Alexander Graham Bell (Edimburg, Escòcia, 3 de març de 1847 - Illa del Cap Bretó, Canadà, 2 d'agost de 1922) fou un científic, inventor, enginyer i innovador nascut a Escòcia a qui s'atribueix la invenció del primer telèfon pràctic. Va ser el 10 de març de l'any 1876 que va provar definitivament amb èxit els experiments que estava fent i va patentar el telèfon.
El pare, l'avi i el germà de Bell havien estudiat la pronunciació i la parla, i tant la seva mare com la seva dona eren sordes, cosa que va influir profundament en la seva obra. La seva recerca sobre l'audició i la parla el van portar a experimentar amb audiòfons, i això va culminar en la primera patent per al telèfon als Estats Units. En retrospectiva, Bell considerava que el seu invent més famós era una molèstia per la seva feina de científic i no va voler tenir mai un telèfon al seu estudi.
En la seva maduresa, Bell va dedicar-se a molts d'altres invents, fent contribucions pioneres sobre telecomunicacions òptiques, hidroales i aeronàutica. El 1888, Alexander Graham Bell va ser un dels membres fundadors de la National Geographic Society.
Encara que se li atribueix popularment l'invent del telèfon, cal remarcar que Antonio Meucci va ser-ne l'autentic inventor.
Resum biogràfic Alexander Graham Bell va néixer el 3 de març de 1847 a Edimburg i va estudiar a les Universitats d'Edimburg i al University College de Londres. Va emigrar al Canadà l'any 1870 i va arribar als Estats Units l'any 1872.
Als Estats Units va començar a donar classes per a sord-muts divulgant el sistema anomenat llenguatge visible. Aquest sistema havia estat desenvolupat pel seu pare, l'educador escocès Alexander Melville Bell. L'any 1872, A.G.Bell va fundar una escola per a sord-muts a Boston (Massachusetts), que posteriorment es va integrar a la Universitat de Boston on Bell va ser nomenat professor de Fisiologia Vocal. L'any 1882 va obtenir la nacionalitat nord-americana.
miniatura|Un actor representa Bell parlant per un dels primers telèfons Des dels 18 anys, Bell havia treballat sobre la idea de la transmissió de la parla. L'any 1874, mentre treballava en un telègraf múltiple, va desenvolupar les idees bàsiques del que seria el telèfon. Els seus experiments amb el seu ajudant Thomas Watson els va provar amb èxit el 10 de març de 1876.
Una demostració el mateix 1876 durant l'Exposició del Centenari a Filadèlfia (Pennsilvània), va llançar el seu invent a tot el món i el va portar a organitzar l'any 1877 La Companyia de Telèfons Bell. L'any 1880, França va concedir a Bell el premi Volta, dotat amb 50.000 francs, pel seu invent. La implantació del telèfon fou fulminant i el 1882 ja hi havia més de cent mil abonats als Estats Units. Per ciutats, la llista era encapçalada per Nova York, amb més de 4.000 usuaris, mentre a Europa destacava París amb 2.400.
El 16 de juny de 2002 el Congrés dels Estats Units va reconèixer Antonio Meucci com a inventor del telèfon, en lloc de Bell.
Va realitzar altres invents com: el fotòfon, l'audiòmetre i la balança d'inducció i va establir les bases del gramòfon modern.
Va ser un dels cofundadors de la National Geographic que va presidir entre 1896 i 1904. També va fundar la revista Science.
Va morir el 2 d'agost de 1922 a Cape Breton Island (Canadà), on passava els estius. El govern canadenc conserva un museu que conté molts dels seus invents originals.
Primers anys Alexander Bell va néixer a Edimburg, Escòcia, el 3 de març de 1847. La casa familiar era a 16 South Charlotte Street, i ara té una làpida que en commemora el naixement. Tenia dos germans: Melville James Bell (1845–70) i Edward Charles Bell (1848–67). Els seus dos germans van morir de tuberculosi."Time Line of Alexander Graham Bell." memory.loc.goiv. Consulta: 28 de juliol de 2010. El seu pare era el professor Alexander Melville Bell, i la seva mare es deia Eliza Grace (de soltera, Symonds)."Alexander M. Bell Dead. Father of Prof. A.G. Bell Developed Sign Language for Mutes." New York Times dimarts, 8 d'agost de 1905 Encara que el seu nom era "Alexander" i prou, als deu anys va demanar al seu pare de tenir un segon nom com els seus germans."Call me Alexander Graham Bell." fi.edu. Consulta: 28 de juliol de 2010. Com a regal pel seu onzè aniversari, el seu pare va accedir i li va permetre d'adoptar de segon nom "Graham", com a admiració per Alexander Graham, un canadenc que era amic de la família. Per als parents i amics més propers va continuar sent l'"Aleck"; fins i tot el seu pare el va anomenar així tota la vida.
Primers treballs amb la parla De petit, el jove Alexander demostrava una curiositat natural pel seu món, i es va dedicar a recollir espècimens botànics i a fer experiments de ben petit. El seu millor amic era Ben Herdman, un veí la família del qual feia funcionar un molí de farina, on solien trobar-se. El jove Aleck demanava què calia fer al molí. Li van dir que s'havia d'esgranar el blat amb un procés laboriós i als 12 anys, Bell va construir un dispositiu casolà que combinava pales rotatòries, amb grups de raspalls per les ungles, creant una màquina d'esgranar senzilla que es va posar en funcionament i es va fer servir contínuament una colla d'anys. A canvi, John Herdman va donar permís als dos nois perquè utilitzessin un petit taller on "fer invents".
Bell havia heretat de la seva mare una naturalesa sensible i un talent particular vers l'art, la poesia i la música. Tocava el piano sense haver rebut classes i era el pianista de la família. Tot i el seu caràcter reservat i introspectiu, posseïa talent per la mímica i els "trucs amb la veu" relacionats amb la ventrilòquia, amb els quals entretenia els invitats i invitades. Alexander també es va veure commogut per la sordesa gradual de la seva mare (que començà a perdre el sentit de l'oïda quan Bell tenia només 12 anys). Bell i la seva mare desenvoluparen un llenguatge de signes amb el qual Bell podia transmetre-li discretament la conversa familiar. A més desenvolupà una tècnica de parlar en tons clars i modulats directament al front de la seva mare, de manera que el sentia amb una claredat raonable. Fou la preocupació de Bell per la sordesa de la seva mare el que va conduir-lo a estudiar acústica.
La seva família estava associada amb l'ensenyança de la locució: el seu avi, Alexander Bell, a Londres, el seu oncle a Dublín i el seu pare a Edimburg, eren tots professors de locució. El seu pare publicà una varietat de treballs sobre el tema, molts dels quals segueixen essent coneguts, especialment el seu treball The Standard Elocutionist (1860), que va aparèixer a Edimburg el 1868. The Standard Elocutionist es publicà en 168 edicions britàniques i va vendre més d'un quart de milió de còpies, només als Estats Units. En el llibre, s'hi expliquen els seus mètodes per a ensenyar els sord-muts (com eren coneguts) a articular paraules i a llegir el moviment dels llavis d'altres persones per a desxifrar-ne el significat. El pare d'Alexander li ensenyà a ell i als seus germans el llenguatge de signes (que ell anomenava "discurs visible"), a més d'identificar qualsevol símbol i el seu so. Alexander va arribar a dominar-ho tant que participava en les demostracions públiques del seu pare, presentant les seves capacitats desxifrant el "discurs visible" en llatí, gaèlic i fins i tot els símbols del sànscrit, els missatges que el seu pare li transmetia mitjançant el llenguatge de signes.
Educació miniatura|Alexander Melville Bell amb la seva esposa, Eliza Grace Symonds i llurs fills: (d'esquerra a dreta) Melville James, Alexander Graham i Edward Charles.
Igual que els seus germans, Bell va rebre els seus primeres cursos escolars a casa, amb el seu pare. Després fou matriculat a la Royal High School d'Edimburg, que deixà amb 15 anys. No fou un alumne destacat a l'escola sinó que, al contrari, faltava a les classes i obtenia qualificacions mediocres. El seu interès principal estava en les ciències, especialment en la biologia, i mostrava indiferència vers la resta de matèries escolars, per a consternació del seu exigent pare. Després de deixar l'escola, Bell anà a Londres per a viure-hi amb el seu avi, Alexander Bell. Durant l'any que hi passà amb el seu avi, l'amor per l'aprenentatge va créixer dins ell, passant llargues hores d'estudi i discussió seriosa. El seu avi dedicà grans esforços perquè el seu jove net aprengués a parlar clarament i amb convicció, qualitats que necessitaria per a fer-se professor. A l'edat de 16 anys, Bell va aconseguir un lloc com a aprenent de professor de locució i música a la "Weston House Academy", a Elgin, Moray, Escòcia. Encara que estava matriculat per estudiar llatí i grec, impartia classes a canvi de manutenció i £10 per sessió. L'any següent assistí a la Universitat d'Edimburg; trobant-s'hi el seu germà més gran, Melville, que s'hi havia matriculat l'any anterior. El 1868, poc abans de marxar cap al Canadà amb la seva família, Aleck va acabar els exàmens de matriculació i fou admès a la Universitat de Londres.
Primers experiments amb el so El seu pare estimulà l'interès dels seus fills per la parla i, el 1863, els portà a veure un autòmat, fet per Sir Charles Wheatstone basat en l'anterior obra del baró Wolfgang von Kempelen. El rudimentari "home mecànic" tenia la particularitat que simulava una veu humana. Alexander es quedà fascinat per la màquina i aconseguí una còpia del llibre de von Kempelen publicat a Alemanya, que va traduir costosament i, amb aquesta informació, Alexander i el seu germà més gran Melville varen construir llur propi cap autòmat. El seu pare, molt interessat en el projecte, pagà els materials, i els estimulà prometent-los un "premi gros" si ho aconseguien. Mentre que el seu germà construïa la gola i la laringe, Alexander feu la tasca més difícil, recreant un crani realista. Els seus esforços resultaren en un cap notable que podia "parlar" algunes paraules. Els nois ajustaven curosament els "llavis" perquè hi passés un corrent d'aire a pressió a través de la tràquea i produís el so "mamà" molt recognoscible. L'invent va complaure els veïns.
Intrigat pels resultats de l'autòmat, Bell continuà experimentant amb un ésser viu, l'Skye terrier de la família, "Trouve". Després que Bell l'ensenyés a grunyir contínuament, Aleck li ficava la mà a la boca i hi manipulava els llavis i les cordes vocals del gos per a produir un so cru "Ow ah oo ga ma ma". Amb una mica de convicció, els visitants arribaven a creure que el gos podia articular "How are you grandma?" (Com et trobes, àvia?) i tornaven dient que havien vist "un gos que parla". Tanmateix, aquests experiments inicials de Bell el portaren a emprendre el seu primer treball sobre la transmissió del so, emprant diapasons per a explorar la ressonància.
A l'edat de 19, va escriure un informe sobre el seu treball i l'envià al filòleg Alexander Ellis, col·lega del seu pare (que més endavant fou immortalitzat com a professor Higgins a l'obra Pigmalió. Ellis va respondre immediatament indicant-li que els experiments eren similars a treballs que s'estaven fent a Alemanya, i li va deixar una còpia del llibre de Hermann von Helmholtz, Les sensacions del to com a base fisiològica per a la teoria de la Música.