miniatura|El portal del Mestre Eckhart (Meister Eckhart) de l'església d'Erfurt.
Eckhart de Hochheim O.P. (Turíngia, c.1260 - Colònia, 1328), més conegut arreu del món com a Mestre Eckhart, en reconeixement dels mèrits acadèmics assolits durant la seva estada a la Universitat de París, fou un frare dominic alemany, teòleg, filòsof i músic, conegut també per les seves visions místiques.
Aconseguí prominència durant la decadència del papat d'Avinyó, en un temps de grans tensions entre els franciscans i l'orde dels dominics. Fou acusat de diversos càrrecs davant de la Inquisició local, dirigida per franciscans. Acusat d'heretgia pel papa Joan XXII, la seva "Defensa" és famosa pels seus arguments raonats a tots els punts del seu escrit, i la refutació de la seva heretgia. En aparença, va morir abans que s'arribés a un veredicte, tot i que no hi ha constància de la seva mort ni que mai s'hagi trobat el lloc on va ser enterrat.
Fou ben conegut pel seu treball amb grups piadosos laics com els "Amics de Déu". El succeïren els seus deixebles, més circumspectes, John Tauler i Henry Suso. En els últims anys, el Mestre Eckhart ha estat molt revalorat i seguit: en el seu estudi sobre l'humanisme medieval, Richard Southern l'inclou, juntament amb Bede i Sant Anselm, com a emblema de l'esperit intel·lectual de les darreries de l'edat mitjana.R. W. Southern, Medieval Humanism. Harper & Row, 1970. p. 19-26.
Vida miniatura|esquerra|Antiga església i monestir dels dominics a Erfurt. Després de la Reforma va convertir-se en un temple protestant. Es tenen molt poques notícies sobre la seva vida abans del 1290.«Non esiste alcuna notizia su Eckhart che risalga antecedentemente al suo trentesimo di vita», K. Ruh, Meister Eckhart. Teologo, predicatore, mistico, Brescia 1989, 24. Fins a la dècada del 2000 es creia que havia nascut a Hockheim, prop de Gotha, però uns estudis posteriors semblen demostrar que més aviat va néixer a Tambach.Cf. Vega-Esquerra 2008:12. Sembla també provat que el seu nom era Eckhart (no el seu cognom) i que mai no tingué el nom de Joan com es pensà durant molt de temps.Cf. Vannini 2002:11. Entrà molt jove a l'Orde de Predicadors a Erfurt. Hom creu que després va traslladar-se a lstudium generale de Colònia, on es familiaritzà amb els escrits del Pseudo-Dionís i els comentaris de Sant Albert el Gran. Obtingué el grau de batxiller en teologia a la Universitat de París durant el bienni 1292-1293.Cf. Vannini 1989:27. D'aquest període data, com per a qualsevol estudiant que volgués obtenir el títol de lector sententiarum, un comentari seu a les Sentències de Pere Llombard.
Fou escollit priorPrior, en la terminologia de l'Orde de Predicadors, correspon al superior d'un convent. a Erfurt i vicari provincial de Turíngia el 1294. El 1300 es convertí en professor de teologia a la Universitat de París, allà debaté contra les idees de Joan Duns Escot i de Gonsalvus Hispanus. El 1303, després d'aconseguir el títol de magister sacrae theologiae, fou expulsat del regne per Felip IV, probablement per haver-se negat a promoure un concili contra Bonifaci VIII.Mondin 1996:512; Vilanova 1987:958.
Els religiosos de la nova província de Saxònia l'elegiren provincial el 1304, càrrec que ocupà fins al 1311. Aquest període el dedicà a visitar els convents de l'orde movent-se per tota l'extensa província. D'aquests anys és l'única carta que es conserva d'Eckhart, un escrit de l'11 de setembre del 1305 dirigit al senat de la ciutat de Göttingen on els assegura que els dominics no ampliarien l'extensió de llurs possessions a la zona. El 1310, la província de Teutònia l'escollí provincial, però el capítol general de Nàpols del 1311 en rebutjà el nomenament. Aquest any tornà a París per continuar ensenyant-hi i comentant la Bíblia.Cf. Vilanova 1987:958. Només Tomàs d'Aquino havia exercit dues vegades com a magister a París, cosa que dona prova de la fama de què gaudia Eckhart entre els seus correligionaris. Des del 1314 varen confiar-li l'atenció de la branca femenina de l'orde com a vicari general. Allà va familiaritzar-se amb els corrents del misticisme que s'havien desenvolupat a Alemanya aleshores i es dedicà intensament a la predicació. El 1314 anà com a director de lstudium generale a Estrasburg i des del 1324 de lstudium de Colònia.
Inquisició i condemna Colònia fou objecte de la visita d'un legat pontifici, Nicolau d'Estrasburg, durant la qual alguns dominics acusaren Eckhart de sostenir tesis herètiques. Es dugué a terme una investigació, requerida pel capítol general dominic del 1325, que conclogué afirmant la innocència del Mestre. Tanmateix, l'arquebisbe de Colònia, Enric II de Virnenburg, que planejava una campanya contra les beguines i contra els Germans del Lliure Esperit, no content amb la investigació n'inicià una altra, després d'una nova denúncia per part d'uns altres dos dominics, Ermanno de Summo i Guillem de Nidecken. Autors com Vannini pensen que un conflicte in crescendo entre franciscans i dominics fou part important dels motius per a tal procés.Cf. Vannini 2002:16-17. El 1326 la comissió dedicada a l'estudi de la seva doctrina, formada per un pare dominic i un canonge de la catedral de Colònia, manifestà que trobava sospitoses d'heretgia 49 proposicions presents en l'obra Liber benedictus d'Eckhart. Ell se'n defensà indicant que alguns d'elles no corresponien al seu pensament, tot explicant la seva postura sobre les restants i excusant-se de l'èmfasi donat a algunes expressions que podien ser malinterpretades. A més a més, feu èmfasi en la incompetència del tribunal, a causa del privilegi d'exempció de què gaudia l'Orde de Predicadors. La comissió, pel que sembla sense considerar la defensa d'Eckhart, amplià a 59 les proposicions condemnables, aquesta vegada preses de sermons pronunciats en llengua vulgar i Eckhart tornà a defensar-se de la mateixa manera, tot i que aquest cop acusà d'«indoctes, ignorants, tarats i bords» els seus acusadors, afegint-hi que es dedicaven a condemnar el que no arribaven a comprendre, atès que —sempre segons Eckhart— l'heretgia no és només un error, sinó també el fet de persistir-hi.Cf. Vannini 2002:18. Un any després, el 13 de febrer del 1327, pronuncià una professió pública de fe, que havia estat preparada pels inquisidors, però alhora apel·là al Romà Pontífex per a l'estudi del seu cas indicant que es rendiria al que el papa afirmés del seu treball.Cf. Mondin 1996:522. La seva defensa fou llegida en llatí pel seu correligionari Conrad de Halberstadt, qui després deixà la paraula al propi Eckhart que repetí el mateix text, però traduït a l'alemany.
Nou dies després, emperò, el tribunal episcopal rebutjà l'apel·lació al papa. Abans que el procés continués, Eckhart partí cap a Avinyó juntament amb el provincial de Teutònia, Enric de Cigne (abans confessor de la cort de Joan XXII) i d'altres teòlegs de l'orde. Així doncs, durant els anys 1327 i 1328 el procés es desenvolupà a Avinyó.Cf. Vilanova 1987:959.
Quan arribà la resposta del papa Joan XXII, amb la butlla In agro dominicoCf. H. Denifle, Meister Eckheharts lateneische Schriften und die Grundanschauung seiner Lehre, en Archiv für Literatur - und Kirchengeschichte des Mittelalters 2 (1886), 637-639. el 1329, Eckhart ja havia mort.Existe otra carta de Juan XXII del 30 de abril de 1328 al arzobispo de Colonia donde ya se da a entender que Eckhart ha muerto. Cf. De Libera 1998:176. El text papal, que tenia per data el 27 de març del 1329, numera i exposa 26 proposicions preses dels escrits d'Eckhart i a continuació unes altres dues que hauria predicat. Després indica que les primeres quinze proposicions i les dues últimes «sigui pels termes que empra, sigui per la connexió dels seus continguts, contenen errors i la taca de l'heretgia»; en canvi, els articles restants serien «perillosos en l'expressió, molt temeraris i sospitosos d'heretgia, malgrat que, mitjançant molts aclariments i explicacions, poden rebre o tenir un sentit catòlic». Hi afegeix que, amb la finalitat que tals idees no perjudiquessin la fe de la gent senzilla, condemna i reprova les primeres quinze proposicions i les dues últimes com herètiques; i les restants com sospitoses.
De manera curiosa el text de la butlla no pren en consideració l'apologia pronunciada per Eckhart. Se sap que part de la investigació fou duta a terme pel cardenal Jacques Fournier, després papa Benet XII, qui ja havia participat com a perit en les condemnes de Pèire Olieu i Guillem d'Ockham. La butlla només tingué efecte a la província eclesiàstica de Colònia, tot i que el procés fou seguit amb interès per qui es trobaven aleshores a Avinyó.
El 1926 es publicà una col·lecció de documents relacionats amb el procés realitzat a Colònia contra Eckhart.Cf. G. Théry (ed.), Edition critique des pièces relatives au procès d'Eckhart contenues dans le manuscrit 33b de la Bibliothèque de Soest, en Archives d'histoire doctrinale et littéraire du Moyen Age 1 (1926/1927), 129-268. Tot i que es pensà al principi que es tractava d'una sola obra, anomenada Verteidigungsschrift (Escrit de defensa) i que, per tant, eren les notes del procés des del punt de vista d'Eckhart, l'estudi dels seus continguts mostra que és més aviat una col·lecció de texts. De fet conté:
Les actes de la primera audiència d'Eckhart davant la comissió arquebisbal amb dues intervencions del Mestre i la seva resposta sobre les primeres 49 proposicions. La llista, en llatí, de les 49 proposicions. La llista, sempre en llatí, de les altres 59 proposicions amb les respostes del propi Eckhart a cadascuna. Un text redactat per Eckhart on acusa els denunciants.Cf. L. Sturlese, Eckhart, l'inquisizione di Colonia e la memoria difensiva conservata nel codice Soest 33, en Giornale critico de la filosofia italiana 82.1 (2001), 62-89.
El 1935 es publicà la respectiva compilació sobre el procés dut a terme a Avinyó. La lectura reposada d'aquests texts mostra, com ja subratllà Ruh,Cf. Ruh 1989:268. que la condemna no era tant a la seva tasca com a teòleg, sinó com a predicador en llengua vernacla, ço és, al suposat perill que predicacions d'un nivell teològic i filosòfic tan elevat representava en les ments, potser poc preparades, dels seus oients.Cf. Barzaghi 2002:9. Això explica també que la condemna s'hagi fet pública i efectiva només a l'arxidiòcesi de Colònia.
Obra Eckhart fou un dels més influents teòlegs de l'edat mitjana, malgrat la fama d'heterodòxia de les seves obres, en les quals la influència neoplatònica hi és ben tangible.
Es conserven obres d'Eckhart escrites en llatíCf. Magistri Eckardi opera latina, auspiciis Instituti S. Sabinae, Leipzig 1936. i en alemany, tot i que cap autògraf.Cf. Meister Eckhart. Die deutschen und lateinischen Werke, Stuttgart-Berlin 1936. Fins als treballs d'investigació d'Henri Denifle el 1880 es coneixien només algunes obres amb sermons i tractats menors, i mencions a la resta de la seva obra àdhuc en autors com Nicolau de Cusa. Denifle descobrí les seves obres de més pes com lOpus tripartitum i la Collatio in libros Sententiarum. La seva troballa donà lloc a un renaixement de l'interès per Eckhart, del qual s'havien conservat fins al moment només sermons escrits en llengua vernacla i els comentaris d'altres autors.
Les obres en llatí són de caràcter especulatiu i destinades a l'ensenyament. Hi ha entre elles el Tractat sobre l'oració dominical, els Comentaris als llibres de les Sentències i les Quaestiones parisienses. A aquests cal afegir-hi 58 sermons i fragments dispersos en obres d'altres autors que el citen.