El Segon arbitratge de Viena consistí en un acord territorial assolit, per mediació i pressió alemanyes, entre Hongria i Romania, que dividí entre aquestes la regió de Transsilvània, perduda per la primera després de la Primera Guerra Mundial pel tractat de Trianon i que havia pertangut a la segona durant el període d'entreguerres. Mitjançant l'arbitratge, Romania va ser obligada a restituir la zona septentrional de Transsilvània a Hongria l'estiu del 1940, però no es posà fi a la disputa territorial sobre aquesta regió entre ambdós estats, que va continuar durant tot el període bèl·lic.
La Primera Guerra Mundial havia privat Hongria de gran part del territori que havia tingut durant el període austrohongarès; entre les zones arrabassades pels països veïns hi havia Transsilvània. Romania, al contrari, es va veure afavorida pel repartiment territorial estipulat en els acords de pau signats a Versalles. La satisfacció romanesa per la notable ampliació del seu territori produí preocupació per la seua conservació durant el període d'entreguerres i un acostament del país a les potències vencedores de la guerra mundial, considerades valedores de l'Europa de Versalles. Hongria, al contrari, mantingué una intensa posició revisionista per a aconseguir la recuperació parcial o total de les regions perdudes.
L'arribada al poder de Hitler el 1933 i el creixement del poder de les dues potències feixistes —oposades a les disposicions de Versalles— semblaven afavorir les nacions insatisfetes amb les disposicions de postguerra, però en realitat aquests anhels de canvis territorials no fructificaren sinó a la fi de la dècada, amb el desmembrament de Txecoslovàquia entre el 1938 i el 1939, que va permetre a Hongria recuperar part d'Eslovàquia i Rutènia. Malgrat la creixent tensió en la zona, Hongria no aconseguí concessions en Transsilvània amb l'esclat de la guerra mundial.
Només amb la crisi romaneso-soviètica del principi de l'estiu del 1940, en què Stalin aprofità les campanyes alemanyes a Europa occidental per a ocupar les repúbliques bàltiques i obtenir Bessaràbia i Bucovina, va poder Hongria —junt amb Bulgària, que també covava desitjos territorials a costa de Romania— aconseguir atenció a les seues reivindicacions. Els dos estats que es disputaven Transsilvània sol·licitaren en va la mediació de les potències de l'Eix. Aquestes recomanaren entaular converses bilaterals entre els països en conflicte, les quals tingueren lloc a mitjan agost però no assoliren cap resultat. Tement un enfrontament bèl·lic que la privàs del petroli i de les altres matèries primeres romaneses i dels Balcans i una possible ocupació soviètica del país, Hitler convocà les dues nacions a un arbitratge a Viena a final de mes.
El 30 d'agost, al Palau Belvedere de Viena, els ministres d'Afers Exteriors alemany i italià imposaren un arbitratge que dividí la regió en disputa en dues parts aproximadament iguals. El repartiment no solucionà la rivalitat dels dos països per la possessió de Transsilvània ni eliminà el problema de les minories, que continuaren durant tota la guerra, però els sotmeté tots dos a Alemanya, vertadera beneficiària de la crisi. Després de la desfeta de l'Eix, les fronteres de l'arbitratge van ser eliminades i es tornà al traçat anterior, la qual cosa permeté a Romania recuperar el control de la regió.
Antecedents La disputa per Transsilvània L'ascens del Tercer Reich i la Itàlia feixista de Mussolini permeté als dirigents hongaresos albergar l'esperança d'un canvi en la situació establerta en el Tractat de Trianon, i el 1936 començaren a procurar obtenir el suport italoalemany a les seues ambicions territorials. Al principi, la resposta de l'Eix a les aspiracions hongareses va ser vaga: es limitaren a reconéixer el seu dret a assolir alguna revisió de tractats, però sense comprometre's a abonar un canvi immediat de les fronteres europees. Alemanya aconsellava concentrar les reivindicacions territorials a Txecoslovàquia, que controlava regions secundàries per al govern hongarès, mentre es refusava a donar suport a possibles exigències a Romania. La posició italiana, per contra, era més favorable als desigs hongaresos, però Roma rebutjava que el govern magiar resolgués per la força el conflicte territorial. Pèrdues territorials hongareses pel Tractat de Trianon del 1920. Els successius governs hongaresos del període d'entreguerres centraren la seua política exterior en la recuperació d'aquests territoris.|miniatura|upright=1.6 Els hongaresos abandonaren temporalment les seues activitats per a assolir una recuperació immediata de Transsilvània i es concentraren en la millora de la situació de la minoria magiar a Romania i en l'acceptació per part de la Petita Entente de dret hongarès a rearmar-se. Com que a finals del 1937 Berlín continuava indicant que Budapest s'havia d'esperar a una generació futura per a poder tractar el problema transsilvà i s'havia de centrar en les reivindicacions a Txecoslovàquia, la política exterior hongaresa del 1938 es va dividir en dues facetes: l'aprofitament del suport alemany contra els txecoslovacs i la utilització del suport italià, més favorable pel que fa a Transsilvània, contra Romania.
Les converses bilaterals magiaro-romaneses de maig del 1938 es limitaren a tractar certs assumptes relatius a les minories. La visita del primer ministre hongarès Béla Imrédy a Mussolini a l'estiu no li va servir més que per a obtenir vagues promeses de suport del Duce, però cap resultat concret. L'agudització de la crisi txecoslovaca a finals de l'estiu, tanmateix, va fer que començàs una nova etapa per al revisionisme hongarès, en la qual hom veia possible l'assoliment parcial de les seues ambicions territorials. El desig de Hitler d'utilitzar les reivindicacions hongareses contra Txecoslovàquia el va fer més receptiu a les exigències de Budapest, encara que al mateix temps Göring assegurava a l'ambaixador romanès que Alemanya no volia un reforçament excessiu d'Hongria. Tot i amb això, després de la signatura de l'Acord de Múnic, Alemanya tractà de limitar el lliurament de territoris a Hongria i de fer que Budapest hagués de bregar pel seu compte amb el règim de Praga. Els alemanys s'avingueren a participar en un primer arbitratge a Viena entre els dos països per a solucionar la disputa territorial al principi de novembre, únicament com a conseqüència de la insistència italiana. L'arbitratge no sols no millorà les relacions entre l'Eix i Hongria, privada de Rutènia i limitada en les seues ànsies d'expansió arran de la independència d'Eslovàquia sota auspici alemany, sinó que va fer témer als polítics moderats hongaresos que el país podria perdre la independència i restar sotmés a les potències de l'Eix. En efecte, els desigs revisionistes hongaresos van sotmetre com més va més la política exterior de Budapest a la tutela alemanya. La «Gran Romania» sorgida de la Primera Guerra Mundial, amb nombroses minories, entre les quals la magiar i la minoria alemanya de Transsilvània.|miniatura|esquerra|upright=1.6 A les primeries del 1939, l'actitud de l'Eix continuava essent contrària a una solució per la força del conflicte sobre Transsilvània, única manera de modificar la situació existent, en opinió dels governs d'Alemanya i d'Itàlia. Interessades en les matèries primeres romaneses i satisfetes amb la transformació autoritària de la política interior del país que el podria dur a un acostament a l'Eix, les dues nacions no volien avivar el conflicte per la regió en disputa. Els alemanys ètnics de Romania, per la seua part, s'oposaven al revisionisme hongarès.
Al nord-est, per contra, Hongria finalment va poder ocupar Rutènia entre el 15 i el 16 de març de 1939 durant el desmembrament final de Txecoslovàquia. La presa de la regió va precedir la reaparició immediata de les declaracions revisionistes sobre Transsilvània. El govern hongarès dirigit per Teleki menyspreà la garantia fronterera francobritànica atorgada a l'abril a Romania. A pesar de les declaracions bel·licoses i de mobilitzar parcialment l'exèrcit hongarès, Teleki va servar la seua promesa a l'Eix de no enfrontar-se a Romania i reprengué les converses bilaterals amb Bucarest a l'agost. Les autoritats hongareses rebutjaren la proposta romanesa de signar un tractat de protecció de les minories i de no agressió, perquè volien que l'acord inclogués cessions romaneses de territori.
L'esclat de la Segona Guerra Mundial va perjudicar la posició magiar. Budapest es refusà a participar en l'atac alemany a Polònia, essent el govern de Varsòvia un aliat tradicional seu. Als pocs dies del començament del conflicte, tant Alemanya com Itàlia havien indicat clarament als hongaresos la seua oposició a un possible atac hongarès a Romania a causa de Transsilvània. Poc després, les autoritats hongareses es van comprometre formalment a no agredir a Romania sense el consentiment alemany. En realitat, Hongria no disposava de la força bèl·lica suficient per a enfrontar-se al país veí, malgrat les seues declaracions amenaçadores. Restà clara la voluntat alemanya de no permetre canvis territorials contraris als seus interessos en el sud-est europeu, la involucració de l'Eix en la disputa transsilvana i la subordinació de la política exterior hongaresa a l'Eix. Els dirigents hongaresos, per la seua part, es dividien entre els qui veien com a essencial una estreta col·laboració amb el Reich per a assolir la recuperació dels territoris perduts i els qui creien que Alemanya acabaria perdent la guerra i que els canvis fronterers arribarien al final de la contesa.
A les acaballes del 1939 i començament del 1940, no obstant això, va créixer la tensió entre els dos països a causa de la mobilització militar parcial. A Transsilvània, mig milió de civils i militars començaren la construcció d'una línia fortificada per a impedir una possible invasió hongaresa. Els hongaresos, per la seua part, continuaven preparant l'assalt militar a Transsilvània i les activitats diplomàtiques per a justificar-lo. L'extrema dreta hongaresa acusava el govern de Teleki de passivitat. Els mitjans de comunicació d'ambdós països es concentraren en la disputa per Transsilvània, i es van publicar àmplies defenses dels punts de vista de les dues nacions, amb un objectiu propagandístic especialment dirigit a convéncer a italians i alemanys.
El reviscolament del revisionisme búlgar sobre la Dobrudja, fomentat per Alemanya, i el de la URSS sobre Bessaràbia, debilitaren la posició romanesa al començament del 1940; el règim del rei Carol II no havia aconseguit el suport de la població i s'enfrontava a una dura oposició de l'esquerra i de l'extrema dreta, en part per les dificultats econòmiques causades per la mobilització parcial. La tensió entre Budapest i Bucarest va créixer durant la primera meitat de l'any, atiada per l'ambigüitat alemanya envers els dos països. Alemanya va continuar venent armament a les dues parts i obtenint a canvi importants matèries primeres, alhora que mantenia l'equilibri militar entre ambdós adversaris. Mentrestant, Mussolini continuava sense aportar un suport efectiu a les ambicions hongareses.
Aprofitant la necessitat romanesa d'armament i de guanyar-se la benevolència alemanya, Berlín obtingué la signatura d'un nou acord econòmic molt favorable amb Bucarest el 29 de maig de 1940. Per a aconseguir el suport de les potències de l'Eix a les seues posicions respectives, tant Hongria com Romania van fer creixents concessions econòmiques i polítiques a Berlín i a Roma; la derrota militar francesa al maig de 1940 va alarmar l'elit política romanesa que encara confiava en la garantia militar francobritànica per a salvaguardar els guanys territorials obtinguts el 1919, però en ser vençuda França els polítics romanesos —incloent-hi el rei Carol— cercaven un «acostament» accelerat a l'Eix italoalemany i es mostraven disposats a qualsevol concessió.
Ultimàtum soviètic i pèrdua de Bessaràbia i Bucovina