El mallorquí és el subdialecte del balear parlat a l'illa de Mallorca, que fa part del dialecte balear i del bloc oriental del català. El balear en el seu conjunt és un dialecte consecutiu format per colonització de l'àrea del català central. Com el menorquí, l'eivissenc i l'alguerès, la seva condició d'isolament el converteix en una àrea lateral, fet que ha comportat que no s'hagi vist afectat per moltes d'innovacions del continent i, en canvi, contengui un bon grapat de dialectalismes actius desconeguts fora de l'illa.
Història El substrat del català de Mallorca és diferent del del català continental pel que fa al material preromà, atès que prové de la cultura talaiòtica, però n'han romàs restes limitades a la toponímia. No se sap amb seguretat si, d'entre la toponímia, hi ha res de germànic (vàndal) i grec (de la dominació romana d'Orient). De l'element aràbic en resten molts més topònims que dels substrats preromans, però possiblement no hi hagué gaire influència de l'àrab insular en l'actual català de Mallorca pel fet que, possiblement, la major part dels arabismes del mallorquí sigui importat durant el repoblament. Al costat dels arabismes hi ha l'element amazic, cada vegada més conegut, procedent de la primera colonització musulmana i de les dominacions almoràvit i almohade posteriors. Pel que fa a les restes del llatí, l'estadi darrer del qual desaparegué amb l'arabització, són abundants també en la toponímia, sota el nom cada cop més criticat de mossarabismes; darrerament han estat revisats i el nombre ha minvat, així com en el lèxic comú, on no sempre és segura llur identificació. Tot plegat fa que es puguin identificar tres estrats en la toponímia mallorquina d'abans de la Conquesta: un darrer estrat àrab (al qual s'hi pot afegir qualque element amazic), un estrat anterior pertanyent als topònims llatins d'abans de la conquesta islàmica, i un primer estrat al qual pertanyen els topònims preromans.
El repoblament català de Mallorca a partir de 1229 comportà un canvi de la població que arraconà la població autòctona capaç de transmetre les restes de les llengües anteriors, no sols del lèxic comú sinó també de la toponímia: molts de topònims s'oblidaren o foren substituïts per topònims catalans, i en altres casos s'errà en la localització o foren mal transmesos a través de transcripcions en formes llatinitzades. Els trets dialectals del mallorquí són, doncs, la majoria passius, procedents sobretot del català empordanès salat i, una minoria, de les relacions amb els comtats catalans nord-pirinencs, que eren dins la Corona de Mallorca. L'origen d'alguns d'aquests dialectalismes, però, podrien ser les relacions amb les propietats occitanes de la mateixa Corona de Mallorca, sobretot amb Montpeller. Pel que fa als dialectalismes actius, llur estudi n'haurà de determinar l'origen (no s'ha avaluat encara la influència de les colònies italianes medievals a la ciutat de Mallorca).
El coneixement de la formació del dialecte mallorquí depèn, doncs, dels estudis històrics, sobretot a partir de les fonts que informen dels registres orals informals, i en especial llibres de cort reial i de dades i rebudes. Aquestes fonts, i algunes de formals, ens donen notícia de l'existència de trets dialectals que avui en dia han desaparegut. L'objecte d'estudi més interessant és l'origen i la cronologia dels dialectalismes actius en el sistema fonètic, cap dels quals té una difusió general a l'illa, però.
Del punt de vista cronològic, alguns dialectalismes passius representen estadis medievals de la llengua general o del català oriental, identificats, doncs, amb la llengua clàssica.
De l'existència d'alguns mallorquinismes ja en dona testimoni les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (c. 1492), al costat de l'existència de formes pròpies d'altres regions, característiques del llenguatge vulgar. Al costat d'aquesta identificació, hi ha, però, testimonis de la consideració de la puresa de la llengua catalana a les Illes Balears, en la Crònica de l'empordanès Ramon Muntaner, i en l'obra del tortosí Cristòfor Despuig Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), el qual l'atribueix a l'aïllament geogràfic.
L'existència de trets dialectals no es reflectí en l'aparició d'un nom específic per a la varietat dialectal. La primera denominació de la llengua catalana amb el gentilici mallorquí apareix en el pròleg de la traducció de les Paradoxes de Ciceró feta per Ferran Valentí. Valentí hi oposa a la universalitat de la llengua llatina el caràcter popular, local i familiar del català, que anomena "vulgar materno e mallorquí segons la ciutat on só nat e criat e nodrit" (1450). "Mallorquí" s'hi refereix, doncs, al català de la ciutat de Mallorca, après per Valentí de sa mare i dels carrers i places. Endemés, a la mateixa obra, Valentí fa una afirmació explícita de la catalanitat del mallorquí Ramon Llull, del valencià Nicolau Quilis, i del barceloní Bernat Metge, els quals considera d'una mateixa nacionalitat. Els texts posteriors en els quals apareix la denominació mallorquí i llengua mallorquina no presenten trets dialectals; aquestes denominacions són un reflex, doncs, de l'organització administrativa, del títol de Regne de Mallorca. Es tracta d'un cas paral·lel al de l'ús de la denominació valencià i llengua valenciana al Regne de València.
Fonètica Vocalisme miniatura|Evolució de la e en català El mallorquí compta amb vuit vocals tòniques. El vocalisme tònic del mallorquí és el sistema originari del bloc oriental, que ha romàs inalterat. Així doncs, Ē i Ĭ del llatí (la e tancada /e/ del proto-romanç) són /ə/ en mallorquí (PLĒNUM > pl[ə], PĬRA > p[ə]ra), mentre que, com en la resta del català, una part de Ĕ del llatí (la e oberta /ɛ/ del proto-romanç) és /ɛ/ (TĔRRA > t[ɛ]rra) i l'altra és /e/ (TĔMPUS > t[e]mps). La conservació d'aquest sistema vocàlic la comparteix amb l'eivissenc oriental i el menorquí occidental. Al seu torn, les viles d'Alaró, Binissalem i Lloseta han fet com el català central i la meitat oriental de Menorca i l'occidental d'Eivissa i han evolucionat el sistema, de manera que la neutra ha esdevingut e oberta /ɛ/ en posició tònica.
En general, la e oberta /ɛ/ i la o oberta /ɔ/, com en valencià, són lleugerament més obertes que en català central.
Pel que fa al vocalisme àton:
La o no pateix reducció vocàlica en posició àtona, a diferència de la resta de parlars orientals i igual que els parlars occidentals; de fet, el mallorquí és el sol parlar del bloc oriental amb aquesta característica. En mallorquí, doncs, colom es pronuncia [kolóm]. No obstant això, en el parlar de Sóller sí que hi ha reducció de o en u en posició àtona.
A certes localitats, però, la o sí que es tanca en u en posició àtona quan apareix i o u a una síl·laba adjacent; així, coixí i comú, a determinades viles es pronuncien [kuʃí] i [kumú]. Aquest fenomen, una casta d'harmonia vocàlica, és compartit per la major part del català occidental i ja es detecta a la llengua antiga. Al contrari, a la vila de Manacor i en el parlar tradicional de Palma hi ha tendència a ultracorregir aquest fenomen, i així són freqüents pronúncies com ara fogir i estodiar.
Tot i que, com tot el bloc oriental del català, /a/, /ɛ/, /e/ i /ə/, en posició àtona, es neutralitzen en [ə], hi ha una certa tendència a no neutralitzar la /e/. Així doncs, en aquells casos en què la morfologia permet recuperar el timbre /e/ en la posició tònica, sovint la /e/ no pateix reducció vocàlica, i hom diu [pe'ɣa] pegar, [kɾe'ma] cremar i [pe'ʃət] peixet. Aquest fenomen és exclusiu del mallorquí d'entre tots els dialectes orientals, però no s'esdevé de manera sistemàtica.
La vocal neutra, en contacte amb una consonant palatal, té tendència a tancar-se en i en certs mots, com ara [ki'ʃal] queixal, [ʒi'kətə] jaqueta, [gi'ʎətə] galleta. Aquest fenomen el comparteix, parcialment, amb el català nord-occidental, i tampoc no es tracta d'un fenomen sistemàtic.
Comparteix amb tot el català balear:
La vocal neutra s'endarrereix cap a o quan apareix o a una síl·laba adjacent: home i genoll esdevenen homo i jonoll.
Els finals àtons en /iə/ pateixen caiguda de la /ə/ final, i així memòria i gràcia esdevenen memori i graci. Amb tot, no es dona a la vila de Felanitx.
El grup /wə/ esdevé /o/, i així aigua, quaranta i llengua esdevenen aigo, coranta i llengo.
Consonantisme El mallorquí té diversos trets que comparteix amb tot el català balear: La iodització, és a dir, que distingeix els grups llatins LL, que esdevé /ʎ/ (GALLUM > ga[ʎ]), respecte de C'L, G'L i LI, que esdevenen /j/ (AURĬC'LA > ore[j]a). Val a dir que aquesta /j/ cau entre certes vocals i, en segons quines viles, s'elideix completament (com a Menorca): palla és ['paə] i orella és [o'ɾəə] o [o'ɾə]. A la resta de localitats, aquesta /j/ es pronuncia notablement més baixa, gairebé com una /e/ semivocàlica. Les localitats que elideixen completament la /j/ entre vocals són Llucmajor, Campos, Porreres, Montuïri, Vilafranca, Sineu, Ariany, Maria, Santa Margalida, Llubí, Muro, la Pobla, Búger, Campanet, Sóller i Fornalutx.
Distinció entre /b/ i /v/.
Manteniment sense palatalitzar del grup antic tl en mots com batle i ametla. També es pronuncien força l geminades, com ara al·lot, camamil·la i cel·la. En general, a Mallorca, la l és d'articulació dental, i no alveolar, com a la resta del català. En posició implosiva, la l pot vocalitzar en u, i així espelma es diu espeuma i alzina, auzina; això ja s'esdevenia en català antic.
Altres fenòmens consonàntics que caracteritzen el mallorquí són:
Com en menorquí i en valencià, es mantenen els grups -nt, -rt, -lt, -mp i -nk (jugant, port, alt, camp i blanc). Caiguda de gairebé totes les r en posició final: mar es pronuncia [ma] i cor, [kɔ]. En segons quins parlants, la u intervocàlica /w/ pot esdevenir fricativa: diuen > diven. També pot aparèixer una v antihiàtica en certs contactes vocàlics: ravó i cova per raó i coa. La s seguida de consonant sonora pot esdevenir r (rotacisme de la s), i així bisbe i fantasma poden esdevenir birbe i fantarma. També si un mot acabat per s el segueix un mot començat per consonant sonora: és meu [əɾmew]. Es produeix metàtesi de la r en diversos mots que comencen per consonant bilabial: mots com pebre, padrí i podrir es poden articular prebe, pradí i prodir. En pebre i padrí és més comú que no pas en mots com pedra i pobre. En diverses localitats, les consonants /k/ i /g/ tenen una articulació força més avançada quan van seguides d'una vocal no posterior, és a dir de [i], [e], [ə] i [a], un so que se sol transcriure [c] i [ɟ] ([ʝ] en la versió aproximant). Així, casa, paga i vaquer es pronuncien ['cazə], ['paʝə] i [və'ce]. Aquest fenomen es dona a les viles de les Salines, Santanyí, Felanitx, Manacor, Sant Llorenç, Sant Joan, Lloret, Pollença, Algaida, Valldemossa, Puigpunyent, Calvià, a Marratxí i al parlar tradicional de Palma. És molt comú en mallorquí, com també en menorquí, que es donin més assimilacions consonàntiques que en la resta de parlars. Així, capsa, acció, exèrcit i dissabte es pronuncien ['katsə], [ətsi'o], [ə'dzɛɾsit] i [di'satte]; també es dona entre dos mots: sac buit és [sabbujt] i set carros és [sɛkkaros].
Morfologia El mallorquí comparteix amb tot el baleàric una sèrie de conservacions (possiblement degudes a llur insularitat) del català antic pel que fa a la morfologia.
Morfologia nominal L'article determinat és l'article salat (llevat de la vila de Pollença), que pren les formes es al masculí (pronunciat [əd͡z] al plural davant de vocal), sa i ses al femení i so i sos al masculí quan segueix la preposició amb (amb so cap). De tota manera, l'article literari no hi és desconegut, ans es fa servir en certs casos concrets. L'ús de l'article salat el comparteix amb altres parlars catalans i altres parlars romànics.