana, va anar a l'Havana, va cofundar l'agència cubana de notícies La Prensa Latina i hi treballà, en què va fer amistat amb Ernesto Guevara. Es va establir inicialment a Nova York, ciutat que abandonà en sentir-se observat per la CIA arran dels seus escrits esquerrans. En les dècades del 1960 i 1970, es va exiliar a Mèxic i Espanya a causa dels seus enfrontaments amb el dictador Laureano Gómez i el seu successor, el general Gustavo Rojas Pinilla. Des del 1975, la seva residència radica entre Mèxic, Cartagena d'Índies, l'Havana i París.
El 1994, juntament amb el seu germà Jaime García Márquez i Jaime Abello Banfi, va crear la Fundació Nou Periodisme Iberoamericà - FNPI, que té com a objectiu ajudar joves periodistes a aprendre amb mestres com Alma Guillermoprieto i Jon Lee Anderson, i estimular noves formes de fer periodisme. García Márquez continua sent el president de la fundació.
Des del 1998, va ser president del Consejo Editorial i un dels propietaris de la Revista Cambio de Colòmbia.
Matrimoni i família García Márquez es va reunir amb Mercedes Barcha un cop acabats els estudis per casar-se. Quan va ser enviat a Europa com a corresponsal estranger, es va casar l'any 1958 amb Mercedes Barcha a Barranquilla, «a qui li havia proposat matrimoni des dels seus tretze anys». L'any següent, va néixer el seu primer fill, Rodrigo García Barcha, ara director de cinema i televisió.
Mercedes és descrita per un dels biògrafs de l'escriptor com "una dona alta i bonica, amb cabell marró fins a les espatlles, neta d'un immigrant egipci, cosa que pel que sembla es manifesta en uns pòmuls amples i ulls castanys grans i penetrants".