Bàrcino (del llatí Barcino i aquest de l'ibèric baŕkeno) fou una colònia romana que ha donat lloc a la ciutat de Barcelona. La colònia tenia el nom complet de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·, com es pot veure escrit en una làpida conservada al Museu d'Història de Barcelona). Iulia Augusta denota que es trobava sota l'auspici de la família imperial dels Júlia Augusta.
Origen del nom Barcino Hèrcules En un dels relats més antics situa l'origen del nom Barcino a la mitologia clàssica. Hèrcules, segons la tradició medieval, en un dels seus viatges amb els Argonautes, va perdre una barca anomenada Barca Nona a les costes catalanes. Després d'aquest ser trobat a Montjuïc, va fundar una ciutat amb aquell nom, un nom que amb el pas del temps va anar transformant-se en "Barcelona".
La família Barca Una altra llegenda sobre l'origen del nom Barcino ve lligada amb el poble dels cartaginesos. El general Amílcar Barca, pare del famós Hanníbal, va fundar sobre l'any 230 aC un assentament anomenat Barci Nova en un honor a la seva família. El cognom "Barca", en la llengua púnica, significa "raig", i els Barca van ser una estirp cèlebre de generals cartaginesos.
Tot i això, tots els descobriments arqueològics fins al dia d'avui i les fonts antigues que es conserven desmenteixen una presència cartaginesa estable a la zona de l'actual Barcelona. Els cartaginesos amb prou feines van aconseguir arribar al límit del riu Ebre, que es troba al sud de la capital catalana, a uns 150 kilòmetres aproximadament.
L'origen íber: Barkeno Molts historiadors creuen que el nom de Barcelona prové del topònim iber Barkeno, ja que aquest figurava en diverses troballes del segle III aC, especialment a diverses monedes de plata. Les inscripcions en aquestes monedes apuntaven a un assentament iber situat al turó del Mont Tàber. Juntament amb aquestes monedes han estat descobertes certes peces amb la inscripció de Laiesken, que té una traducció semblant a "dels ibers d'aquesta zona", el que indica i corrobora la presència del poble iber a la zona.
Atès que els ibers van habitar a la costa mediterrània abans de l'arribada dels romans, és una de les teories més acceptades. En la seva llengua, la paraula Barkeno està intrínsecament lligada amb la idea de la creació de vaixells o amb la paraula "drassana", que reflecteix la importància del mar i la navegació dins la seva cultura.
Història de la ciutat
Els romans van arribar a l'actual territori català en el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu Corneli Escipió, que actuava com a llegat del seu germà Publi, desembarcà a Empúries amb la finalitat de convertir-la en una base de suport militar en la llarga lluita que Roma sostenia amb els cartaginesos pel domini del Mediterrani. En els anys de trànsit entre el segle III i II aC, aquest procés colonitzador va anar avançant per una àmplia zona del territori. En aquell mateix temps, els romans van mantenir contacte directe amb les civilitzacions d'ibers de la zona i van convertir les seves poblacions en centres de control romà, i inclús les potenciaren. Amb el pas del temps i les conquestes, aquelles poblacions van acabar romanitzades del tot i els antics assentaments ibers van esdevenir ciutats consolidadament romanes, de vegades traslladant-se a una nova ubicació propera: Bàrcino, la ibèrica Barkeno, va ser una d'aquestes ciutats. Entre l'any 15 i 13 aC, en època de l'emperador August, els romans van aixecar en el Mons Taber un temple de 12 metres d'alçada, just al mig de l'actual barri Gòtic de Barcelona.
Bàrcino apareix en un moment de gran impuls urbà, que va prolongar-se fins a la mort d'August, l'any 14 dC. La ciutat tenia la típica estructura romana de les ciutats, amb una forma octogonal i amb una distribució en quadrícula dels habitatges i edificis que conformaven la ciutat. Bàrcino era una ciutat petita comparada amb altres ciutat de la península: el clos emmurallat delimitava unes 10 hectàrees i en la seva màxima esplendor demogràfica va assolir els 2.000 habitants.
Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants.
miniatura|Marbre amb la inscripció "COL IVL AVG FAV PAT BARCIN" ("Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino").
Urbanisme En l'occident mediterrani, la urbanització respon a l'expansió de Roma, perquè en la concepció del món que tenien els romans, políticament engendrats per una sola ciutat, el món era una mena de constel·lació de ciutats –no d'estats-, estructurades segons el model del que Roma havia estat. La ciutat controla un territori, és la cèl·lula administrativa bàsica i el centre de la vida social i cultural. Als Països Catalans la xarxa urbana romana té poc a veure amb els dispersos vilatges ibers. Les ciutats s'ubiquen en indrets geoestratègics des del punt de vista econòmic o militar, fruit d'un planejament urbanístic previ. Ara bé, això no vol dir que les ciutats romanes no tinguessin uns precedents indígenes, i en el cas de Catalunya aquests precedents són clars. La diferència consisteix que en el món indígena no hi ha pròpiament ciutats, sinó poblats o vilatges, i que en el moment que un d'aquests nuclis de població entren en l'àrea d'influència romana es transformen en una ciutat, potser petita, però amb una estructura social i urbanística que correspon al fenomen urbà.Tarradell, Miquel "La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots", Pàg. 13-20, esp. pàgina 15a Evolució urbana de Catalunya. Edicions de la Magrana. Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona. 1984
A la ciutat s'organitza una xarxa de relacions socials, es construeixen institucions d'autogovern i es fan pràctiques col·lectives de culte i activitats lúdiques. El ciutadà té la consciència de pertànyer a un cos cívic en el vèrtex del qual hi ha l'elit que controla el poder econòmic i l'aparell de govern, mentre en la base hi ha un grup molt ampli: la plebs urbana, formada per homes i dones lliures i lliberts. Els esclaus són propietats dels seus amos. Aquesta escala es reflecteix en els tipus d'habitatges, que passen de les domus, residències luxoses, a les insulae o blocs d'apartaments modestos.
El govern de la ciutat seguia les formes que l'imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època, un poder bastant autònom. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i l'àrea rural que l'envoltava (territorium). Les classes socials, tan arrelades en l'antiga Roma, es podien dividir entre ciutadans (cives), els nascuts a la ciutat o que n'havien obtingut la ciutadania; domiciliats sense ciutadania (incolae), residents transitoris (hospitales) i esclaus sense drets. Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que només els plens ciutadans podien exercir llocs de govern. Només a partir de l'any 212, després de l'aprovació de la Constitutio Antoniana de Caracal·la, els domiciliats i la resta d'homes lliures de les províncies podien exercir drets de ciutadania.
La cúria municipal (ordo decuriorum), formada per un centenar de membres (curiales), era una assemblea que tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada cinc anys, encara que per poder exercir es requeria ser un home lliure i posseir patrimoni. Dos representants presidien la cúria per un any, i disposaven de poder civil, criminal i fins militar. Els edils (ædiles) vigilaven els carrers i institucions públiques. Altres funcionaris, elegibles cada cinc anys, s'encarregaven del cens, patrimonis, finances i cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.
Emplaçament miniatura|Columnes del temple d'August de Bàrcino conservades in situ a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. La colònia romana de Bàrcino fou construïda sobre un emplaçament anterior iber i possiblement fenici o púnic. Al Mont Tàber l'elevació era suficient llavors per controlar el que avui es coneix com a pla de Barcelona, que era un extens ager on hi havia diverses vil·les (com la que s'excavà en una excavació d'emergència durant la remodelació de l'Estació de la Sagrera de la dècada del 2010). Destaca la presència de l'altre establiment romà de Baetulo (actual Badalona) a la seva rodalia.
La disposició de les portes d'accés a la ciutat i les restes arqueològiques que s'han trobat fan pensar que l'interior del recinte estava organitzat a la manera dels castrum: Una via llarga central, Decumanus maximus, de 411 m., que travessa la ciutat des de la Porta Praetoria (ara Portal del Bisbe, a la Plaça Nova), passant pels actuals carrers del Bisbe, de la Ciutat i de Regomir fins a la Porta Decumana. D'aquestes dues portes, del portal del Bisbe en queden encara les torres a la plaça Nova, mentre que de la Porta Decumana se n'han excavat les restes al carrer de Regomir.Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Barcelona. Barcelona, 2008. Ed. Random House Mondadori.
Una via també central, perpendicular a l'anterior, Cardo maximus, de 295 m, que uneix la Porta principalis sinistra (plaça de l'Àngel) i la Porta principalis dextra (que estava entre els carrers de Ferran i del Call) i que passava pel carrer de la Llibreteria i un tram del carrer del Call.
Unes vies secundàries, decumani minores, paral·leles al Decumanus maximus, (actual carrer dels Gegants, ptge. de l'Ensenyança i carrer de Salomó ben Adret).
Altres vies secundàries, cardines minores, aquestes, repetint l'esquema, paral·leles al Cardo maximus (com ara els carrers de Sant Sever, la baixada de Santa Clara, els carrers de la Pietat, del Bisbe Caçador, de la Font de Sant Miquel, i la baixada de Sant Miquel).
En els espais delimitats per aquests carrers hi havia construïdes les domi (cases), els edificis públics i termae (banys) i d'altres com són el fòrum, el temple...
Inicialment, la Porta Praetoria donava accés a la colònia. De les tres arcades que tenia, es conserva avui dia un dels passos laterals per als vianants, i les dues torres de planta circular que defensaven els costats (s. I-V dC).
Habitatges i altres edificis Quant als edificis, a Bàrcino hi havia per una part els habitatges, que en la seva gran majoria eren domus i insulae,Josep M. Gurt i Esparraguera i Rafael Hidalgo Prieto, L'urbanisme a la ciutat hispana al llarg de l'antiguitat tardana, p.77 i per l'altra banda els edificis d'ús públic. Com a colònia de població reduïda, no hi ha constància que s'hi construïssin grans edificis com un amfiteatre o com un circ, ja que era una ciutat de mida molt reduïda on la vida quotidiana estava bastant limitada. Malgrat això, recents estudis de l'arqueòloga Jordina Sales sustenten la hipòtesi d'una arena o amfiteatre a l'indret on actualment hi ha l'església de Santa Maria del Mar (antigament anomenada Santa Maria de les Arenes, potser com un topònim romanent de l'època romana), fora, per tant, de les muralles, al qual amfiteatre s'accediria per l'actual carrer de l'Argenteria, que arrencava davant de la porta de llevant de la muralla romana."La Arena de Barcino: La investigación de una historiadora sitúa un anfiteatro en el lugar donde ahora se alza Santa Maria del Mar" (pàgines 1-3 del suplement Vivir), La Vanguardia, 20 de març de 2011