Apol·lo (en , Apól·lōn) és el déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia en la mitologia grega i la mitologia romana; també va ser considerat déu del Sol, en substitució d'Hèlios. És fill de Zeus i Leto, i el germà bessó d'Àrtemis (la deessa de la cacera). També és conegut amb el nom de Febus, per ser net de la titànide Febe.
Etimologia L'etimologia és incerta. Els autors antics varen recollir diversos exemples d'etimologia popular. Així doncs, Plató relaciona el nom al seu Cràtil amb (apólysis, 'redempció'), (apólusis, 'purificació') i (haplun, 'únic'), en particular en referència a la forma tessàlia del nom, ; i finalment interpretat també com a (Aei-bál·lon, 'qui dispara constantment').
També s'ha suggerit que Apol·lo prové de la deïtat hurrita i hitita Aplu, que era força invocada durant els anys de plaga. Aplu prové de l'accadi Aplu Enlil, que significa 'el fill d'Enlil', un títol que s'aplicava al déu Nergal, que estava relacionat amb Xamaix, el déu babilònic del Sol.
Etòsir () fou el nom d'una deïtat escita esmentada per Heròdot, qui la identifica amb el grec Apol·lo.
Atributs Els atributs més comuns d'Apol·lo eren l'arc i les sagetes (com la seva germana Àrtemis), o també una lira o una cítara, ja que era el déu de la música, i també el plectre i l'espasa. Un altre emblema típic era el trípode de sacrificis, representatiu dels seus poders profètics. El llorer és l'arbre que li és consagrat, ja que es feia servir en sacrificis expiatoris i també per a elaborar la corona de la victòria dels jocs Pitis, que se celebraven en honor seu cada quatre anys a Delfos. La palmera també li era consagrada perquè hi havia nascut a sota d'una a Delos. Entre els animals que li estaven consagrats, s'incloïen els llops, els dofins i els cabirols, els cignes i les cigales (simbolitzant la música), falcons, cornelles, corbs i serps (en al·lusió a les seves funcions com a déu de la profecia), els ratolins i els grifons, mítics híbrids d'àguila i lleó d'origen oriental.
Com a déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies, especialment durant l'època de més apogeu, del 750 al 550 aC. Segons la tradició grega, va ajudar els colons cretencs o arcadis a fundar la ciutat de Troia. Tanmateix, aquesta història podria reflectir una influència cultural que tingués la direcció contrària: texts cuneïformes hitites mencionen un déu de l'Àsia Menor anomenat Appaliunas o Apalunas en relació amb la ciutat de Wilusa, esmentada en inscripcions hitites, que actualment se sol considerar idèntica a la grega Ilió per la majoria d'investigadors.
En el context literari, Apol·lo representa l'harmonia, l'ordre i la raó, característiques que contrasten amb les de Dionís, déu del vi, que representa l'èxtasi i el desordre. El contrast entre els papers d'aquests déus queda reflectit en els adjectius apol·lini i dionisíac àmpliament explotats per autors com Nietzsche. No obstant això, els grecs creien que les dues qualitats eren complementàries. Una altra contrapart del déu era Hècate.
Quan es va lligar al sol, la seva germana es va associar a la lluna per analogia.
Orígens del culte Sembla que, tant l'Apol·lo grec com l'etrusc, arribaren al mar Egeu durant l'edat del ferro (entre c. 1100 i 800 aC) des d'Anatòlia. Homer el presenta en el bàndol troià, contra l'aqueu, en la Guerra de Troia. En el bronze antic (de 1700 a 1200 aC) l'Aplu hitita i hurrita, com l'Apol·lo homèric, era un déu de les plagues i s'assemblava al déu ratolí Apol·lo Esminteu.
Homer il·lustrà dos aspectes d'Apol·lo expressats amb els himnes anomenats peans, el del déu sanador o apotropaic i el de la cançó amb l'aspecte d'agraïment o triomf, i Hesíode també separà totes dues coses. En la poesia anterior, Peà és invocat independentment com a déu de la curació. És igualment difícil separar peà en el sentit de 'sanador', de peà en el sentit d'«himne».
Aquests himnes eren originalment adreçats a Apol·lo i més endavant a altres déus relacionats amb ell. Cap al aC, el peà es convertí en una simple fórmula d'adulació, l'objectiu de la qual era implorar protecció contra la malaltia i la desgràcia o bé donar les gràcies després de la protecció obtinguda. D'aquesta forma, Apol·lo ser va esdevenir el déu de la música. Pel seu paper com a assassí de Pitó va ser associat amb la batalla i la victòria, de la qual cosa procedeix el costum romà que els exèrcits cantessin un peà quan marxaven i abans d'entrar en batalla, quan una flota abandonava el port i també després d'aconseguir una victòria.
Els vincles d'Apol·lo amb els oracles semblen també estar relacionats amb el desig de saber el desenllaç d'una malaltia. És el déu de la música i la lira. La curació pertany al seu regne: era el pare d'Asclepi, el déu de la medicina. Les muses formaven part del seu seguici, de manera que la música, la història, la poesia i la dansa li pertanyien.
Llocs de culte Apol·lo no era gaire usual entre les deïtats olímpiques, però va tenir dos llocs de culte amb força influència: Delos i Delfos. Els cultes de l'Apol·lo Cinti i de l'Apol·lo Piti eren tan diferents que, fins i tot, podien tenir santuaris al mateix lloc. Tot de noms teòfors com Apol·lodor o Apol·loni i ciutats anomenades Apol·lònia apareixen per tot el món grec. El culte a Apol·lo ja s'havia totalment estès quan van començar les fonts escrites, pels volts del 650 aC.
Santuaris d'oracles miniatura|Temple d'Apol·lo al vessant del mont Parnàs, prop de Delfos (Grècia) Apol·lo tenia un famós oracle de Delfos i d'altres també força importants a Claros i Dídima. El seu altar oracular a Abes (Fòcida), del qual prové l'epítet toponímic Abeu, fou tan important perquè Cresos el consultés.Heròdot, I 46.
Entre els principals santuaris d'oracles hi ha: A Dídima, un oracle a la costa d'Anatòlia, al sud-oest de Sardes (Regne de Lídia), en què els sacerdots del llinatge dels brànquides rebien llur inspiració bevent d'una deu curativa que hi havia al temple. A Hieràpolis Bambice (Àsia Menor), segons el tractat De Dea Syria, el santuari de la deessa síria contenia una imatge d'Apol·lo amb túnica i barba. Les endevinacions es feien a partir dels moviments espontanis d'aquesta imatge.Llucià, De Dea Syria, 35–37. A Delos hi havia un oracle d'Apol·lo Deli durant l'estiu. El hieró (santuari) d'Apol·lo adjacent al Llac Sagrat fou el lloc on es creu que va néixer el déu. A Corint, l'oracle venia de la ciutat de Tènea, de presoners suposadament capturats en la Guerra de Troia. A Bases, prop de Figàlia (Peloponès), va aixecar-s'hi un temple d'Apol·lo per obra d'Ictí. A Abes (Fòcida) Al temple d'Apol·lo a Delfos, la Pítia s'omplia de pneuma d'Apol·lo, que hom deia que venia d'una deu que hi havia dins de l'àditon. A Patara (Lícia), hi havia un oracle d'Apol·lo en hivern. A Claros, a la costa oest d'Àsia Menor, així com a Delfos, una font sagrada donava un pneuma del qual bevien els sacerdots. A Segesta (Sicília).
Altres temples d'Apol·lo A Roma hi havia un temple d'Apol·lo dedicat a Apol·lo Medicus, probablement a prop del temple de la deessa de la guerra, Bel·lona. Temple d'Apol·lo Acti del segle V aC al promontori d'Àccium, a la costa d'Acarnània Temple d'Apol·lo a Termó, a Etòlia Temple d'Apol·lo Agieu a la ciutat de Megalòpolis, a Arcàdia Temple d'Apol·lo a l'illa d'Ortígia, a Siracusa (Sicília) Temple d'Apol·lo a Figàlia, a Arcàdia Temple d'Apol·lo a Corint Temple d'Apol·lo a Delos Temple d'Apol·lo Delfini a Dreros, al nord-est de Creta () Al dem àtic de Mèlite hi havia un santuari dedicat a l'Apol·lo Metagitni, que donà nom a les Metagítnies
Apol·lo romà Els romans adoptaren el culte a Apol·lo dels grecs. Com a déu genuïnament grec, Apol·lo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors hi al·ludiren sovint com a Febus. Hi havia una tradició en què l'oracle dèlfic era consultat des del període dels reis romans durant el regnat de Tarquini el Superb. Amb motiu d'una pesta el 430 aC, s'establí a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaçant un antic lloc de culte que, a partir de llavors, es va dir l'Apollinar.Titus Livi, Ab Urbe Condita, IV 25-29. Durant la Segona Guerra Púnica (212 aC), els Ludi Apollinares foren instituïts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuïda a Marció.Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXV,12 A l'època d'August, que es considerava a ell mateix sota l'especial protecció d'Apol·lo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolupà i es convertí en un dels principals déus de Roma. Després de la batalla d'Àccium, que es lliurà a prop d'un santuari d'Apol·lo, August amplià el seu antic temple, li dedicà una porció del botí i instituí jocs quinquennals en honor seu. També va erigir-li un nou temple dedicat al mont Palatí. Els sacrificis i oracions al Palatí dedicats a Apol·lo i Diana constituïen la culminació dels jocs seculars, celebrats en el 17 aC per commemorar l'inici d'una nova era.Suetoni, Vides dels dotze cèsars: «Vida d'August», 31-52.
Mitologia Naixement Quan Hera descobrí que Leto estava embarassada i que Zeus era el pare dels futurs fills, va prohibir que donés a llum en terra ferma, o el continent, o qualsevol illa del mar. Mentre Leto buscava on parir, trobà una illa errant, que era en la que la seva germana Astèria havia estat transformada. Aquesta illa, de nom Ortígia, posteriorment va passar a anomenar-se Delos, i és on Leto va poder donar a llum. Després del part, Zeus assegurà Delos al fons de l'oceà. Més tard, aquesta illa fou consagrada a Apol·lo.
També s'afirma que Hera segrestà Ilitia, la deessa dels parts, per evitar que Leto donés a llum. Els altres déus enganyaren Hera perquè la deixés anar, oferint-li un collaret d'ambre de vuit metres de llargada. Els mitògrafs coincideixen que primer va néixer Àrtemis i aquesta ajudà la seva mare perquè donés a llum Apol·lo, o que Àrtemis va néixer un dia abans que Apol·lo, a l'illa d'Ortígia, i que ajudà Leto a travessar el mar fins a Delos, l'endemà, per donar-hi a llum Apol·lo. Apol·lo va néixer el 7è dia (ἡβδομαγενης) de Targelió segons la tradició dèlia, o en el mes de Bisi, segons la tradició dèlfica. Els dies 7è i 20è, llunes nova i plena, foren des d'aleshores consagrats a ell.
Infància Quatre dies després de néixer, Apol·lo va matar el drac ctònic Pitó, que vivia a Delfos, a la font Castàlia. Aquesta font era la que emetia els vapors causants que l'oracle de Delfos fes les profecies. Hera va enviar la serp per perseguir i matar Leto per tot el món. Per protegir la seva mare, Apol·lo va suplicar a Hefest un arc i una sageta. Després de rebre'ls, Apol·lo va arraconar Pitó a la cova sagrada de Delfos, i després de matar-la va ser castigat, perquè Pitó era un fill de Gea. Es diu que el sacerdot Carmànor va acollir els déus després del seu exili.
Hera envià aleshores el gegant Tici per matar Leto. Aquesta vegada, Àrtemis va ajudar el seu germà Apol·lo en la protecció de llur mare. Durant la batalla, Zeus va cedir finalment a llur ajuda i va llançar Tici al Tàrtar. Allà va ser subjectat al terra de roca, cobrint nou acres, i una parella de voltors li menjaven el fetge diàriament.
Dafne