Es coneix per teatre espanyol del Segle d'Or o bé teatre áuri espanyol a la producció teatral compresa durant els segles i en els dominis tant peninsulars, europeus als Països Baixos i Itàlia, com als territoris d'ultramar que conformaven l'imperi espanyol. Aquest extens període que abasta més d'un segle, se'l considera un dels més fructífers degut a que va veure néixer a algunes de les obres mes rellevants de la dramatúrgia espanyols des dels seus inicis com La Celestina (1492) de Fernando de Rojas i el protagonisme dels dramaturgs espanyols més coneguts i universals, com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Agustín Moreto i Juan Ruiz de Alarcón.
Característiques i antecedents miniatura|Corral de comèdies Les primeres obres del Segle d'Or es van escriure durant el regnat dels Reis Catòlics amb el Descobriment d'Amèrica i la conquesta de Granada del 1492. Durant els regnats de Carles V de 1516 a 1556 i del seu fill Felip II que va regnar fins al 1598 els dramaturgs espanyols van adquirir noves tècniques, temàtiques i gèneres, des de l'acte sacramental de caràcter al·legòric i religiós, fins a les comèdies, agafant la seva màxima esplendor durant els governs de Felip III (1598-1621) i Felip IV (1621-1665) ja en plena decadencia de l'imperi. Amb Carles II (1665-1700) la crisi política social i econòmica d'Espanya es va accentuar però van excel·lir dramaturgs com Calderon de la Barca, mort el 1681.
El teatre del segle d'or es distingeix per ser un tipus de representació que no seguia els cànons aristotèlics. Gran part de la seva producció estava escrita en vers i es posava en escena en uns recintes coneguts popularment com a corrals de comèdies -amb molt pocs mitjans escenogràfics i lumínics- per companyies professionals ambulants que anaven de ciutat en ciutat compostes tant per actors com per actrius. Si bé les dones tenien llicència per actuar a partir de 1587, aquesta pràctica va seguir sent controvertida fins a 1599, quan un decret real va estipular que només les dones casades amb membres de l'empresa podien actuar.
Cerca d'una fórmula nova Després de l'arribada del Renaixement i el ressorgir de les ciutats amb restabliment del comerç, el teatre en occident escapa al control de l'església i torna a fer-se present en la vida cultural de les principals poblacions d'Europa. Gradualment es crearan nous edificis amb programació regular on les companyies itinerants trobin estabilitat.
No obstant això, existeix una societat molt diferent a aquella anterior a l'edat mitjana, per la qual cosa a nivell estètic es perfilen dues posicions contraposades. Per un costat, els partidaris de la imitació fidel dels clàssics grecollatins i de la interpretació horaciana de les doctrines aristotèliques. Per un altre, els autors que reclamen una major llibertat per al creador i que intenten incorporar els materials dramàtics, llegendes i tradicions susceptibles de ser representades que s'havien forjat durant l'Edat mitjana.
Durant aquest procés de trobar un nou marc on poder exposar en escena altres relats, peces musicals, números còmics, sainets i lloes en un nou cànon farà que la producció del segle XVI -no només a Espanya- hi hagi pocs autors de renom, si exceptuem a alguns italians com Maquiavel i Ruzante. Més endavant es conduirà al que es coneix com a commedia dell'arte. Aquest procés d'experimentació fa que avui dia sigui tan poc habitual el veure representades peces d'aquest període de transició, sent excepció els passos de Lope de Rueda o La Numància de Cervantes.
Influència italiana miniatura|Commedia dell'art Itàlia, durant el , va anar al capdavant dels països europeus en el desenvolupament del teatre i d'altres arts. La seva influència va arribar a Espanya, sobretot tenint en compte la constant interrelació política i econòmica. Per tant, és indubtable la influència italiana en els autors espanyols que escriuen en el període: Lope de Rueda imita a Boccaccio, Gigio Artemio Giancarli o Antonio Francesco Raineri, Joan Timoneda a Ludovico Ariosto; entre d'altres. Però el transcendental no és la creació d'una o altra obra a imitació de les italianes, sinó la progressiva conformació d'una manera de concebre l'art dramàtic en el seu aspecte literari i escènic.
Els actors italians van influir en la modificació del calendari teatral, en la posada en escena, en l'escenografia, i en la sempre controvertida intervenció de les actrius en la representacions. Ganasa, un cèlebre comediant, va aconseguir de Felipe II permís per representar diàriament. D'altra banda, la configuració dels personatges de la comèdia espanyola segueix en alguns punts els patrons del teatre italià. Cal destacar, per exemple, la importància del zanni (el servent) en la configuració del graciós. A més, la figura del donaire va a sintetitzar el doblet de criats que apareixia en la comèdia italiana: el llest i enredador, i el famolenc, ximple i golafre; la figura del babau, tantes vegades present en les obres de Lope de Rueda, s'ajusta perfectament als caràcters d'aquest segon criat. A més, el zanni tenia la funció de contrapès en les situacions tràgiques, que en el teatre espanyol correspon al graciós.
Principals referents El teatre popular de Lope de Rueda miniatura|Lope de Rueda
És conegut el record de Cervantes, qui en el pròleg a les seves Ocho comedias y ocho entremeses (1615) evoca l'habilitat de Lope de Roda en els papers de rufián, babau o negra, en aquells primers teatres rudimentaris d'escenografia i mitjans.
És autor de quatre comèdies, alguns col·loquis pastorils i vint-i-quatre passos, o intermedis còmics, base principal de la seva fama i rellevància posterior. Altres peces de dubtosa atribució són l'acte en prosa de Naval i Abigail, o les actuacions en vers Els desposorios de Moisén, El hijo pródigo, etc. Les comèdies responen als models italians, que imiten i a vegades gairebé les tradueix.
El teatre de Cervantes
miniatura|Miguel de Cervantes La dedicació de Cervantes al teatre ha estat denominada com el drama d'una vocació. Contrasten l'assiduïtat i el lliurament amb què es va consagrar a l'art escènic i l'escàs èxit que hi va obtenir. De fet, aquesta sensació de fracàs aflora repetidament en diverses de les seves obres. Per exemple, en el pròleg de Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados (1615) recorda el que va anar per a ell el teatre i els seus antecedents:Sucedió a Lope de Rueda, [Cristóbal] Navarro, natural de Toledo, el cual fue famoso en hacer la figura de un rufián cobarde; éste levantó algún tanto más el adorno de las comedias y mudó el costal de vestidos en cofres y en baúles; sacó la música, que antes cantaba detrás de la manta, al teatro público; quitó las barbas de los farsantes, que hasta entonces ninguno representaba sin barba postiza, e hizo que todos representasen a cureña rasa, si no era los que habían de representar los viejos u otras figuras que pidiesen mudanza de rostro; inventó tramoyas, nubes, truenos y relámpagos, desafíos y batallas, pero esto no llegó al sublime punto en que está agora.El teatre de Cervantes posseïa un finalitat moral,que inclorporava personatges al·legòrics, procurant sotmetre's a les tres unitats aristotèliques d'acció, temps i lloc. Aquest estil no era prou trencador al mostrat per Lope de Vega, el qual trencava amb aquestes unitats i amb una moral més desvergonyida i desimbolta, alhora que amb unes obres més ben versificades.
Entre les seves obres teatrals cal destacar la tragèdia El cerco de Numancia, on s'escenifica el sacrifici col·lectiu dels numantins davant el setge d'Escipió el Africà. Les comèdies mes reconegudes son Persiles, els temes del cautiveri a Argel, com Los baños de Argel, El trato de Argel, La gran sultana i El gallardo español, on s'exposa una denúnica de la situació dels antics soldats com el mateix Cervantes. De temàtica novel·lesca trobem La casa de los celos y selvas de Ardenia, El laberinto de amor, La entretenida. De temàtica picaresca trobem Pedro de Urdemalas i El rufián dichoso.
L'Art nou de fer comèdies de Lope de Vega
miniatura|Art nou de fer comèdies, de Lope de Vega La gran eclosió del teatre espanyol no es deurà només a l'aparició d'una sèrie de figures genials en un curt espai de temps. La fertilitat dramàtica d'aquest període (segle XVII) respon a la troballa d'una fórmula teatral afortunada. Sobre les mil obres rutinàries que apliquen sense creativitat uns principis estructurals prefixats, s'aixeca un centenar de drames que calen en profunds conflictes humans o creen un món còmic de mecànica perfecta. Sens dubte, abans de 1580-1590 existien escriptors amb sentit del dramàtic, però no van aconseguir creacions definitives i perdurables perquè van mancar d'una arquitectura teatral que els permetés articular les seves intuïcions. Es van desenvolupar les condicions, Indissolublement lligades al progrés de la literatura dramàtica, que possibiliten l'existència del fet teatral: creació de locals i companyies, captació de públic, etc. A això es deu l'immens i gairebé sobtat puixança de l'art dramàtic a Espanya.
Cervantes, va anomenar a Lope de Vega, com a "monstre de la natura". També va ser conegut com a «el Fènix de los Ingenios», autor de més de 400 obres teatrals, així com de novel·les, poemes èpics, narratius i diverses col·leccions de poesia lírica profana, religiosa i humorística. Lope va destacar com consumat mestre del sonet. La seva aportació al teatre universal va ser principalment una portentosa imaginació, de la qual es van aprofitar els seus contemporanis i successors espanyols i europeus extraient temes, arguments, motius i inspiració. El seu teatre, polimétric, trenca amb les unitats d'acció, lloc, temps, i també amb la d'estil, barrejant el tràgic amb el còmic. Va exposar el seu peculiar art dramàtic en el seu Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo (1609). Va flexibilitzar les normes clasicistas de l'aristotelisme per adequar-se al seu temps i va obrir amb això les portes a la renovació de l'art dramàtic. També va crear el motlle de l'anomenada comèdia de capa i espasa. En la comèdia palatina, va ser l'autor que més va recórrer a l'ambientació en el regne d'Hongria, recurs que es convertiria en freqüent en la literatura de l'època. El cicle de comedias húngaras de Lope resulten al voltant de vint obres.
Entre les seves obres cal destacar les següents: Peribáñez y el Comendador de Ocaña (1610), Fuenteovejuna (1612-1614), La dama boba (1613), Amar sin saber a quién (1620-1622), El mejor alcalde, el rey (1620-1623), El caballero de Olmedo (1620-1625), La moza de cántaro (1618) i El castigo sin venganza (1631). miniatura|Tirso de Molina, retratat per fray Antonio Manuel de Hartalejo, Biblioteca Nacional de España
Tirso de Molina
Tirso de Molina comprèn tots els gèneres,dramàtics, des del drama filosòfic i teològic de El condenado por desconfiado, fins a la comèdia d'embolic, com Don Gil de las calzas verdes. Destaca d'entre la seua producció la creació del mite de Don Joan a El burlador de Sevilla, en la que un noble sevillà altera l'ordre social deshonrant totes les dones que se li posen al davant.
Al seu costat, destaquen els seus deixebles Guillén de Castro, dramaturg valencià amb influència de Lope, que prescindeix del personatge còmic del graciós i elabora grans drames caballerescs sobre l'honor al costat de comèdies d'infelicitat conjugal, o tragèdies en les quals es tracta el tiranicidi. Juan Ruiz d'Alarcón, dramaturg novohispà va aportar el seu gran sentit ètic de crítica dels defectes socials i un gran mestratge en la caracterització dels personatges. Luis Vélez de Guevara, se li donaven molt bé els grans drames històrics i d'honor. Antonio Mira de Amescua, personatge culte i fecund en idees filosòfiques. miniatura|Juan Ruiz de Alarcón
Juan Ruiz de Alarcón