El bebop (o bop) és un estil de jazz caracteritzat per tempos ràpids i una improvisació basada més en l'estructura harmònica que no en la melodia. Va ser desenvolupat a principis i a mitjans dels anys 1940. El hard bop n'és una evolució posterior, que combina el bebop amb el blues i el gospel. Els seus principals creadors foren, entre d'altres, Thelonius Monk, Charlie Parker, Max Roach i Dizzy Gillespie. Cronològicament, és posterior al swing i previ al cool jazz.
En arribar als anys 40, el swing es trobava estancat. Originàriament creat per músics negres, aquesta tendència havia estat ràpidament assumida per músics blancs (Glenn Miller, Benny Goodman…). El fet de tocar en big bands limitava molt la durada i la llibertat durant els solos. Després de les actuacions amb les big band, els músics negres quedaven en les anomenades jam sessions per tal de desfermar la seva creativitat en llargs solos en ritmes furiosos.
El bebop va canviar l'estructura de les bandes, reduint el nombre d'intèrprets i disminuint, per tant, el pes instrumental de les seccions de vent i equiparant-se la bateria i el baix amb la resta d'instruments. D'altra banda, el bebop era una música més complexa, posant major èmfasi en la interpretació de diferents ritmes de forma frenètica, i la improvisació sobre les estructures harmòniques desplaçà la interpretació nua i crua de la melodia. Totes aquestes característiques requerien una interacció dinàmica entre els diferents membres del grup, destacant-se individualment gràcies als solos que podien durar bona part dels temes.
El bebop va aglutinar aquells marginats de la societat de l'època (poetes, artistes, traficants de drogues i proxenetes). El bebop té una estreta relació amb el moviment beatnik. La majoria de crítics criticaren aquest nou estil.
En qualsevol cas, el bebop no va arribar a ser tan popular com el swing. En primer lloc, perquè en el moment fort de la revolució bebop, el 1942, el Sindicat de Músics prohibí als músics gravar per a protestar per la falta d'ingressos per la música reproduïda. Com a conseqüència, molta d'aquesta música no va ser enregistrada. En segon lloc, aquesta no era una música fàcil com el swing, sinó imprevisible. El gran públic preferia la música d'entreteniment i espectacle (Frank Sinatra, Bing Crosby…). D'altra banda, la música negra que estava començant a atreure les masses era el rhythm and blues, grups petits i de música popular d'on sorgiria, posteriorment el rock and roll.
Etimologia El terme "bebop" deriva de síl·labes sense sentit (vocables) utilitzades en el cant scat; el primer exemple conegut de "bebop" que s'utilitza va ser a "Four or Five Times" de McKinney's Cotton Pickers, gravat el 1928. Apareix de nou en un enregistrament de 1936 de "I'se a Muggin'" de Jack Teagarden. Una variació, "rebop", apareix en diversos enregistraments de 1939. La primera aparició d'impremta coneguda també es va produir el 1939, però el terme va ser poc utilitzat posteriorment fins que s'aplica a la música que ara s'hi associa a mitjans dels anys quaranta.Gleason, Ralph J. (15 February 1959) "Jazz Fan Really Digs the Language – All the Way Back to Its Origin". Toledo Blade. Thelonious Monk afirma que el títol original "Bip Bop" per a la seva composició " 52nd Street Theme ", va ser l'origen del nom "bebop".
Alguns investigadors especulen que es tractava d'un terme utilitzat per Charlie Christian perquè sonava com una cosa que taral·leava juntament amb la seva interpretació. Dizzy Gillespie va afirmar que el públic va encunyar el nom després d'escoltar-lo repartir les composicions sense nom als seus jugadors i la premsa finalment el va recollir, utilitzant-lo com a terme oficial: "La gent, quan voldria demanar aquests números i no coneixia el nom, demanaria bebop". Una altra teoria és que deriva del crit de "Arriba! Arriba!" utilitzat pels líders de bandes llatinoamericanes de l'època per animar les seves bandes.Peter Gammond, The Oxford Companion to Popular Music, 1991, De vegades, els termes "bebop" i "rebop" s'utilitzaven indistintament. (Tot i que rebop es diferenciava del bebop pel seu ús més impressionista d'acords discordants.) El 1945, l'ús de "bebop"/"rebop" com a síl·labes sense sentit estava molt estès a la música R&B, per exemple " Hey! Ba-Ba-Re-Bop " de Lionel Hampton. El músic bebop o bopper es va convertir en un personatge habitual de les bromes dels anys 50, superposant-se amb el beatnik.
Instrumentació miniatura|300x300px| Diversos músics de bebop a Manhattan, maig de 1948 El clàssic combo bebop estava format per saxo, trompeta, contrabaix, bateria i piano. Aquest va ser un format utilitzat (i popularitzat) tant per Parker (saxo alt) com per Gillespie (trompeta) en els seus grups i enregistraments dels anys quaranta, de vegades augmentat per un saxofonista o guitarra addicional (elèctrica o acústica), de tant en tant afegint altres trompes (sovint un trombó) o altres cordes (generalment violí) o deixant caure només un instrument i un quartet. Això contrastava amb els grans conjunts afavorits durant l'era del swing.
Estil musical El bebop es diferenciava dràsticament de les composicions senzilles de l'era del swing i, en canvi, es caracteritzava per tempos ràpids, fraseig asimètric, melodies intricades i seccions rítmiques que ampliaven el seu paper com a guardians del tempo. La música en si semblava molt diferent a les orelles del públic, que estava acostumat a les composicions animades, organitzades i ballables de Benny Goodman i Glenn Miller durant l'era del swing. En comptes d'això, el bebop semblava sonar accelerat, nerviós, erràtic i sovint fragmentat.
Mentre que la música swing acostuma a incloure arranjaments de big band orquestrats, la música bebop destaca la improvisació. Normalment, un tema (un "cap", sovint la melodia principal d'un estàndard pop o jazz de l'era del swing) es presentava conjuntament al principi i al final de cada peça, amb solos d'improvisació basats en els acords de les composicions. Així, la major part d'una peça a l'estil bebop seria la improvisació, els únics fils que mantenen l'obra unida són les harmonies subjacents interpretades per la secció rítmica. De vegades, la improvisació incloïa referències a la melodia original o a altres línies melòdiques conegudes ("quotes", "licks" o "riffs"). De vegades eren melodies totalment originals i espontànies de principi a fi.
Les progressions d'acords per a composicions bebop sovint eren preses directament de composicions populars de l'era del swing i es reutilitzaven amb una melodia nova i més complexa, formant noves composicions (vegeu contrafacte ). Aquesta pràctica ja estava ben establerta en el jazz anterior, però va arribar a ser central en l'estil bebop. L'estil va fer ús de diverses progressions d'acords relativament comunes, com ara el blues (a la base, I-IV-V, però infusionat amb moviment II-V) i "canvis de ritme" (I-VI-II-V, els acords de l'estàndard pop dels anys 30 " I Got Rhythm "). El bop tardà també es va moure cap a formes esteses que representaven una sortida de les composicions pop i d'espectacles. Les veus d'acords de bebop sovint prescindien de l'arrel i dels tons de quinta, en lloc de basar-les en els intervals principals que definien la tonalitat de l'acord. Això va obrir possibilitats creatives per a la improvisació harmònica, com ara les substitucions de tritons i l'ús de línies improvisades basades en escala disminuïda que podrien resoldre el centre clau de moltes i sorprenents maneres.
Els músics de bebop també empraven diversos dispositius harmònics no propis del jazz anterior. Les substitucions harmòniques complicades per a acords més bàsics es van convertir en habituals. Aquestes substitucions sovint emfatitzaven certs intervals dissonants com la novena bemol, la novena sostinguda o l'onzena sostinguda/ triton. Aquest desenvolupament harmònic sense precedents que va tenir lloc al bebop sovint es remunta a un moment transcendent que va viure Charlie Parker mentre interpretava " Cherokee " a la Clark Monroe's Uptown House, Nova York, a principis de 1942.
Gerhard Kubik postula que el desenvolupament harmònic del bebop va sorgir del blues i d'altres sensibilitats tonals relacionades amb l'Àfrica, en lloc de la música d'art occidental del , com alguns han suggerit. Kubik afirma: "Les inclinacions auditives van ser el llegat africà a la vida [de Parker], reconfirmada per l'experiència del sistema tonal del blues, un món sonor en desacord amb les categories d'acords diatònics occidentals. Els músics de bebop van eliminar l'harmonia funcional d'estil occidental de la seva música mentre conservaven la forta tonalitat central del blues com a base per dibuixar diverses matrius africanes". Samuel Floyd afirma que el blues va ser alhora la base i la força propulsora del bebop, provocant tres desenvolupaments principals: Una nova concepció harmònica, utilitzant estructures d'acords esteses que van donar lloc a una varietat harmònica i melòdica sense precedents. Una complexitat rítmica lineal desenvolupada i encara més altament sincopada i una angularitat melòdica en què la nota blava del cinquè grau es va establir com un important dispositiu melòdico-harmònic. El restabliment del blues com a principi organitzatiu i funcional principal de la música.
Algunes de les innovacions harmòniques en el bebop semblen similars a les innovacions en la música "seriosa" occidental, des de Claude Debussy fins a Arnold Schoenberg, encara que el bebop té pocs préstecs directes de la música clàssica i sembla reviure en gran part les idees tonal-harmòniques extretes del blues en un enfocament bàsicament no occidental arrelat a les tradicions africanes. No obstant això, el bebop probablement es va servir de moltes fonts. Un perspicaç vídeo de YouTube amb Jimmy Raney, un guitarrista de jazz que va tocar amb Charlie Parker, descriu com Parker escoltaria la música de Béla Bartók, un dels principals compositors clàssics del segle XX. Raney descriu els coneixements de Parker sobre Bartók i Arnold Schoenberg, en particular el Pierrot Lunaire de Schoenberg, i diu que una secció del Fifth Quartet de Bartók sonava molt semblant a la improvisació de jazz de Parker.
Història Influències de l'era del swing esquerra|miniatura|411x411px| Dizzy Gillespie, al Downbeat Club, Nova York, c. 1947 El bebop va sorgir de la culminació de les tendències que s'havien produït dins de la música swing des de mitjans dels anys trenta: un cronometratge menys explícit per part del bateria, amb el pols rítmic primari que es movia del bombo al plat; un paper canviant per al piano lluny de la densitat rítmica cap a accents i farcits; arranjaments de secció de banya menys ornamentats, amb tendència als riffs i més suport per al ritme subjacent; més èmfasi en la llibertat per als solistes; i l'augment de la sofisticació harmònica en els arranjaments utilitzats per algunes bandes. El camí cap al swing rítmicament aerodinàmic i orientat a sols va ser obert per les bandes territorials del sud-oest amb Kansas City com a capital musical; la seva música es basava en el blues i altres canvis d'acords simples, basat en riffs en el seu enfocament a les línies melòdiques i l'acompanyament en solitari, i expressant un enfocament que afegeix melodia i harmonia al swing en lloc del contrari. La capacitat de tocar en solitari, d'alta energia i creatius era molt valorada per aquest estil més nou i la base d'una intensa competència. Les jam sessions de l'era del swing i els "concursos de tall" a Kansas City es van convertir en llegendaris. L' enfocament del swing de Kansas City va ser personificat per la Count Basie Orchestra, que va tenir protagonisme nacional el 1937.