El bombo és un instrument musical de percussió, membranòfon, consistent en un tambor gros que es colpeja amb una maça, produint un so greu d'afinació indeterminada.
L'instrument va evolucionar des de la seva introducció a Europa al per mitjà de les bandes geníssers fins als diferents tipus de bombo existents en l'actualitat: el bombo de concert, utilitzat en bandes de música simfònica, orquestres i en música de cambra; el bombo de marxa, utilitzat comunament per diverses agrupacions musicals en desfilades o esdeveniments a l'aire lliure; i el bombo de bateria, desenvolupat des de començaments de i present en la música de determinats gèneres, com rock, pop i jazz. Aquest darrer sol mesurar entre 18 i 22 polzades (angleses) de diàmetre, i es toca mitjançant un pedal especial que duu una maça. També s'utilitza a diverses formacions folklòriques americanes, amb diferents noms, com per exemple huancara a Bolívia, o Bombo legüero a l'Argentina per a executar diverses músiques folklòriques com huayno, carnavalito, chacarera, etc.
La invenció de les pells de plàstic va constituir un pas determinant en l'evolució del bombo, ja que va ajudar a augmentar la durabilitat dels pegats respecte als anteriors models fabricats amb pell, per bé que aquestes són encara apreciades per oferir una major qualitat de so.
El bombo posseeix un gran espectre dinàmic i poder sonor, i pot colpejar-se amb una gran varietat de maces i baquetes per aconseguir diversos matisos o efectes. A més, l'atac -o manera d'iniciar-se el so- i la ressonància -o vibració de l'instrument- influeixen en el seu timbre. Les tècniques d'execució inclouen diferents tipus de cop com el legato o staccato , igual que efectes com redobles, apagat, cops a l'uníson o notes de gràcia. Des dels seus orígens és a més habitual la seva ocupació al costat dels platerets.
La seva funció principal, en qualsevol formació, és la de marcar els temps forts i de vegades fa de baix. També s'utilitza per produir efectes sonors especials com imitar trons, trets o similars. Tot i que és un instrument gran es pot tocar en marxa com succeeix a les bandes. A l'orquestra simfònica descansa sobre un cavallet. Com a integrant de la bateria i a les bandes, el bombo està col·locat de costat, amb la membrana en posició vertical. A l'orquestra està inclinat.
En l'àmbit orquestral, el bombo va evolucionar cap a mesures notablement grans, fins a arribar a grandàries de més de dos metres de diàmetre, i se suspèn en un suport dissenyat per posicionar l'instrument lliurement. Per la seva banda, el bombo de marxa es va mantenir en mesures més petites, adequades per poder carregar amb l'instrument mentre és tocat, i es va beneficiar de la introducció del plàstic en els pegats per les seves millors condicions davant dels canvis atmosfèrics. D'altra banda, la invenció a principis de del pedal per colpejar el bombo va donar lloc al bombo de bateria, part fonamental de dit instrument.
Composició miniatura|Components d'un bombo de marxa: 1. Pell o membrana 2. Casc o carcassa 3. Ganxo de tensió 4. Cavallet de tensió 5. Caragol tensor 6. Aro inferior 7. Anelles de tensió 8. Anelles de suspensió 9. Arnès El bombo està format per una caixa de ressonància cilíndrica anomenada carcassa o casc, feta habitualment de fusta -ocasionalment també d'altres materials com fusta contraxapada o metall-, i dues pells estirades travessant els extrems oberts del casc. Cadascun d'aquestes pells es troba col·locada sobre un cèrcol inferior, els quals tenen un diàmetre lleugerament més gran que el casc. Un cèrcol de tensió situat sobre el cèrcol inferior s'adhereix amb unes subjeccions a on va muntat la carcassa, mitjançant unes palometes o claus que actuen com caragols de tensió. La tensió per mitjà de caragols (de 10 a 16 depenent de la mida de l'instrument) permet estrènyer les membranes de forma precisa.
Pel que fa a les pells, encara que s'han realitzat notables progressos en el desenvolupament dels models de plàstic, la qualitat de so d'aquests no pot reemplaçar a la dels de pell natural, per la qual cosa és habitual comptar amb l'ús dels últims a l'orquestra. Bombos més petits, com els utilitzats en la bateria o en música militar (especialment els usats a l'aire lliure), normalment compten amb pells de plàstic, les quals són més resistents a l'aigua i la humitat i tenen menys necessitats de manteniment. La pell que és colpejada -o pell batedora- és usualment més gruixuda que l'oposada -anomenada pell de ressonància o ressonadora-, si bé se solen fabriquen del mateix material.
En l'orquestra, el bombo és normalment suspès en corretges de cuir o goma, i fins i tot cables, en un suport especial que permet a l'instrument ser balancejat lliurement i col·locat en qualsevol angle o posició d'interpretació. És habitual a més que el suport disposi de bloquejos per a les rodes, per evitar que el bombo es mogui durant la interpretació. Algunes mides comunes de bombos simfònics són 36x16, 32x16 o 28x14 polzades.Per influència angloparlant, les dimensions de molts instruments membranòfons solen ser donades en polzades.
Història El tambor turc i la percussió militar miniatura|Detall d'una pintura de Vittore Carpaccio, de 1507, on es mostra un intèrpret otomà tocant un tambor que s'assembla a un davul.
Es coneixen evidències de l'existència de grans tambors de dos pells des de voltant de l'any 2500 a. C., a Sumèria. El bombo modern, tal com es coneix avui dia, no va evolucionar des dels diversos tambors que es trobaven escampats per tot el continent europeu en l'edat mitjana, sinó que és descendent del davul, un tambor turc amb dues pells tibades per cordes i utilitzat en les bandes de geníssers otomans dels segles XVII i XVIII. Per ser tocat, aquest instrument es penjava sobre el pit amb corretges gruixudes, el que feia més fàcil per als soldats transportar els seus instruments de batalla en batalla. Es colpejava un costat amb una baqueta corba de fusta, mentre que l'altre es percudia amb una vareta lleugera, el que produïa un so més alt i sec. S'utilitzaven sovint a més pegats de diferents pells, com cabra i xai, per distingir més els sons produïts. El davul produïa un so molt més greu que qualsevol altre instrument de l'època, i a causa del seu to característic eren usats àmpliament en la guerra i en combat, on es necessitava un so profund i potent per assegurar que les forces marxessin al pas correcte entre ells.Zoltan, Falvy, "Middle-East European Court Music." Studia Musicologica Academiae Scientiarum Hungaricae, (1987)Blades, James.
Els tambors turcs van arribar a Europa al amb les tropes geníssares i les seves bandes militars, les quals mostraven un fort èmfasi en la percussió. No es va trigar a intentar integrar aquest so en les bandes militars europees, on a la recerca de més presència i sonoritat el nombre d'integrants s'estava ja veient augmentat amb nous instruments de vent com oboès, clarinets, trompes i fagots.
miniatura|Bombo de cambra de la marca NP
El període clàssic: inclusió en l'orquestra Les bandes dels geníssers es van tornar molt populars a les corts d'Europa, ja que el seu so -produït per la combinació de tambors, platerets i triangle- es percebia exòtic, així com la mida dels tambors i la forma de tocar-los i portar-los. Al llarg de la segona meitat del la música turca es va anar introduint en l'orquestra -especialment en les obres operístiques- per aconseguir usualment un to exòtic o militar en les composicions, referit comunament com alla turca. Gluck es va aventurar amb alguns dels primers usos del bombo, com a recurs estilístic a Le cadi Dupe (1761), i l'any 1764 en la seva obra Els pelegrins de la Meca. Mozart, usant bombo, platerets i triangle, va emprar també la instrumentació de la música turca a Die Entführung aus dem Serail (El rapte al serrall) , de 1782, així com Haydn en la seva música incidental per a la tragèdia Zara de Voltaire (1777). El mateix compositor va fer servir aquesta instrumentació per suggerir ambient militar en la seva Simfonia Militar (1794), com també Beethoven en alguna de les seves últimes composicions, com en el «Finale» de la seva Novena Simfonia (1823).
miniatura | esquerra | Il·lustració de l' Illustrated London News de l'any 1853, on es mostren diversos músics tocant en un carrer, un dels quals porta un dels anomenats long drum. A mesura que l'instrument es va introduir en la música europea, les seves proporcions van anar canviant, i va començar a existir en dues formes, ambdues de dues pells: d'una banda el model conegut fins a principis del com «tambor turc», el qual conservava la poca profunditat de casc i un gran diàmetre; i d'altra banda els anomenats long drum (literalment «tambor llarg»), els quals es van popularitzar a Anglaterra, tant en l'àmbit militar com en l'orquestral, i comptaven amb una profunditat de casc molt més gran que el diàmetre de les pells (tot just un parell de peus de diàmetre però almenys tres de profunditat), d'aquí el seu nom.
A l'instrument se li donava cops seguint usualment la tècnica turca, amb baqueta ganxuda sòlida en una pell i una vareta lleugera en l'altre, o en el casc. En els exèrcits europeus, la vareta es va reemplaçar per un switch -similar a una baqueta petita i feta de branquetes de bedoll -, i l'instrument era utilitzat majorment per controlar el temps, ajudant a mantenir a la banda sincronitzada en el ritme, així com per determinar la velocitat de la marxa militar o facilitar una parada completa mitjançant un doble cop al final d'una frase. L'intèrpret solia, a més, lligar les baquetes als seus canells mitjançant un cordill, de manera similar a com feien els primers intèrprets de kettledrums, per facilitar a girar com a espectacle.
A l'orquestra, l'instrument es col·locava habitualment en posició horitzontal sobre una base. Per diferenciar els dos cops, en les partitures de l'època s'utilitzava la posició de les pliques: cap amunt, cap avall, i fins i tot les dues. Aquest mètode, utilitzat normalment de forma posterior per a indicar la combinació de bombo i platerets, indicava que la nota havia de ser tocada amb baqueta i canya simultàniament. Sobre això, Julius Rietz va comentar en 1868: «Les notes dobles al bombo són avui dia inexplicables per a molts. Hauria d'indicar que aquest instrument es donava cops en els dos costats: en el costat dret amb la baqueta de fusta, i al costat esquerre amb la baqueta de bedoll (ruthe). Les notes que són situades cap per amunt (els cops més ràpids) pertanyen a la baqueta de bedoll, i les més baixes a la baqueta de fusta.» Les notes a la part forta del compàs s'executaven amb la maça sòlida, mentre que en la resta de polsos febles s'emprava la baqueta petita, que proporcionava un efecte semblant al de les baquetes actuals en el jazz. En un típic compàs de 4/4 en la música militar de l'època, es produïa un so resultant thump-Chack-Chack-Chack, completament diferent del modern boom-boom -boom-boom, que és menys rítmic causa de la seva ressonància, però plaga les representacions de Mozart i Haydn.
El període romàntic: evolució en la seva ocupació A causa del seu millor so, el tambor de poc fons va anar substituint al més profund i cilíndric, i es va començar a utilitzar de forma més freqüent en les composicions orquestrals. L'ús del bombo en les òperes del va facilitar la inclusió de l'instrument a l'orquestra romàntica, i va comportar que el bombo fora perdent, amb el pas el temps, el seu to exòtic. Cap a mitjans del , el bombo formava ja part habitual -juntament amb les timbales i el tambor militar - dels conjunts orquestrals. La utilització de maces encoixinades per al bombo va començar també a ser usual; l'italià Gaspare Spontini, en la seva òpera La vestale de 1807, va ser probablement el primer compositor a requerir que l'instrument fos colpejat amb baquetes cobertes amb feltre.
miniatura |esquerra | Berlioz es va mostrar crític amb la combinació de platerets i bombo.