Benet VIII, nascut Teofilacte II dels comtes de Túsculum (Roma, vers el 980 - Roma, 9 d'abril de 1024), va ser el 143è papa de l'Església Catòlica des del 1012 fins a la seva mort.
Benet VIII, considerat un dels pontífexs més enèrgics que havien ocupat el tron de Pere durant el Saeculum obscurum, va ser el promotor de les primeres iniciatives reformistes que més tard trobarien un lloc sota l'era gregoriana, és a dir, vint anys després de la seva mort.Gregorovius, p. 206Kelly, p. 245, referint-se als mèrits de Benet VIII, va escriure que «amb aquestes accions Benet va augmentar considerablement el prestigi del papat en una època d'obscuritat»Tellenbach: «La figura de Benet destaca entre les dels papes entre els pontificats de Nicolau I i Lleó IX. Va mostrar el dinamisme, la decisió i l'habilitat d'un polític consumat, va afavorir el monaquisme reformat, és a dir, l'ambient eclesiàstic més important del seu temps, disposat a defensar els drets de l'Església Romana tal com s'entenien a les primeres dècades del .»
Orígens i carrera eclesiàstica Tercer fill de Gregori I de Túsculum. i Maria, Teofilacte II pertanyia a la noble família dels comtes de Túsculum.Tellenbach El seu pare Gregori, segons el que s'informa al Liber pontificalis, havia estat almirall de la flota papal per nomenament de l'emperador Otó III, així com senador.Liber pontificalis, p. 268, nota 1 Germà petit de Romano (el futur Joan XIX) i Alberic (pare del futur Benet IX), hi ha poca informació sobre la vida de Teofilacte abans que es convertís en pontífex i és contradictòria: segons alguns, Teofilacte va ser nomenat cardenal bisbe de Porto per Silvestre II el 1001;Les cardinaux du XIè siècle|vol.1, p. 161Moroni, p. 317 A més de ser bisbe de Porto, Teofilacte també s'hauria anomenat Joan. Vegeu: Vita Operaque , pàg. 50, segons la informació de Cocqueline segons la tradició heretada del pseudocardenal Benone i no totalment ignorada pels historiadors posteriors, Teofilacte encara era un laic en el moment de la seva ascensió al tron papal.Kelly, p. 244: «Aquest [Teofilacte] era el segon fill de Gregori de Túsculum, nascut cap al 980 i encara laic.»Bihlmeyer - Tuechle, p. 85 Les dades contradictòries de les fonts també es poden explicar pel fet que Benet VIII no va ser reconegut inicialment per tothom com a pontífex.
El pontificat L'elecció Després de la mort de Sergi IV (12 de maig de 1012) i la mort gairebé sobtada del patrici Giovanni Crescenzi III (18 de maig),Kelly, p. 243 els tusculans van imposar Teofilatto, de trenta anys, com a pontífex, aconseguint així enderrocar el poder de la família Crescenzi sobre Roma que havia durat des de la mort de Silvestre II (1003). De fet, el mateix dia de la mort de Crescenzi, Teofilatto va ser elevat al pontificat (Gregorovius ho informa en nom d'un laic)Gregorovius, p. 198 amb el nom de Benet VIII.
Contrast amb l'antipapa Gregori VI Tanmateix, la casa dels Crescenzi, que ja havia imposat diversos papes a Roma en el passat (els tres últims van ser Joan XVII, Joan XVIII i Sergi IV), va fer pujar al tron el romà Gregori, gràcies al suport del clergat, iniciant així una veritable guerra entre les dues famílies. Benet VIII, fermament al tron, va utilitzar els dos primers mesos del seu pontificat (juny i juliol) per reduir el poder de la família contrària, prenent als Crescenzi les fortificacions de la campinya romana, és a dir les seves últimes guarnicions al voltant de Roma.MirandaKelly, p. 378 L'antipapa Gregori VI va ser, per tant, expulsat de Roma, va anar al desembre a Pöhlde, a Alemanya, davant Enric II de Saxònia (1003-1024) buscant el seu suport.
El reconeixement de Benet Tanmateix, després de donar-li la benvinguda inicialment, va reconèixer Benet com a papa.Rendina, p. 360 Enric II, un home molt pietós però també políticament astut,Soranzo: «Enric era un príncep sincerament pietós, de moral estricta, tant que vivia en castedat amb la seva esposa Cunegonda, i molt preocupat per la reforma de l'Església... Però com a emperador, emulant els seus predecessors en això, no va tenir cap inconvenient a exercir una gran interferència en el govern de l'Església.»Bihlmeyer - Tuechle, p. 85:«Enric II... era culte i personalment molt pietós; va dotar generosament moltes esglésies. Es va ocupar de restablir la disciplina eclesiàstica al clergat i als monestirs amb l'esperit lorenès [és a dir, segons els dictats reformistes de Cluny ].» es va adonar del poder que els tusculans havien aconseguit establir a Roma i de com Benet VIII, que ja havia enviat a Enric algunes cartes oposant-se a la seva causa a la de Gregori, governava la ciutat amb mà de ferro.Kelly, p. 244 A més, Benet ja havia iniciat una política a favor de l'Església alemanya donant-li diversos privilegis eclesiàstics i prometent a Enric el tan esperat títol imperial. esquerra|miniatura|Enric II i la seva esposa Kunigunde, pintura sobre taula, , Mährische Galerie, Brno.
Relacions amb Enric II d'Alemanya La coronació i renovació del Privilegium Othonis
Les relacions entre el papa i l'Emperador, durant tot el seu mandat, van ser excel·lents. Enric, partidari de la renovació moral de l'Església, va trobar un interlocutor atent i intel·ligent en Benet VIII, que va donar suport a les iniciatives proposades per l'Emperador, com es veurà més endavant. Com a primer signe d'aliança entre els dos poders universals de l'edat mitjana, el 14 de febrer de 1014, Benet va coronar Enric emperador de Romans a la Basílica de Sant Pere juntament amb la seva esposa Cunegunda. Posteriorment, va intentar garantir també per als temps futurs el respecte de les normes habituals de l'elecció del papaAbans de les reformes del segle XI, el bisbe de Roma era elegit pels tres "cossos" de la ciutadania romana: nobles, exèrcit i clergat (vegeu: Potestà-Vian, p. 170) reafirmant el Privilegium Othonis, un document amb el qual el 962 l'emperador Otó I de Saxònia havia obtingut del llavors pontífex Joan XII el dret de validar l'elecció papal. Un acte aparentment desfavorable a la llibertat de l'Església, l'acció del papa Benet tenia com a objectiu frenar l'anarquia en què havia caigut Roma després de l'època de Carlemany, és a dir, des que havia cessat la poderosa protecció del poder civil.
Intervencions militars al Sud= Benet VIII també va demanar l'ajuda de l'emperador per resoldre un conflicte que havia esclatat al sud de la península. L'Imperi Romà d'Orient havia tingut possessions al sud d'Itàlia des de l'època de Justinià. Després que els romans haguessin reprimit una revolta a Bari liderada pel ric ciutadà Melo, que va fugir al principat llombard de Càpua, on va obtenir el suport del papa, que era hostil als grecs a causa de qüestions de jurisdicció eclesiàstica sobre el Sud.Tellenbach:«...el 1009 va esclatar una nova revolta sota el lideratge de Melo, un ciutadà noble i ric de Bari, una revolta que va ser àmpliament reportada a les fonts a causa de les intervencions posteriors del papa i l'Emperador. Al principi, Bari i la Pulla van caure en mans dels rebels, que, tot i ser derrotats pel catepà d'Itàlia, Giovanni Curcuas, van poder resistir després de la seva mort. Però el nou catapà Basili Mesardonita va avançar victoriós i va assetjar Bari, que va capitular el juny de 1016. Melo va poder escapar amb alguns seguidors, inclòs el seu cunyat Datto […] Aquesta aposta pel papa a favor de Melo formava part de la tradició política de la Cúria, que havia estat evident des que l'Església llatina havia perdut el sud d'Itàlia en avantatge de la grega, en l'època de l'emperador Lleó III l'Isàuric i del papa Gregori III.» Benet va ajudar Melo i els altres rebels contractant guerrers normands liderats pels germans Osmond i Gilbert Drengot,Sestan-Bosisio, p. 270 però l'expedició normanda va patir la derrota: l'octubre de 1018 els Drengot van ser severament derrotats a Cannes, i els romans van marxar cap al nord per castigar el papa. Benet va decidir demanar ajuda a Enric II. Per convèncer-lo que Roma estava en greu perill, va anar personalment a Alemanya, reunint-se amb l'emperador a Bamberg Enric, el novembre de 1021, va creuar els Alps i va aturar, durant el 1022, el catepà Basili Boioannes i va impedir els propòsits bel·ligerants contra Roma.Sestan-Bosisio|p. 204-205 miniatura|Papa Benet VIII, dibuix de Bartolomeo Sacchi conegut com a Platina, Vite De' Pontefici, editat per Onofrio Panvinio, per als tipògrafs Turrini i Brigonci, Venècia 1663|229x229px
Govern de Roma La dictadura dels tusculans Benet, ja molt abans de la seva coronació imperial, havia aconseguit mantenir el control de Roma en mans de la seva família, confiant la cura del govern al seu germà gran Romà (el futur papa Joan XIX), nomenant-lo senador i cònsol dels Romans. El càrrec va ser posteriorment reconfirmat oficialment com a senador de tots els romans per l'emperador, després del seu descens a Roma per a la coronació (Gregorovius, pàg. 201). El seu pare Gregori va ser confirmat en el nomenament com a "prefecte naval" de les flotes papals, mentre que el seu altre germà Alberic tenia càrrecs judicials.Gregorovius, p. 199 Malgrat això, la campanya del Laci i els territoris confirmats per Enric en el moment de la seva coronació no eren possessions lliures de la Santa Seu, ja que els comtes de Segni ara hi dominaven, mentre que Sabina romania fermament en mans dels Crescenzi.Gregorovius, p. 200 L'obra de subjugació definitiva dels territoris del Patrimoni de Sant Pere va ser molt llarga, ja que va ocupar Benet durant sis anys (1014-1020), durant els quals el jove Teofilacte també va haver de tractar amb els musulmans primer, i amb la reforma de l'Església més tard.
La campanya contra els sarraïns miniatura|403x403px| Mapa polític d'Itàlia a principis del
Durant els segles i , la Mediterrània va ser presa de les incursions dels pirates musulmans, més coneguts com a sarraïns.Per a una imatge més àmplia vegeu "Gli arabi nel Lazio nei secoli nono e decimo", de Cossuto Ja en els segles passats, aquests invasors marítims havien saquejat Sant Pere i Sant Pau Extramurs el 846 (sota el pontificat de Sergi II),Bihlmeyer - Tuechle, p. 51 i després van continuar duent a terme incursions fins que van ser aturats primer per Joan VIII (amb la destrucció de la flota musulmana davant la costa del Circeo, el 877),Rendina, p. 877 i després per Joan X (amb l'aniquilació de l'exèrcit àrab, prop de Garigliano, el 915)Kelly, p. 212 gràcies a la formació de lligues militars.
El 1016, va correspondre al papa Benet II emular aquests enèrgics predecessors i encarregar-se de repel·lir la invasió islàmica que, liderada per Mujàhid, des de les bases sarraïnes a Sardenya havia passat Luni a foc i espasa primer, i després Pisa.Rendina, p. 361 El papa no va esperar les peticions d'ajuda que li havien arribat a Roma: intimidat pel poder renovat dels sarraïns, Benet VIII va reunir una vasta coalició naval destinada a destruir definitivament els sarraïns i recuperar tant Sardenya com Còrsega. Inicialment, el papa, al capdavant de l'exèrcit papal, va aniquilar les tropes musulmanes en una batalla prop de Luni.Gregorovius, p. 203 Muǧāhid, però, va aconseguir escapar i reorganitzar-se a Sardenya, desafiant obertament les flotes genovesa i pisana La flota papal, liderada per Gregori i el mateix papa, va unir forces amb les de Pisa i Gènova, infligint una contundent derrota al mar a Muǧāhid. Aquí teniu el testimoni del bisbe i historiador Thietmar de Merseburg:
(llatí)