El correu electrònic, o a vegades correu-e (o e-mail o email, de l'anglès) es refereix al sistema que permet redactar, enviar i rebre missatges (cartes, missives o lletres) utilitzant sistemes digitals de telecomunicació. També s'hi poden adjuntar documents electrònics o altres fitxers. Avui en dia, la majoria de sistemes de correu electrònic utilitzen Internet.
El correu electrònic és un dels serveis més populars d'Internet. En comparació amb el correu ordinari, té l'avantatge de ser més barat i alhora més ràpid. Més sovint, el correu electrònic es transmet a servidors que treballen amb el protocol SMTP (Simple Mail Transfer Protocol). Pot ser de caràcter privat, empresarial o institucional.
Una adreça de correu electrònic té la forma [email protected], que és l'origen i/o la destinació de missatges enviats per correu electrònic. La part abans del signe @ és la part local de la direcció, sovint el nom d'usuari del destinatari, i la part a la dreta del signe @ és el nom de domini. Mitjançant DNS, es pot comprovar que aquest domini accepta correu electrònic per aquesta adreça determinada.
Alguns dels problemes amb què conviu l'usuari que fa servir el correu electrònic són el correu brossa (lspam) i els cucs. Són fenòmens que s'han estès molt en els darrers anys, i tenen un efecte molt negatiu en els usuaris de correu electrònic, i un cost econòmic considerable.
El correu electrònic funciona en xarxes d'ordinadors, principalment a Internet, així com en xarxes locals. Els sistemes de correu electrònic moderns es basen en un model d'emmagatzematge i reenviament. Els servidors de correu electrònic reben, reenvien, lliuren i emmagatzemen missatges. Ni els usuaris ni els seus ordinadors necessiten estar connectats a la xarxa al mateix temps; han de connectar-se, normalment, a un servidor de correu o a una interfície de correu electrònic per enviar o rebre missatges o descarregar-los.
Segons Lifewire, el 2025 els 62,86 % dels professionals empresarials prefereixen utilitzar el correu electrònic per a la comunicació empresarial. Tenint en compte que un treballador d'oficina mitjà envia 40 correus electrònics al dia, es pot dir amb seguretat que el correu electrònic roman el principal mitjà de comunicació en totes les empreses.
Originàriament, el correu electrònic era un mitjà per transmetre només missatges de text ASCII, però amb l'ajuda de MIME es va ampliar per transmetre text en jocs de caràcters ampliats i contingut multimèdia, com ara imatges. El correu electrònic internacional amb adreces de correu electrònic internacionalitzades que utilitzen UTF-8 està estandarditzat, però no ha aconseguit una àmplia adopció.
El terme «correu electrònic» s'utilitza en el seu significat modern des de 1975, i les variants més curtes «E-mail» s'utilitzen des de 1979.
El servei sovint es coneix simplement com a correu, i un correu electrònic individual es diu missatge. Els camps en els correus electrònics — «Per a», «De», «Còpia», «Còpia oculta», etc. — van aparèixer en el RFC-680 el 1975.
Un correu electrònic està format per un sobre i un contingut; el contingut consta d'una capçalera i un text.
Història El MIT va ser el primer a provar el Compatible Time-Sharing System (CTSS) el 1961.«CTSS, Sistema compatible de compartició del temps» (4 de setembre de 2006), Universitat d'Alabama del Sud, CTSS. Va permetre a múltiples usuaris a accedir a l'IBM 7094Tom Van Vleck «L'IBM 7094 i CTSS» (10 de setembre de 2004), Multicians-7094 des de terminals remots connectats per línia commutada, i emmagatzemar arxius en línia en un disc. Aquesta habilitat nova va animar els usuaris a compartir informació de maneres noves.
El correu electrònic és anterior a Internet. Es va començar a utilitzar el 1965, per permetre la comunicació entre usuaris d'ordinadors de temps compartit (mainframes). Encara que la història exacta no se sap, entre els primers sistemes que van tenir aquesta facilitat trobem el Q32 d'SDC i el CTSS del MIT. Aviat es va implementar la possibilitat d'enviar missatges entre ordinadors connectats per xarxa. El correu electrònic es va estendre aviat per la xarxa ARPANET, predecessora d'Internet. El 1971, Raymond Tomlinson va utilitzar per primera vegada el símbol «@» (arrova) per separar el nom de l'usuari de la seva màquina. El servei de correu electrònic aviat es va popularitzar, i es van desenvolupar protocols per permetre la comunicació amb usuaris fora d'ARPANET. Per a permetre la connexió entre ordinadors que no estaven directament connectats, calia especificar la «ruta» que el missatge havia de seguir per «anar» d'un ordinador a l'altre, especificant totes les màquines «intermèdies» separades per un signe «!». En molts casos, calia utilitzar rutes amb fins a 10 o més connexions. La possibilitat que algun node fallés i el missatge no arribés a destí era força alta. Una manera d'evitar això era donant diversos camins alternatius, amb l'esperança que algun d'aquests funcionés.
Sistemes de correu electrònic suportats en ordinadors centrals Els sistemes de correu electrònic originals permetien la comunicació només entre usuaris que estaven registrats en aquest host, mainframe o «ordinador central», però podrien ser centenars o milers d'usuaris dins d'una empresa o universitat. Cap al 1966 (o potser abans, és possible que el sistema SAGE actués de forma similar), i aquells sistemes van permetre correu electrònic entre empreses diferents mentre executessin sistemes operatius compatibles, però no amb altres sistemes diferents.
Els exemples inclouen BITNET, IBM PROFS, Digital All-in-1 i l'original correu Unix.
Sistemes basats en xarxes d'àrea local Des dels primers anys 1980, les xarxes d'ordinadors personals basats en LANs esdevenien cada vegada més importants i els sistemes basats en servidors similars als primers sistemes d'ordinadors centrals es van desenvolupar, i una altra vegada la comunicació inicialment era permesa només entre usuaris registrats en aquest servidor, però també podien ser connectats entre empreses diferents mentre executessin el mateix sistema de correu electrònic i de protocol.
Els exemples inclouen cc:Mail, WordPerfect Office, Microsoft Mail, Banyan Vines de Banyan i Lotus Notes - amb diversos subministradors que proveïen el programari per connectar aquests sistemes incompatibles.
Intents d'interoperabilitat Novell va liderar per poc temps el protocol obert MHS. uucp va ser utilitzat com a «cua» oberta entre sistemes de correu diferents. Els Coloured Book protocols al Regne Unit per xarxes acadèmiques fins al 1992. X.400 en els primers anys 1990 va ser autoritzat pel govern sota GOSIP però gairebé immediatament abandonat a favor d'ARPANET SMTP
L'ascens del correu basat en ARPANET La xarxa ARPANET va fer una gran contribució al desenvolupament del correu electrònic. Hi ha un informe que indica que les transferències experimentals de correu electrònic intersistema van començar poc després de la seva creació el 1969.La història del correu Electrònic Raymond Tomlinson va ser el primer a fer servir el caràcter «@» per separar els noms de l'usuari i la seva màquina el 1971. ARPANET va incrementar significativament la popularitat del correu electrònic, i es va convertir en l'aplicació assassina d'aquesta xarxa.
La majoria de les altres xarxes tenien els seus propis protocols de correu i de formats d'adreces; per la influència d'ARPANET i més tard per l'expansió d'Internet, els seus llocs centrals sovint oferien portals o portes de correu (gateways) que passaven emails entre Internet i aquestes altres xarxes. L'encaminament del correu a Internet encara és complicat per la necessitat de gestionar correu destinat a aquestes xarxes més velles. Alguns exemples coneguts són l'UUCP (principalment ordinadors d'Unix), BITNET (principalment ordinadors centrals d'IBM i VAX a les universitats), FidoNet (ordinadors personals), i DECNET (diverses xarxes).
Exemple d'una adreça Internet que dirigeixi correu a un usuari en un host d'UUCP: hubhost!middlehost!edgehost!user@uucpgateway.somedomain.example.com
Això va ser necessari perquè els primers anys els ordinadors d'UUCP no mantenien informació sobre la localització de tots els hosts amb què intercanviaven correu, però si sabien com comunicar-se amb uns quants veïns de la xarxa; missatges d'e-mail (i altres dades com Usenet) passaven de llarg en una cadena entre hosts que explícitament acceptaven compartir dades l'un amb l'altre.
El 2018 es va publicar la notícia sobre una insalvable vulnerabilitat inherent a tots els sistemes de correu electrònic encara que s'utilitzara algun esquema d'encriptació com PGP i S/MIME.
Format El format del correu electrònic es defineix al Document RFC 5322, i les que van dels documents a 2049, col·lectivament anomenades Multipurpose Internet Mail Extensions. Tot i que el document és l'estàndard proposat tècnicament per l'IETF i els altres són només esborranys de l'IETF, aquests documents són els estàndards de facto del correu electrònic. Abans el format es descrivia al document .
El correu electrònic consta de dos components principals: Capçalera (header) - Conté de forma estructurada informació com l'emissor i el destinatari, assumpte, data, i altra informació. El document en defineix la sintaxi en detall. Cos (body) - El missatge en si com a text no estructurat. De vegades conté la signatura al final.
Les dues seccions se separen per una línia en blanc.
El correu electrònic està pensat per transmetre missatges ASCII de 7 bits. Tot i que sovint es poden fer servir 8 bits, això no està garantit. Per aquesta raó, s'utilitza l'estàndard MIME, que permet enviar fitxers binaris, inclosos so i imatges, i codi HTML. D'altra banda, el correu electrònic permet una escriptura amb errors ortogràfics, impensables en altres mitjans comunicatius, com ara abreviatures, emoticones..., permet fer una mica més oral el discurs escrit.
Capçalera La capçalera conté com a mínim els següents camps: From: (De:) L'adreça d'e-mail, i opcionalment el nom de l'emissor. To: (A:) L'adreça (o adreces), i opcionalment el nom del receptor (o receptors). Subject: (Assumpte:) Un resum del contingut del missatge. Date: (Data:) L'hora i dia local de quan el missatge ha estat escrit.
Aquests camps es transmeten en anglès, ja que formen part del protocol. El camp «To» no és necessàriament lligat a les adreces a les quals s'envia el missatge. La llista de destinataris no s'extreu de la capçalera de l'e-mail, sinó que s'especifica en el protocol SMTP.
Altres camps freqüents són: (per veure més camps, consulteu document o ) Cc: Còpia de carbó (carbon copy). Bcc: Còpia de carbó oculta (blind carbon copy). Received: Informació de seguiment generada pels servidors de correu que han gestionat el missatge prèviament. Content-Type: Informació de com s'ha de mostrar el missatge, normalment de tipus MIME. Reply-To: L'adreça que s'hauria d'usar per contestar al remitent. References: La id del missatge al qual es respon (en cas que es respongui), la id d'aquest missatge, etc. In-Reply-To: La id del missatge al qual es respon. X-Face: Petita icona, normalment mostrant la cara del remitent.
Cos del missatge Codificació El correu electrònic era dissenyat originalment per missatges de 7 bits ASCII. Molts programaris de correu electrònic treballen amb 8 bits però cal suposar que es comunicaran amb servidors de correu de 8 bits. L'estàndard MIME introdueix dues codificacions per permetre transmissió de dades no-ASCII. L'extensió 8BITMIME es va introduir per permetre la transmissió de correu sense la necessitat d'aquestes codificacions però molts MTAs encara no ho suporten. En alguns països, coexisteixen uns quants esquemes de codificació; com a resultat, per defecte, el missatge en una llengua d'alfabet no llatí apareix de forma no llegible (l'única excepció és quan el remitent i el receptor fan servir el mateix esquema de codificació). Per això, el codi Unicode guanya en popularitat.