LOrganització de Seguretat i Assistència entre Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units (en anglès: Australia, New Zealand, United States Security Organization, ANZUS) és una organització internacional d'àmbit regional que neix d'un tractat no vinculant de seguretat col·lectiva de 1951 entre Austràlia i Nova Zelanda i, per separat, Austràlia i els Estats Units, per a cooperar en assumptes militars a la regió de l'oceà Pacífic, tot i que avui en dia es considera que el tractat es refereix a conflictes a tot el món. Estableix que un atac armat a qualsevol de les tres parts seria perillós per a les altres, i que cadascuna hauria d'actuar per a fer front a l'amenaça comuna. A més a més, crea un comitè de ministres d'afers exteriors que pot reunir-se per a consultar.
El tractat va ser un dels quals els Estats Units va formar en l'època de 1949-1955 com a part de la seva resposta col·lectiva a l'amenaça del comunisme durant la Guerra Freda.Joseph Gabriel Starke, The ANZUS Treaty Alliance (Melbourne University Press, 1965) Nova Zelanda va ser suspesa d'ANZUS en 1986 en iniciar una zona lliure d'armes nuclears en les seves aigües territorials; a la fi de 2012, Nova Zelanda va aixecar la prohibició de les visites dels vaixells de guerra dels Estats Units, la qual cosa va conduir a una disminució de les tensions. Nova Zelanda manté una zona desnuclearitzada com a part de la seva política exterior i està parcialment suspesa d'ANZUS, ja que els Estats Units manté una política ambigua sobre si els vaixells de guerra porten o no armes nuclears i opera nombrosos portaavions i submarins de propulsió nuclear. Tot i això, Nova Zelanda va reprendre àrees clau del tractat ANZUS en 2007.
Història miniatura|Avions australians, neozelandesos i dels Estats Units durant un exercici militar el 1982
Orígens Després de la caiguda de Singapur i el declivi del poder britànic a Àsia, Austràlia va començar a buscar altres socis per garantir la seva seguretat. Austràlia i Nova Zelanda també es van sentir amenaçades per la possibilitat d'un ressorgiment del Japó i l'expansió del comunisme al seu nord. Percy Spender, ministre d'Afers Exteriors d'Austràlia, va buscar un acord de seguretat més ampli al Pacífic el 1950 que inclogués Austràlia, el Regne Unit, altres països Commonwealth i els Estats Units. La participació d'aquests últims va ser essencial, i Spencer va afirmar que l'acord «no tindria sentit sense els Estats Units». En aquest punt, però, ni el Regne Unit ni els EUA estaven interessats en un acord d'aquest tipus, i tots dos buscaven limitar el seu compromís amb Àsia.
L'inici de la Guerra de Corea a mitjans de 1950 va canviar les opinions americanes. Austràlia es va comprometre amb la Guerra de Corea abans que el Regne Unit i va continuar festejant els americans. Tot i que Austràlia no va poder convèncer els EUA perquè signés un tractat de pau més dur amb el Japó per frenar futures agressions militars, sí que va pressionar per obtenir més garanties que mantindrien veu en les decisions de seguretat del Pacífic i per un compromís de seguretat americà a canvi de la seva aprovació del tractat. Els Estats Units inicialment es van mostrar reticents, però la necessitat d'enfortir Occident contra el comunisme va créixer amb la victòria comunista a la Guerra Civil Xinesa el 1949 i la Guerra de Corea de 1950-1953. El tractat va dissipar les pors dels antípodes que una pau així permetria al Japó amenaçar-los de nou.
Inicialment, els Estats Units s'hi van mostrar reticents, i el president va oferir en canvi una garantia informal de protecció. No obstant això, Austràlia va pressionar per un acord més formal, i Spender va assenyalar que "els presidents van i els presidents vénen". Tanmateix, el tractat no incloïa un compromís automàtic d'assistència armada com a l'OTAN, i Spender esperava que això no pogués ser ratificat pel Senat dels Estats Units, que voldria conservar el poder del Congrés per declarar la guerra. En canvi, el text del tractat reflectia el text de la Doctrina Monroe, que establia que els atacs al continent americà serien vistos com a "perillosos per a la seva pròpia pau i seguretat".
El tractat resultant es va concloure a San Francisco l'1 de setembre de 1951 i va entrar en vigor el 29 d'abril de 1952.
Corea, Malàisia, Borneo i Vietnam miniatura|El general estatunidenc Westmoreland parla amb el comandant de la bateria d'artilleria de Nova Zelanda juntament amb oficials superiors australians al Vietnam, el 1967. El tractat en si no va ser motiu de debat durant més de 30 anys, amb Nova Zelanda participant com a part de les Forces de la Commonwealth Britànica a la Guerra de Corea i l’Emergència Malaia, seguides de la confrontació entre Indonèsia i Malàisia, i directament com a part de l'ANZUS a la Guerra del Vietnam. La Guerra del Vietnam va ser el primer conflicte en què va entrar Nova Zelanda que no va involucrar els britànics ni cap altre país de la Commonwealth fora d'Austràlia. Com a membre de l'ANZUS, Nova Zelanda va contribuir amb assistència militar i no militar a l'esforç bèl·lic dels Estats Units al Vietnam des del 1963 fins al 1975. Les forces de combat de Nova Zelanda i Australia es van retirar el 1972 i l'ajuda mèdica no militar de Nova Zelanda va continuar fins al 1975.
Reserves australianes sobre el míssil MX El 1983, l'administració Reagan va proposar a Austràlia provar la nova generació de míssils balístics intercontinentals americans, el míssil MX. Els camps de prova americans al Pacífic eren insuficients per provar els nous míssils de llarg abast i l'exèrcit dels Estats Units desitjava utilitzar el mar de Tasmània com a zona objectiu. Primer ministre d'Austràlia, Malcolm Fraser, del Partit Liberal, havia acceptat proporcionar llocs de vigilància prop de Sydney per a aquest propòsit. Tanmateix, el 1985, el primer ministre recentment elegit, Bob Hawke, del Partit Laborista, va retirar Austràlia del programa de proves, cosa que va provocar crítiques per part de l'administració Reagan. Hawke havia estat pressionat per fer-ho per la facció d'esquerres del Partit Laborista, que s'oposava a la prova de míssils MX proposada al mar de Tasmània. La facció d'esquerres laborista també simpatitzava fermament amb la política antinuclear del Quart Govern Laborista de Nova Zelanda i donava suport a una Zona Lliure Nuclear al Pacífic Sud.
Per preservar les seves instal·lacions conjuntes de comunicacions militars entre Austràlia i els Estats Units, l'administració Reagan també va haver d'assegurar al govern Hawke que aquestes instal·lacions no s'utilitzarien en el projecte de la Iniciativa de Defensa Estratègica, al qual el Partit Laborista Australià es va oposar fermament. Malgrat aquests desacords, el govern laborista de Hawke va seguir donant suport al tractat de seguretat ANZUS. Tampoc va donar suport a la prohibició del seu homòleg neozelandès de vaixells amb armes nuclears i propulsió nuclear. Després de l'escissió de l'ANZUS el febrer de 1985, el govern australià també va aprovar els plans de l'administració Reagan de cancel·lar els exercicis militars trilaterals i ajornar la conferència de ministres d'Afers Exteriors de l'ANZUS. No obstant això, va continuar mantenint llaços militars bilaterals i va continuar compartint informació d'intel·ligència amb Nova Zelanda. A diferència de Nova Zelanda, Austràlia va continuar permetent que els vaixells de guerra nord-americans visitessin els seus ports i participessin en exercicis militars conjunts amb els Estats Units.
Nova Zelanda prohibeix el material nuclear El 1985, la naturalesa de l'aliança ANZUS va canviar significativament. A causa d'un corrent de sentiment antinuclear dins de Nova Zelanda, la tensió feia temps que era present entre els membres d'ANZUS, ja que els Estats Units són una potència nuclear declarada. França, una potència naval i una potència nuclear declarada, havia estat duent a terme proves nuclears a les illes del Pacífic Sud. Després de la victòria del Partit Laborista de Nova Zelanda a les eleccions de 1984, el primer ministre David Lange va prohibir als vaixells amb propulsió nuclear o armes nuclears utilitzar els ports de Nova Zelanda o entrar a les aigües neozelandeses. Les raons adduïdes van ser els perills de les armes nuclears, les contínues proves nuclears franceses al Pacífic Sud i l'oposició a la política del president dels Estats Units , Ronald Reagan, d'enfrontar-se agressivament a la Unió Soviètica.
Atès que la Marina dels Estats Units va tenir una política d'ambigüitat deliberada durant la Guerra Freda i es va negar a confirmar o negar la presència d'armes nuclears a bord dels seus vaixells de guerra i vaixells de suport, aquestes lleis essencialment van negar l'accés als ports de Nova Zelanda a tots els vaixells de la Marina dels Estats Units. El febrer de 1985, Nova Zelanda va rebutjar una sol·licitud de visita a un port dels Estats Units per al destructor de míssils guiats USS Buchanan, ja que era capaç de llançar bombes de profunditat nuclears RUR-5 ASROC. Com que això va passar després que el govern convidés extraoficialment els Estats Units a enviar un vaixell, els Estats Units van interpretar la denegació d'accés com un menyspreu deliberat.
Segons les enquestes d'opinió realitzades abans de les eleccions de 1984, només el 30% dels neozelandesos donaven suport a les visites de vaixells de guerra nord-americans, amb una clara majoria del 58% en contra, i més del 66% de la població vivia en zones lliures d'armes nuclears declarades localment.Disarmament and Security Centre: Publications – Papers Una enquesta d'opinió encarregada pel Comitè d'Investigació de Defensa de 1986 va confirmar que el 92% s'oposava ara a les armes nuclears a Nova Zelanda i el 69% s'oposava a les visites de vaixells de guerra; el 92% volia que Nova Zelanda promogués el desarmament nuclear a través de l'ONU, mentre que el 88% donava suport a la promoció de zones lliures d'armes nuclears.Disarmament and Security Centre: Publications – Papers
Els Estats Units suspenen les obligacions amb Nova Zelanda Després de consultes amb Austràlia i després que les negociacions amb Nova Zelanda es trenquessin, els Estats Units van anunciar que suspenien les seves obligacions en virtut del tractat amb Nova Zelanda fins que els vaixells de l'Armada dels Estats Units fossin readmesos als ports de Nova Zelanda, al·legant que Nova Zelanda era una amiga, però no una aliada. La crisi va ser notícia durant setmanes en molts diaris americans. David Lange no va retirar Nova Zelanda de l'ANZUS, tot i que la política del seu govern va portar a la decisió dels Estats Units de suspendre les seves obligacions en virtut del tractat amb Nova Zelanda.
Una enquesta d'opinió a Nova Zelanda el 1991, va mostrar que el 54% dels mostrejats preferien deixar que el tractat caduqués en lloc d'acceptar de nou visites de vaixells amb armes nuclears o propulsió nuclear. La política no es va convertir en llei fins al 8 de juny de 1987 amb l'aprovació de la Llei de Zona Lliure Nuclear, Desarmament i Control d'Armes de Nova Zelanda de 1987, més de dos anys després que es denegués l'entrada al Buchanan després que els EUA es neguessin a declarar la presència o absència d'armes nuclears, i un any després que els EUA suspenguessin les seves obligacions del tractat amb Nova Zelanda. Aquesta llei va convertir efectivament tot el país en una zona lliure de nuclears. Malgrat la divisió de l'ANZUS, el secretari d'Estat dels EUA George P. Shultz, va sostenir que l'estructura de l'ANZUS encara estava vigent, si Nova Zelanda decidís en el futur revertir la seva política antinuclear i tornar a una relació de defensa plenament operativa amb els EUA. El president Reagan també va sostenir a la NSDD 193 (Directiva de Decisió de Seguretat Nacional) que Nova Zelanda encara seguia sent una amiga, però no una aliada.