miniatura|Vista de Canes El Festival Internacional de Cinema de Canes (en francès Festival de Cannes), creat el 1939, és un dels festivals de cinema més prestigiosos del món, considerat de categoria "A", organitzat per l'Associació Francesa del Festival Internacional de Cine. Cada any se celebra durant la segona quinzena del mes de maig a la ciutat francesa de Canes, als Alps Marítims i es converteix en un gran esdeveniment per tots els cineastes, estrelles i professionals de la indústria cinematogràfica.
Aquest festival, originalment un esdeveniment turístic simple i una nota social, fou creat per a recompensar la millor pel·lícula, el millor director, el millor actor i la millor actriu d'una competició internacional de cinema. Més tard, apareixeran altres premis atorgats per un jurat de professionals, artistes i intel·lectuals.
Amb el pas dels anys aquest festival s'ha convertit en un dels més publicitats del món, especialment durant la cerimònia d'obertura i ascens a les escalinates: la catifa vermella i els vint-i-quatre "esglaons de la glòria".
Història Orígens El Festival de Cinema de Canes és un prestigiós festival de cinema internacional creat el 1939 que es va celebrar per primera vegada del 20 de setembre al 5 d'octubre de 1946 a la ciutat costanera de Canes, a la Provença. Des de llavors s'ha celebrat cada any, llevat d'algunes excepcions.
La idea va sorgir de França, qui, motivada pel desig de consolidar la seva influència cultural, va començar a considerar organitzar un esdeveniment de cinema internacional després de l'Exposició Universal de 1937. L'impuls va sorgir arran de la preocupació per la influència política en la selecció de pel·lícules en el Festival de Cinema de Venècia, inaugurat en 1938 sota la direcció de Joseph Goebbels, ministre de propaganda d'Alemanya, i amb la participació de Philippe Erlanger, Émile Vuillermoz i René Jeanne en el jurat.
El context de rivalitats nacionalistes a Venècia en 1938, abans de la Segona Guerra Mundial, va provocar un enfocament polític en lloc de centrar-se en la qualitat cinematogràfica. Aquest ambient va portar a la polèmica decisió d'atorgar el premi principal a pel·lícules alemanyes i italianes, com Olympia de Leni Riefenstahl i Luciano Serra Pilota de Goffredo Alessandrini, compartint la Coppa Mussolini, en lloc d'afavorir a La gran il·lusió de Jean Renoir. Aquesta situació va provocar la indignació dels francesos, britànics i estatunidencs, els qui van abandonar el festival en protesta per la intromissió política en l'art cinematogràfic.
Jean Zay, entusiasmat pel suggeriment, va donar la seva aprovació el desembre de 1938. La seva decisió va ser recolzada pels boicots previs al Festival de Cinema de Venècia, liderats per Harold Smith, representant de la Motion Picture Association of America a París, i Neville Kearney, delegat oficial del cinema britànic a França. Tots dos es van comprometre a donar suport a aquest esdeveniment com un "festival del món lliure", prometent atreure celebritats internacionals.
El festival va sorgir com una col·laboració entre França i els Estats Units, establint el mercat cinematogràfic més gran del món. Diverses ciutats es van postular per a albergar l'esdeveniment, com Aix-els-Bains, Alger, Biarritz, Llucana, Ostende, Vichy, i finalment, Canes va ser seleccionada. Després d'una anàlisi exhaustiva per part d'un comitè de coordinació compost per representants ministerials, es va triar Canes. Dues figures clau de la ciutat, els directors dels luxosos hotels Henri Gendre (amo del Grand Hotel) i Jean Fillioux (amo de Palm Beach), van oferir les seves instal·lacions, equips i una sala de projecció amb capacitat per a mil persones.
Canes es va comprometre a augmentar la seva aportació financera a 600.000 francs, proporcionar sales per a esdeveniments, i construir un palau dedicat exclusivament al festival, enfortint així el seu compromís amb aquest esdeveniment de renom internacional.
El juny de 1939, Louis Lumière va acceptar presidir la primera edició del Festival, programada de l'1 al 20 de setembre. Va expressar el seu desig de "fomentar el desenvolupament de l'art cinematogràfic en totes les seves manifestacions i promoure la col·laboració entre els països productors de pel·lícules". La selecció francesa comprenia obres com Àngels de l'infern de Christian-Jaque, Carros fantasma de Julien Duvivier, La Loi du Nord de Jacques Feyder i Home de Níger de Baroncelli Jacques.
Les pel·lícules estrangeres destacades incloïen El mag d'Oz dirigida per Victor Fleming, Unió Pacífic de Cecil B. DeMille, Adeu Mr. Xips de Sam Wood i Les quatre plomes de Zoltan Korda. A l'agost, les estrelles es van congregar i la Metre-Goldwyn-Mayer va llogar un transatlàntic per a portar-les des de Hollywood, entre elles Tyrone Power, Gary Cooper, Norma Shearer i George Raft.
No obstant això, l'1 de setembre, dia de la inauguració, l'inici de la invasió alemanya a Polònia va portar a la cancel·lació immediata del Festival.
Inicis del festival Després de la guerra, el primer festival es va dur a terme del 20 de setembre al 5 d'octubre de 1946. A mesura que el festival guanyava renom en la dècada següent, es va prendre la decisió de canviar la data de l'esdeveniment de setembre a abril. Això es va deure a dues raons principals: competir amb els festivals de Venècia i Berlín que tenien lloc uns mesos abans, permetent a Canes evitar perdre estrenes importants; i la reticència de la indústria turística local a recolzar un esdeveniment costós al final de la temporada turística quan l'afluència de visitants disminuïa.
Amb el temps, es va establir una rotació entre el Festival de Cinema de Canes i el Festival de Cinema de Venècia. Malgrat l'èxit del Festival, l'anunci d'aquest acord en 1947 va ser rebut amb forts crítiques, alguns qualificant-lo com una "rendició de França", segons la revista La Technique Française.
El govern es va oposar a finançar un festival anual, la qual cosa portà a la construcció precipitada del Palau de Festivals per a albergar l'edició de 1947. Fins i tot en l'actualitat, la Federació d'Associacions d'Entreteniment de la CGT continua formant part de la Junta Directiva del Festival. En aquest any, els organitzadors decideixen que el jurat estigui compost per un representant de cada país.
El Palau de Festivals i Congressos de Canes, també conegut com a Palais Croisette, va ser inaugurat la nit de l'1 de setembre de 1947. Aquest edifici seria reemplaçat per un nou en 1983, gràcies a la gestió de l'alcalde de Canes, el Dr. Raymond Picaud, fill de André Picaud i Marthe Pabot du Chatelard.
En 1947, Robert Favre s'uneix a l'administració del Festival i estableix la Comissió de Selecció, on el Centre Nacional de Cinema ha de proporcionar al comitè de selecció les dates i normatives d'altres festivals internacionals, detallant els terminis per a enviar les pel·lícules. Els productors són notificats i poden enviar les seves pel·lícules a la Comissió, que realitza la selecció, respectant les regles de censura vigents en aquesta època.
Durant la Guerra Freda, la llista de pel·lícules seleccionades és aprovada pel Ministeri d'Afers exteriors de la Cinematografia. Durant aquest període, en 1947, el Festival comença a institucionalitzar-se i a definir el seu enfocament a Europa, on s'estava veient un augment en la quantitat de festivals de cinema. No obstant això, el Festival no es duu a terme en 1948 ni en 1950 a causa de problemes financers, possiblement relacionats amb un acord amb el Festival de Cinema de Venècia, que estipulava que tots dos festivals se celebressin alternativament cada dos anys.
A partir de 1951, el Festival va canviar la seva data de celebració a la primavera, allunyant-se de les dates pròximes al Festival de Cinema de Venècia i al Festival de Locarno. La prestigiosa Palma d'Or va ser instaurada en 1955 per iniciativa de Robert Favre Le Bret, per a reemplaçar el "Gran Premi del Festival Internacional de Cinema" que s'atorgava al director de la millor pel·lícula en competició. El delegat general es va reunir amb el Consell d'Administració i va convidar a joiers de tot Europa a presentar propostes per al trofeu de la Palma d'Or. El consell va optar per un disseny creat per Lucienne Lazon. La primera Palma es va atorgar aquest mateix any a Delbert Mann per Marty. El Gran Premi va prendre el seu lloc des de 1964 fins a 1974, per a després desaparèixer i deixar pas definitiu a la Palma d'Or.
Al llarg de la dècada de 1950, Canes es va consolidar com l'esdeveniment cinematogràfic més important a nivell mundial. Seguint els desitjos del crític André Bazin, el festival es va centrar cada vegada més en el cinema i menys en la socialització, el patriotisme i la diplomàcia (anteriorment, fins a la dècada de 1970, les ambaixades presentaven les pel·lícules seleccionades pels seus governs). Directors destacats van presentar les seves obres més significatives: Roberto Rossellini, Federico Fellini, Ingmar Bergman, Elia Kazan, Joseph L. Mankiewicz, Robert Wise, William Wyler, Michelangelo Antonioni, Vittorio De Sica, Andrzej Wajda, Satyajit Ray, Luis Buñuel i Akira Kurosawa.
En 1954, dos canvis fonamentals van ocórrer, transformant la percepció que Canes projectaria al món. En primer lloc, l'orfebre parisenca Suzanne Lazon va proposar utilitzar la palma com el disseny per al principal guardó del festival. Jean Cocteau, per part seva, va crear un esbós que seria adoptat a partir de l'any següent com la icònica Palma d'Or.
El segon canvi significatiu va ser la introducció de la sensualitat com a part de la imatge del festival. Durant una sessió fotogràfica amb Robert Mitchum, l'actriu anglesa Simone Silva, en un gest inesperat, es va quedar sense la part superior de la seva vestimenta (més concretament, en topless), envoltant el coll de l'actor amb els seus braços.
Els anys 60 i 70 En els seus inicis, el Festival de Canes principalment atreia turistes i persones d'alta societat més interessades en les festes i el luxe que en les pel·lícules en si. No obstant això, amb el creixent prestigi del festival, es va convertir en un punt de trobada essencial per a la indústria cinematogràfica. Aquest context va brindar un entorn ideal per a realitzar negocis i discutir nous projectes, portant a la creació en 1960 del primer Marché du Film, que des de 1961 es va convertir en una part integral del festival.
Al llarg dels anys seixanta, el festival es va consolidar com un dels esdeveniments cinematogràfics més destacats de l'any, reconeixent amb premis a directors com Federico Fellini per La Dolce Vita, Michelangelo Antonioni per Blow-Up i Luis Buñuel per Viridiana. En 1962 es va establir la primera Setmana Internacional de la Crítica com la primera secció paral·lela del festival. A més, en 1965, Olivia de Havilland es va convertir en la primera dona en el jurat del festival.
No obstant això, abans que conclogués la dècada, contra tot pronòstic, el festival tornaria a ser interromput. Les protestes de maig del 68 van sacsejar tota França i, a Canes, encara que tot havia començat amb normalitat, figures com François Truffaut i Jean-Luc Godard, entre d'altres, van exigir la cancel·lació del festival en solidaritat amb les revoltes. D'aquestes protestes sorgiria la Quinzena de Realitzadors, que rebutjava qualsevol forma de censura o consideració política o diplomàtica. Aquest esdeveniment es va convertir en una nova secció paral·lela a partir de l'any següent.
Els anys setanta van portar canvis significatius. Fins llavors, eren els països els encarregats de seleccionar les pel·lícules que els representarien en el festival. No obstant això, en 1972, la junta directiva va decidir modificar aquestes regles: a partir de llavors, el mateix festival seria responsable de seleccionar les pel·lícules d'entre les produccions recents de diferents països. Aquest sistema es va establir com la norma en la majoria dels certàmens cinematogràfics fins als nostres dies.