La Simfonia núm. 9 de Gustav Mahler, l'última que va completar el compositor, va ser escrita entre finals de la primavera de 1909 fins a l’1 d’abril de 1910, amb esbossos iniciats l’estiu de 1908. La primera interpretació va tenir lloc després de la mort de Mahler, el 26 de juny de 1912 a Viena, amb la Filharmònica de Viena dirigida per Bruno Walter, a la Gesellschaft der Musikfreunde. Encara que sovint es creu que està en la tonalitat de re major, l'esquema tonal de la simfonia en el seu conjunt és progressiu. Mentre que el moviment d'obertura és en re major, el final és en re bemoll major. La durada mitjana és d'uns 85 minuts. La Novena Simfonia és la darrera partitura que Mahler completà.

Origen i context L'estiu de 1908, Gustav Mahler es retirà a la muntanya per començar la composició de la Simfonia núm. 9. Es trobava esgotat, amb la salut fràgil per una malaltia incurable, marcat per la pèrdua del seu fill, i apropant-se al final del seu camí. Tot i que ja havia deixat una empremta notable com a compositor, el seu prestigi més gran continuava sent com a director d'orquestra —Rakhmàninov, de fet, el veia com l'únic que podia fer ombra al llegendari Arthur Nikisch. Aquell mateix any havia debutat com a director al Metropolitan Opera de Nova York, després d'abandonar la Hofoper de Viena l'any anterior, empès per l'ambient hostil i l'antisemitisme creixent en els cercles culturals vienesos.

Després d'acabar la seva segona temporada a l'Òpera Metropolitana durant l'hivern, Mahler va travessar l'Atlàntic al mes d'abril, passant per París i posteriorment arribant a Viena. A l'estiu de 1909, va establir-se a Alt-Schluderbach, un petit poble enmig de les muntanyes del Tirol austríac, on ja havia compost Das Lied von der Erde l'any anterior. Va ser en aquest entorn on la major part de l'obra es va compondre, i que va completar a la tardor del mateix any. Quan va morir el 18 de maig de 1911, va deixar la Desena Simfonia inacabada.

L’1 d’abril de 1910 comunicà al seu amic i antic assistent Bruno Walter que la partitura, que qualificava d’«enriquiment molt positiu de la meva petita família», ja estava acabada. Walter en dirigí l’estrena amb la Filharmònica de Viena el 26 de juny de 1912, aproximadament tretze mesos després de la mort del compositor.

En el moment de concloure la composició d'aquesta simfonia, Mahler ja havia sofert les tres tragèdies que marcarien els seus últims anys: la mort de la seva filla gran, la seva dimissió de l'Òpera de Viena i el diagnòstic d'una lesió valvular cardíaca que posaria fi a la seva vida el 1911 en complicar-se amb endocarditis infecciosa. Això s'agrega al fet d'haver-se assabentat de la relació que la seva dona Alma mantenia amb l'arquitecte Walter Gropius. És un fet que la mort va perseguir Mahler al llarg de tota la seva vida (nou dels seus catorze germans van morir durant la infància, el seu germà Otto es va suïcidar sent ja adult, la mort de la seva filla i la de la seva sogra, que va caure víctima d'un fulminant atac de cor durant el funeral de la petita Maria). D'aquesta manera, la novena simfonia sembla estar coberta per la mort. Té la mateixa estructura i el mateix to de comiat que la Patètica de Txaikovski, mort tot just una setmana després de l'estrena de la referida obra.Steinberg, Michael:The Symphony] A Listener's Guide. Oxford University Press, 1995, p. 349-354. miniatura|Gustav Mahler i Alma Mahler el 1909 caminant a prop de Toblach

Recepció Va tenir un gran impacte en la nova generació de compositors. Alban Berg la va elogiar com «la cosa més gloriosa que Mahler ha escrit», mentre que Arnold Schönberg va percebre'n la qualitat mística quan va afirmar: «L'autor gairebé ja no parla com a subjecte. És com si aquesta obra tingués un altre autor ocult, que simplement ha utilitzat Mahler com a portaveu».

Estructura L'obra consta de quatre moviments: Andante comodo Im tempo Eines gemächlichen Ländlers. Etwas täppisch und sehr derb Rondo - Burleske: Allegro assai. Sehr Trotzig Adagio: Sehr langsam und noch zurückhaltend

Anàlisi musical Per primera vegada des de la Sisena Simfonia, composta entre 1903 i 1905, Mahler tornà a una estructura de quatre moviments. A la Sisena, aquests encara responien, malgrat totes les transformacions, al model habitual de la simfonia clàssica i romàntica. A la Novena, en canvi, la disposició obeeix a una concepció completament diferent. L’obra s’obre amb un moviment molt extens, de tempo fonamentalment moderat i lent, encara que sovint s’expandeix cap a l’Allegro. Segueix un doble intermezzo format per dos scherzi de caràcter molt contrastat: una successió de ländler i una Burleske. El conjunt es tanca amb un Adagio d’una amplitud i un pes comparables als del moviment inicial.

El musicòleg Deryck Cooke suggerí que Mahler podia haver pres com a referència formal la Simfonia Patètica de Txaikovski. Les semblances són prou evidents: totes dues comencen amb un gran moviment que oscil·la entre la lentitud i l’impuls ràpid i que s’obre i es tanca en veu baixa; els ländler de Mahler poden relacionar-se amb el vals irregular en 5/4 de Txaikovski; la Burleske, amb la seva marxa brillant; i totes dues obres culminen en un Adagio. La història hi afegí encara una coincidència involuntària: tant la Patètica com la Novena acabarien essent les darreres simfonies completes dels seus autors i, per tant, serien interpretades com a comiats. La Patètica era encara una obra relativament recent, escrita només setze anys abans que Mahler iniciés la seva Novena. A més, Mahler conservava un bon record de l’admiració que Txaikovski havia expressat per les representacions d’Ievgueni Oneguin que ell havia dirigit a Hamburg el 1891.

I. Andante comodo El primer moviment adopta una forma sonata força lliure. Les àrees tonals continuen el contrast de tonalitats que ja apareixia en obres anteriors, especialment a les simfonies núm. 6 i núm. 7.

L’obra s’obre amb un motiu rítmic vacil·lant i sincopat (que Leonard Bernstein va suggerir que podria representar el batec irregular del cor de Mahler), el qual es fa sentir al llarg de tot el moviment.

La breu introducció presenta també dues idees més: un motiu de quatre notes anunciat per l'arpa, que constitueix bona part del fonament musical de la resta del moviment,

i una fanfara de trompa amb sordina, que reapareix més endavant.

En el desenvolupament, el motiu reapareix a les trompes i als clarinets en la seva forma original, amb una tercera que descendeix cap a una cinquena. En el punt culminant de la secció de desenvolupament, els trombons i la tuba proclamen el motiu rítmic del batec, indicat a la partitura amb l’expressió Mit höchster Gewalt (amb la màxima força).

Això condueix a una solemne marxa fúnebre, marcada Wie ein Kondukt (com una processó fúnebre), sobre un timbal en ostinato basat en el motiu de quatre notes de l’arpa. En aquest moment s’escolten, per primera i única vegada a la simfonia, campanes greus, que acompanyen el timbal en el motiu de quatre notes.

En aquest moviment també hi ha al·lusions a altres obres, com ara referències a la Sonata per a piano núm. 26 de BeethovenHefling, Stephen E., "The Ninth Symphony", a The Mahler Companion (eds. Donald Mitchell i Andrew Nicholson). Oxford University Press (), p. 474 (1999). i al vals Freuet Euch des Lebens (Gaudeix de la vida) de Johann Strauss II, aquesta darrera identificada per primera vegada per Philip Barford l’any 1971.Barford, Philip, "Mahler Symphonies and Songs". BBC Music Guides, University of Washington Press (Seattle), p. 55–56 (1971).

Cap al final del moviment apareix un exemple remarcable de la polifonia lineal de Mahler, en què el flautí, la flauta, l’oboè i el violí sol imiten cants d’ocells. El compositor Alban Berg va afirmar que aquesta secció era una «visió del més enllà». La impressió que li va causar sentir aquest moviment la va descriure en una carta a la seva dona el 1912: «El primer moviment és el més gran que va compondre Mahler. És l'expressió d'un enorme amor per aquesta terra, el desig de viure-hi pacíficament i gaudir de la natura fins a les seves cotes més profundes -abans que arribi la mort. Perquè la mort és inevitable. Tot aquest moviment està dominat pel pressentiment de la mort, que es fa conèixer una vegada i una altra en el curs del moviment. És la culminació de tot el que hi ha a la terra i als somnis, amb erupcions cada vegada més intenses que segueixen els passatges més suaus i, per descomptat, aquesta intensitat és més forta en l'horrible moment en què la mort esdevé una certesa, on, enmig del més profund, la majoria anhelant vida punyent, la mort es fa conèixer 'amb la violència més gran'. Enfront d'això, no hi ha resistència».

II. Im Tempo eines gemächlichen Ländlers. Etwas täppisch und sehr derb El segon moviment és una successió de danses i s’obre amb un ländler rústic, que progressivament es va deformant fins al punt que gairebé deixa de semblar una dansa.

El moviment conté reminiscències del segon moviment de la Simfonia núm. 2 de Mahler, especialment en la transformació d’una dansa tradicional en una versió amarga i sarcàstica. Les seqüències harmòniques tradicionals (seqüència d'acords) es modifiquen fins a esdevenir gairebé irreconeixibles: el ländler inicial en do major, d’aire rústic però progressivament decadent, es converteix en un vals ferotge basat en l'escala de tons sencers, impregnat de cromatisme i de ritmes frenètics. Enmig d’aquestes danses sarcàstiques apareix un ländler més lent i serè que reintrodueix el motiu «sospirant» del primer moviment.

El moviment es clou amb un gest entremaliat en pianissimo del flautí i del contrafagot.

En el segon moviment Mahler fa servir tres temes de danses alternats. El ländler, una dansa popular austríaca, un ball senzill amb un lent ritme i compàs ternari, que provoca una certa sensació humorística; aquest primer ball s'alterna amb seccions de vals més ràpides i intenses (più moso, en mi major) que duren 15 minuts; per acabar, un lent i amable ländler amb fosques referències a càrrec de la trompa (en fa major).

Al final del moviment, Mahler va destacar el ländler amb solos per a les trompes, altres instruments de vent i les violes. Va culminar amb una interpretació del motiu del ländler a càrrec del flautista, acompanyat pels contrafagots, els violins i les violes tocant en pizzicato per ressaltar l'instrument solista.

III. Rondo-Burleske: Allegro assai. Sehr trotzig El tercer moviment, en forma de rondó, mostra la maduresa definitiva de l’escriptura contrapuntística de Mahler. S’obre amb un tema dissonant a la trompeta que és tractat en forma de doble fuga.

El motiu de cinc notes que introdueixen tot seguit les cordes a l’uníson recorda el segon moviment de la Simfonia núm. 5.

L’afegitó Burleske (una paròdia amb imitacions) al títol del moviment fa referència a la combinació de dissonància amb barroca contrapuntística. Tot i que el terme «burlesca» implica un caràcter humorístic, l’«humor» real del moviment és força limitat si es compara amb el seu conjunt de violència gairebé maníaca, ja que només hi apareixen dues breus seccions neoclàssiques que semblen més aviat un record llunyà que no pas un joc informal.