miniatura|Jaume Sisa interpretant una cançó Una cançó és una composició musical que conté, a vegades, una part amb veu o melodia vocal, és a dir, amb text, cantada, però també pot ser simplement un conjunt de notes tocades sistemàticament, formant un ritme.Gran Enciclopèdia de la música Normalment és de curta durada, si més no si ens atenim al text musical, atès que en el cas concret de les cançons de gesta i altres tipus de cançons narratives hi pot arribar a haver un gran nombre d'estrofes aplicades a una mateixa música. En el cas -que és el més freqüent- que aquesta part vocal soni simultàniament amb altres parts instrumentals, la vocal és la principal, de manera que, com a gènere musical, la cançó queda tipificada com a música vocal, i les parts instrumentals hi fan un acompanyament. La cançó, doncs, és música vocal que pot tenir o no un acompanyament instrumental. En altres casos, els menys, l'acompanyament el fan altres veus; en aquest cas és una cançó a cappella i polifònica.
El text de la cançó normalment s'anomena la lletra. La lletra d'una cançó habitualment és un text poètic amb una estructura mètrica de gran regularitat i amb una rima clara. De totes maneres, també hi ha exemples de cançons religioses amb lletra en prosa extreta de la Bíblia.
Normalment, les cançons són pensades per a ser interpretades per un(a) cantant solista, tot i que també n'hi ha -especialment en la denominada cançó artística- a duo, a trio o fins i tot a més veus; en aquest cas es parla de cançó polifònica; el cànon n'és un cas concret i paradigmàtic. També és comú, en el terreny de la música clàssica, que hi hagi cançons interpretades per corals, de manera que la melodia principal la fa un grup de veus, habitualment les sopranos. Semblantment, és habitual que les cançons polifòniques siguin interpretades per cors, no pas a raó d'una persona i veu per cada part, sinó a raó d'un grup per part.
Especialment en la música tradicional, la cançó acostuma a tenir una estructura estròfica –ja sigui amb tornada o sense- de manera que una mateixa música és cantada sobre una sèrie de textos que mantenen similituds importants quant a mètrica i rima. En la cançó d'art i en la cançó popular abunden, també, les elaboracions a partir de l'estructura estròfica.
La cançó, per les seves característiques, té un paper essencial en l'educació musical a les escoles i a les escoles de música, i és la base de les nombrosíssimes associacions corals que existeixen arreu de les societats occidentals.
En el llenguatge col·loquial, cançó a vegades és un mot del tot genèric per referir-se a qualsevol tipus de composició musical, incloses les instrumentals i, per tant, sense text. miniatura|Grup escultòric "La cançó popular catalana", obra de Miquel Blay, al Palau de la Música Catalana, obra de Domènech i Montaner
Tipus de cançons De manera genèrica, les cançons es poden dividir de formes diverses en funció del criteri adoptat. Un primer criteri, seria per gèneres. De totes maneres, també la cançó com a tal pot ser considerada un gènere, tant com les altres classificacions que es proposen a continuació, també. Aquest criteri donaria lloc a tres grans blocs: Cançó artística, vinculada a la música clàssica. Cançó popular, en els àmbits de la música popular i no sols de la música pop; també el rock, etc. Cançó tradicional o folklòrica.
Malgrat aquesta distinció, també cal entendre que en cada un d'aquests àmbits, però especialment en el de la música clàssica, la cançó té un caràcter més popular que altres gèneres.
Un segon criteri, en referència a la temàtica general del text, dona una divisió entre: Cançó religiosa. Cançó profana.
Aquests dos tipus de texts es reparteixen de maneres molt desiguals entre els diferents gèneres. Així, per exemple, hi ha molt poques cançons populars de temàtica religiosa.
En funció de si són acompanyades i com ho són també podem establir aquestes tipologies: Cançó amb acompanyament, normalment instrumental. Cançó amb melodia sola, sense cap acompanyament. Cançó sense acompanyament, a cappella. Cançó polifònica.
També és útil la distinció segons la funció que fa cada cançó. Així, trobem, entre moltes d'altres: Cançons de treball, gairebé totes elles en el domini de les cançons tradicionals. En l'àmbit dels afroamericans dels Estats Units aquestes cançons es coneixen internacionalment com a worksongs. Cançons de ball, tant en la música clàssica com en el folklore i, sobretot, la música moderna. Cançons de bressol, un tipus de cançó que s'origina en el folklore, que és on té la seva funció principal i primigènia, i que posteriorment ha estat adoptat tant per la cançó clàssica com la popular. Nadala, una cançó de tema religiós, vinculada al Cicle de Nadal. Cançó narrativa, entre les quals hi ha, per exemple, els romanços. Cançó improvisatòria, cançó en la qual, normalment, s'utilitza un o més patrons melòdics sobre els quals s'improvisen textos. En són un exemple les corrandes. Cançó infantil, una tipologia que ha estat prou ben estudiadaShehan Campbell, Patricia (1990): Songs in their heads. Music and its meaning in Children's Lives. OUP USA. però que en els darrers temps ha sofert grans canvis.Postman, Neil; Andreu, Pepi (1990): La desaparició de la infantesa. Vic. Eumo.
En el cas de la cançó artística i la cançó popular, també s'estilen i són útils les classificacions que tenen a veure amb els estils, tot tenint en compte que alguns estils són i han sigut més propensos que altres a la composició, interpretació i –en general- ús de les cançons.
La combinació de tots aquests elements dona lloc a molts tipus diferents de cançons, alguns dels quals tenen noms propis. Alguns d'ells, a tall, d'exemples, són: Lied, amb diversos significats segons l'estil i la cronologia als quals pertany, però sempre sota el comú denominador d'un text en llengua alemanya, Chanson, un mot sota el qual també coexisteixen tipus molts diferents de cançons compostes en moments molt diversos, però sempre amb un text en francès. Cançó de protesta. Himne, en els casos –els més freqüents- que contingui un text.
Cançó artística miniatura|«La Mist' en Lare», (pàgina 1 de 2); partitura amb il·lustracions provinent del cançoner infantil francès Vieilles Chansons pour les Petits Enfants: Avec Accompagnements, de Charles Marie Widor (música) i Louis-Maurice Boutet de Monvel (il·lustracions)
S'entén com a cançó artística la que es dona en el terreny de la música clàssica, que està pensada de manera que la seva interpretació tingui valor estètic i social per ella mateixa, sense que faci cap altra funció, és a dir, en concerts públics i altres esdeveniments similars.
Habitualment, en aquest àmbit, les cançons són per a una veu sola, amb acompanyament d'un o més instruments. Hi ha instruments que són especialment habitual de trobar-los fent aquesta funció. Són, sobretot, els instruments harmònics o polifònics de teclat, com el piano, l'orgue (més aviat en el terreny de la música religiosa), l'harmònium, el clavicèmbal; de corda pinçada de la família dels llaüts, com el mateix llaüt, la guitarra, la viola de mà, etc., o fins i tot l'arpa. En altres casos són conjunts instrumentals els que fan aquest acompanyament; especialment, destaquen el quartet de corda i l'orquestra, tot i que també hi ha altres possibilitats, com per exemple: Johannes Brahms: dos Lieder per a contralt, viola i piano; Joseph Haydn: els seus reculls de cançons tradicionals britàniques harmonitzades per a veu amb acompanyament de trio de piano, violí i violoncel; Schubert escriu el seu lied Der Hirt aus dem Felsen per a veu, clarinet i piano.
Altres cançons, en terrenys més fronterers entre la música clàssica i la música popular, han emprat altres tipus d'acompanyament, com per exemple la big band, pròpia del jazz.
Com la major part de la música clàssica, dins de la qual s'inscriu, la cançó d'art normalment requereix un entrenament vocal important, així com habilitats en la lectura de la notació musical atès que la seva forma natural de vehiculació primera és la partitura.
És habitual que la lletra sigui deguda a un poeta, normalment reconegut, i que la música sigui d'un autor diferent. Poques vegades l'autoria d'ambdues facetes coincideix en una mateixa persona. En algunes èpoques i contextos culturals, han abundat les poesies creades amb l'expectativa que arribés la circumstància que algun músic les convertís en cançons. Però això és més propi d'alguns moments i gèneres; en són exemples especialment clars el Lied romàntic o el madrigal renaixentista i altres gèneres menors derivats d'aquest.
La denominació genèrica d'aquest tipus de cançó en altres llengües és art song en anglès i Kunstlied en alemany, denominacions que signifiquen, exactament, cançó d'art o artística, una denominació que no està gaire estesa en altres llengües.
Tot i que hi ha un nombre important de cançons artístiques que segueixen una estructura estròfica més o menys modificada, també es troben altres estructures de major complexitat, tot i que en aquest aspecte de la complexitat les tipologies de música vocal denominades cançó sempre queda lluny de la de les músiques designades com a àries.
La cançó a l'Edat Mitjana
miniatura|Primera pàgina de La chanson de Roland en el manuscrit conservat a Oxford
Tot i que alguns del tipus de música vocal medieval entren ben bé dins de la definició més genèrica de cançó, no és habitual de trobar-les tipificades com a tals. Entre aquestes hi hauria les melodies de cant gregorià i de la resta de cants litúrgics medievals, els quals poden ser considerats majoritàriament com a cançons monòdiques encara que normalment no rebin de manera específica aquesta denominació, i a les quals sovint s'hi van fer acompanyaments diversos que no apareixen consignats als còdexs que contenen aquest repertori, i que probablement devien ésser improvisats.
Sí que, en canvi, acostumen a tenir la consideració de cançons alguns tipus de composicions que es van donar en l'àmbit de la música profana. Entre els més importants hi ha: La cançó de gesta. La cançó trobadoresca. De fet, els trobadors van cultivar un gran nombre de gèneres de música vocal, cançons totes elles en sentit ampli. Un d'aquests gèneres era la cansó, o chansó, o també cançó.Riquer, Martí de (1975): Los trovadores: historia literaria y textos. 3 vol. Barcelona: Planeta. La rota i la caccia, dues formes de cànon. L'exemple més cèlebre seria Sumer is icumen in, coneguda també com a Rota de Reading. Els laudes foren cançons religioses en llengua vernacla molt populars a Itàlia al pas de l'Edat Mitjana cap al Renaixement. Diversos tipus de cançons primer monòdiques i després també – però no únicament - polifòniques, com el lai, el virolai, el rondeau, el madrigal, la balada, etc., conreades majoritàriament als segles i a França i Itàlia.Hoppin, Richard H. (1999): La música medieval. Madrid, Akal.
La cançó del Renaixement miniatura|L'homme armé, antiga conçó popular borgonyona de la fi del , que enalteix les virtuts del cavaller i de l'home d'armes, sobre la qual es van compondre moltes obres polifòniques al llarg dels dos segles següents. All Renaixement van aparèixer unes quantes generes de cançó polifònica, algunes amb una tendència més aviat contrapuntística però amb un predomini de les textures homofòniques, més senzilles, com correspon a allò que s'entén com a cançó. Per descomptat van existir, també, gèneres vocals de notable complexitat, entre els quals el madrigal i les formes de la música litúrgica influïdes pel contrapunt de l'escola francoflamenca. Però, precisament per això, aquests gèneres resten fora del camp semàntic de la cançó. En tot cas, sí que van influir poderosament sobre gèneres més lleugers, més simples que entren dins de la categorització de cançons.