El diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii) és una espècie de marsupial dasiüromorf de la família dels dasiúrids. Fins fa poc, era endèmic de l'estat insular de Tasmània, però a finals del 2020 en fou reintroduïda una petita població viable a Nova Gal·les del Sud, a l'Austràlia continental. De dimensions comparables a les d'un gos menut, és el marsupial carnívor més gros del món des de l'extinció del llop marsupial el 1936. És un parent proper dels gats marsupials i llunyà del llop marsupial. Es tracta d'un animal de constitució robusta i musculada, pelatge negre, olor intensa i olfacte ben desenvolupat que emet crits molt forts i esgarrifosos i mostra una gran ferocitat quan menja. La grandària del cap i el coll li permet exercir una força de mossegada de les més potents dels mamífers depredadors terrestres actuals en proporció a la seva mida. Caça i consumeix carronya.
El diable de Tasmània fou extirpat del continent australià uns 400 anys abans de l'arribada dels colons europeus el 1788. Com que eren vists com una amenaça per al bestiar a Tasmània, els diables foren caçats fins al 1941, quan foren protegits oficialment. Des de finals de la dècada del 1990, la malaltia de tumors facials del diable de Tasmània ha reduït significativament el nombre de diables i actualment amenaça la supervivència de l'espècie, que el maig del 2009 fou declarada amenaçada. El Govern de Tasmània ha engegat programes per contenir la malaltia.
Taxonomia El naturalista George Harris escrigué la primera descripció publicada del diable de Tasmània el 1807 i l'anomenà Didelphis ursina.Harris, G. P. 1807. Description of two species of Didelphis for Van Diemen's Land. Transactions of the Linnean Society of London, Volume IX El 1838, el diable fou reanomenat Dasyurus laniarius per Richard Owen abans que el 1841 Pierre Boitard el mogués al gènere Sarcophilus i el reanomenés Sarcophilus harrisii, o «carnòfil de Harris». Una revisió taxonòmica posterior, publicada el 1987, intentà canviar el nom de l'espècie a Sarcophilus laniarius, basant-se en un registre fòssil continental d'uns pocs animals.Werdelin, L. 1987. Some observations on Sarcophilus laniarius and the evolution of Sarcophilus. Records of the Queen Victoria Museum, Launceston, 90:1-27 Tanmateix, això no fou acceptat per la gran majoria de la comunitat taxonòmica, de manera que es retingué el nom S. harrisii, mentre que S. laniarius ha estat relegat a espècie fòssil. Anàlisis filogenètiques indiquen que el parent vivent més proper del diable són els gats marsupials i que té una relació més distant amb el llop marsupial.<ref name=Krajewski1992>Krajewski, C. et al'., 1992. "Phylogenetic relationships of the thylacine (Mammalia:Thylacinidae) among dasyuroid marsupials: evidence from cytochrome b DNA sequences". Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences 250:19-27 </ref>
Descripció miniatura|esquerra|Els bigotis del diable l'ajuden a detectar preses. El diable de Tasmània és el marsupial carnívor vivent més gros d'Austràlia. Té una constitució com ajupida i gruixuda, amb un cap gros i una cua que fa, aproximadament, la meitat de la seva llargada corporal. El diable emmagatzema greix corporal a la cua, de manera que els exemplars malalts solen tenir una cua prima. Una cosa inusual en un marsupial, les seves potes anteriors són lleugerament més llargues que les posteriors. Els diables poden córrer fins a 13 km/h sobre distàncies curtes. El pelatge sol ser negre, tot i que són habituals taques blanques irregulars al pit i al darrere. Els mascles són sovint més grossos que les femelles, amb una llargada mitjana de cap i cos de 65,2 cm, amb una cua de 25,8 cm i un pes mitjà de 8 kg. Les femelles tenen una llargada mitjana de cap i cos de 57 cm, amb una cua de 24,4 cm i un pes mitjà de 6 kg.Guiler, E.R. 1983. "Tasmanian Devil", a R. Strahan Ed. The Australian Museum Complete Book of Australian Mammals, pàg. 27-28, Angus & Robertson S'estima en sis anys la longevitat mitjana d'un diable de Tasmània salvatge, tot i que en captivitat poden viure més temps.
El diable té llargs bigotis a la cara i en rulls a dalt del cap. Els bigotis li permeten detectar preses quan busca en la foscor i l'ajuden a saber quan hi ha altres diables a prop durant l'alimentació. Quan s'esvera, el diable pot produir una forta pudor, que rivalitza fins i tot amb la de la mofeta. L'oïda és el seu sentit dominant i també té un excel·lent sentit de l'olfacte. Com que els diables cacen de nit, sembla que la seva visió és més aguda en blanc i negre. En aquestes condicions, poden detectar fàcilment objectes en moviment, però tenen dificultats a l'hora de veure objectes estacionaris.Department of Primary Industries, Water and Environment. Tasmanian Devil - Frequently Asked Questions Una anàlisi de la força mossegadora dels mamífers en proporció a la seva mida corporal mostra que el diable té la mossegada més potent de qualsevol mamífer vivent.Wroe, S, McHenry, C; Thomason, J. 2005. "Bite club: comparative bite force in big biting mammals and the prediction of predatory behaviour in fossil taxa". Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences 272:619-625 La potència de la mandíbula es deu en part al seu cap relativament gros. Un diable de Tasmània també té un conjunt de dents que creix lentament al llarg de la seva vida.
Reproducció miniatura|Fases del desenvolupament en la maduració de les cries de diable de Tasmània. Les línies diagonals indiquen la quantitat de temps que cal per un canvi; per exemple, calen 41 dies perquè a un diable li creixi el pelatge arreu del cos. Les femelles comencen a criar quan assoleixen la maduresa sexual, sovint al seu segon any de vida. En aquest punt, esdevenen fèrtils una vegada per any i produeixen diversos òvuls mentre els dura el zel.Guiler, E.R. 1970. "Observations on the Tasmanian Devil, Sarcophilus harrisii II. Reproduction, Breeding and Growth of Pouch Young". Australian Journal of Zoology 18:63-70 L'aparellament té lloc al març, en llocs protegits, durant tant el dia com la nit. Els mascles es barallen per les femelles durant l'època d'aparellament i les femelles s'aparellen amb el mascle dominant. Els diables no són monògams i les femelles s'aparellen amb diversos mascles si el mascle dominant no les vigila després d'aparellar-s'hi. La gestació dura 21 dies, al final dels quals neixen 20-30 cries, cadascuna de les quals pesa, aproximadament, 0,18-0,24 grams.Fisher, D.O. 2001. "The ecological basis of life history variation in marsupials", Appendix A. Ecology 82:3531-3540 Quan neixen les cries, hi ha una competència ferotge quan es mouen de la vagina al marsupi. Un cop dins el marsupi, cadascuna roman enganxada a un mugró durant els següents cent dies. El marsupi de la femella de diable de Tasmània, com el del uombat, s'obre vers el darrere, de manera que és físicament difícil per la femella interaccionar amb les cries dins el marsupi. Malgrat la mida de la ventrada al naixement, la femella només té quatre mugrons, de manera que no hi ha mai més de quatre nadons nodrint-se al marsupi; com més vella esdevé una femella, més petites seran les seves ventrades. De mitjana, sobreviuen més femelles que mascles.
Dins el marsupi, les cries que s'alimenten creixen ràpidament. Després de 15 dies, les parts externes de l'orella esdevenen visibles. Les parpelles són aparents després de 16 dies, els bigotis després de 17 i els llavis després de 20. El pelatge comença a créixer quan tenen 49 dies i esdevé complet a l'edat de 90 dies Els seus ulls s'obren poc després del desenvolupament del seu pelatge — entre 87 i 93 dies — i les boques poden començar a deixar anar el mugró als 100 dies d'edat. Deixen el marsupi 105 dies després de néixer; pareixen petites còpies dels seus pares i pesen, aproximadament, mig quilogram. A diferència de les cries de cangur, els diables joves no tornen al marsupi, sinó que romanen al cau tres mesos més. S'aventuren fora del cau per primer cop entre l'octubre i el desembre, abans d'esdevenir independents al gener. Les femelles de diable de Tasmània estan ocupades amb la cria dels seus fills durant, aproximadament, sis mesos de l'any.
Ecologia i comportament miniatura|Tot i que els diables de Tasmània són nocturns, els agrada prendre el sol. Al costat de l'ull esquerre d'aquest diable es veu una cicatriu adquirida en combat. Els diables de Tasmània s'estenen i són bastant comuns arreu de Tasmània. Viuen en tots els hàbitats de l'illa, incloent-hi els afores de les zones urbanes i els agraden en particular els boscos esclerofil·les i les zones boscoses costaneres. El diable de Tasmània és un caçador nocturn i crepuscular i roman durant el dia entre arbustos frondosos o dins un cau. Els exemplars joves també poden escalar arbres, però això esdevé més difícil a mesura que creixen. Els diables també poden nedar. Són animals predominantment solitaris i no formen grups. Ocupen territoris de 8-20 km², que poden encavalcar-se considerablement amb els d'altres animals.
miniatura|esquerra|Un diable menjant-se un ualabi atropellat per un cotxe aquell mateix dia. Els diables de Tasmània poden caçar preses de fins a la mida d'un petit ualabi, però a la pràctica són oportunistes i mengen carronya més sovint del que cacen preses vives. Tot i que el diable prefereix els uombats, menja tota mena de petits animals nadius, mamífers domèstics (incloent-hi ovelles), ocells, peixos, insectes, granotes i rèptils. La seva dieta és bastant variada i depèn de l'aliment disponible. De mitjana, es mengen un 15% del seu pes corporal cada dia; tanmateix, poden menjar-se fins a un 40% del seu pes corporal en mitja hora si en tenen l'oportunitat.Pemberton, D. and Renouf, D. 1993. "A field-study of communication and social behaviour of Tasmanian Devils at feeding sites". Australian Journal of Zoology, 41:507-526 Els diables de Tasmània eliminen tota resta d'un cadàver, devorant els ossos i el pelatge a més de la carn i les vísceres. En aquest aspecte, el diable s'ha guanyat la gratitud dels grangers de Tasmània, car la velocitat que netegen un cadàver contribueix a evitar que s'estenguin insectes que altrament podrien perjudicar el bestiar.
L'alimentació és un esdeveniment social pel diable de Tasmània. Gran part del soroll atribuït a l'animal és el resultat d'una alimentació comunal sorollosa, en què es poden reunir fins a dotze exemplars i que sovint se sent des de diversos quilòmetres de distància. Un estudi dels diables durant l'alimentació identificà vint postures físiques, incloent-hi el seu badall maliciós característic i els onze sons vocals que fan servir per comunicar-se mentre mengen. Solen establir dominància per mitjà de sons i postures físiques, tot i que a vegades hi ha combats. Els mascles adults són els més agressius i són habituals les cicatrius de combats per aliment o per parelles sexuals.
Estat de conservació Durant un temps, Tasmània fou l'últim refugi de grans carnívors marsupials. Tots els carnívors marsupials grans s'extingiren al continent australià poc després de l'arribada dels humans. Només sobrevisqueren els més petits i adaptables. Proves fòssils de l'oest de Victòria mostren que els diables de Tasmània resistiren al continent fins fa uns sis segles (uns 400 anys abans de la colonització europea). La seva extinció s'atribueix a la depredació per part dels dingos i a la caça per part dels aborígens australians.Johnson, C.N.; Wroe, S. 2003. "Causes of extinction of vertebrates during the Holocene of mainland Australia: arrival of the dingo, or human impact?", Holocene 13:941-948 A Tasmània, lliure de dingos, els marsupials carnívors encara eren actius quan arribaren els europeus. És coneguda l'extinció del llop marsupial després de l'arribada dels europeus, però el diable de Tasmània també estigué amenaçat.