miniatura|Estàtua de "Skanderbeg" a Pristina. Pristina (Prishtinë o Prishtina en albanès, Приштина, Priština en serbi) és la capital i la ciutat més gran de Kosovo, territori de facto independent des de la seva declaració d'independència del febrer de 2008. Té una població d'entre 500.000 i 600.000 habitants, majoritàriament d'ètnia albanesa, però també turcs, serbis, bosnians i romanesos; és la segona ciutat albanesa en termes absoluts.
El topònim sembla derivar de l'eslavònic dialectal * pryščina, 'deu d'aigua'. Entre els serbis és popular la pseudoetimologia prišt ('tumor' o 'úlcera' en serbocroat), que s'atribueix com a nom originari del riu que passa per la ciutat (el Prištevka, afluent del Sitnica).
La ciutat és la seu del protectorat de l'ONU per Kosovo així com del govern interí, la Universitat de Pristina i l'Aeroport Internacional de Pristina.
Història Hi ha restes d'habitació del Neolític (vers 3000 - 2500 aC) i de l'edat del bronze i de ferro. Al consten les primeres colònies il·líries.
Sota domini romà fou un encreuament de camins entre Naïssus, Lissum i Skupi i entre les regions de Dalmàcia i el que avui és Bòsnia. Durant l'Imperi Romà, al , a 15 quilòmetres al Sud de la moderna Pristina va existir - hi una extensa ciutat anomenada Ulpiana (moderna Lipljan) que fou centre de la província de Dardània. La ciutat va ser destruïda durant les invasions bàrbares al , però seria restaurada per l'Emperador Justinià I i va ser capital de la província Justinana Secunda. En l'actualitat, la ciutat de Lipljan se situa sobre aquella antiga ciutat romana, on encara poden observar - se les restes de les construccions originals. La ciutat va desaparèixer un segle després amb les invasions dels eslaus.
Després de la caiguda de Roma, Pristina va néixer de les ruïnes de l'antiga ciutat romana i a causa de la seva estratègica ubicació geogràfica va ser localitzada com una ruta que conduïa cap a totes les direccions dels Balcans. Per aquesta raó, es va convertir en un centre comercial important, instal·lant - se com un dels camins fonamentals per al comerç a Europa del Sud - est. També fou el centre de l'anomenada després plana de Kosovo, un autèntic graner agrícola de la regió.
Durant el regnat de Milutin (1282 - 1321), el regne de Sèrbia, a causa de la prosperitat de la zona, trasllada la capital de l'estat cap a Pristina. En aquest temps va començar l'explotació minera. Fou residència habitual d'Esteve Urosh III (1321 - 1331) i el seu fill Esteve Urosh IV conegut com a Esteve Dušan o Dušan Silni (Dušan el Fort, 1331 - 1355). El 1342 va rebre al palau de la ciutat al futur emperador Joan VI Cantacuzè quan va fugir de Constantinoble. Va restar capital sota Esteve Urosh V (1355 - 1371) però després, davant l'amenaça otomana, la capital va passar més al nord, a Kruševac i més tard a Belgrad i Pristina va quedar com a capital del gendre de l'emperador (de fet príncep) serbi Lazar, que es deia Vuk Branković (mort el 1398) que la va dominar fins i tot després de la decisiva batalla de Kosovo (prop de Pristina) el juny de 1389, quan l'exèrcit Otomà va derrotar amb decisió a l'exèrcit de coalició dels prínceps dels Balcans. Posteriorment, tota Sèrbia seria conquistada pels turcs el 1459. Els prínceps reals serbis van seguir residint a Pristina fins als primers anys del .
Al , l'època del despotat serbi, hi havia una important colònia de comerciants de la república de Ragusa que fou afavorida pel dèspota Jordi Branković amb drets de duana (1414 i 1415). A Pristina se celebraven en aquest temps diversos tornejos cavallerescs en que participaven locals i estrangers, especialment els nobles ragusians. El despotat va caure el 1439 i els otomans hi van instal·lar com a delegat a Isa Bey de Skoplje, fill d'Ishak Bey; des de 1448 hi havia a la ciutat un cadi turc. El 1455 va ser annexionada definitivament a l'Imperi Otomà i els palaus dels reis serbis foren destruïts. Es van iniciar les primeres construccions turques. Pristina fou centre d'una nahiya i la preponderància política regional va passar a Vučitrn que fou la seu del sandjak del seu nom (ja abans del 1462). La presència de la colònia ragusiana i la proximitat a algunes mines de plom i cinc li va permetre conservar importància econòmica.
L'escriptor albanès, Pjetër Bogdani, va viure i va treballar a la ciutat. Va publicar el seu primer llibre Çeta i Profeteve (La banda dels profetes) el 1555. Durant l'Imperi Otomà, la ciutat prenia cada vegada més un caràcter turc musulmà, convertint a gran part dels pobles eslaus i albanesos a l'islam. Al (1661) la va visitar Evliya Çelebi que la defineix com kadilik amb 2.060 cases; l'arquebisbe catòlic de Sofia i Skoplje (que era d'origen albanès) Pjeter Bogdani, la va vistar el 1685 i diu que la ciutat tenia més de 3.000 cases i que no estava fortificada. Va patir greus danys durant la guerra de la Santa Lliga (1683 - 1699) entre Turquia i Àustria especialment el 1689 amb la ràtzia del general imperial Piccolomini que la va ocupar (també va ocupar Skoplje) amb ajut de rebels locals serbis dirigits pel patriarca Arsenije III Čarnojević i rebels catòlics albanesos manat per l'arquebisbe Pjeter Bogdani. La pesta que es va declarar va matar milers de persones i entre ells al general imperial i a l'arquebisbe i va causar la retirada urgent de les tropes austríaques (1690). Per temor a les represàlies otomanes la població sèrbia va fugir en massa cap al nord. Aquest fet es va repetir el 1737 en ocasió d'una nova guerra entre Àustria i Turquia, aquesta vegada els serbis manats pel patriarca Arsenije IV Jovanović Šakabenta; fou llavors quan els serbis es van instal·lar a diversos punts d'Hongria i milers de musulmans albanesos es van establir a la regió amb el suport otomà. Durant el la decadència de Pristina fou considerable, destacant la pesta de 1707 i la guerra de 1737, al final de la qual la colònia de Ragusa va abandonar la ciutat. El poder local va quedar en mans en aquest temps d'una família albanesa, els Gjinolli o en albanès Gjinollëve i serbi Džinići, i es va formar un pashalik hereditari que va durar un segle. Al final del Pristina estava fortificada i tenia uns 7.000 habitants, sent la residència d'un paixà.
El 1812 França hi va obrir un consolat i després ho van fer altres estats (Sèrbia el 1889). El 1836 tenia uns 9.000 habitants i les xifres per aquest segle van oscil·lar entre aquesta quantitat i els 12.000. El 1859 i 1863 va patir devastadors incendis. Fou un segle de poca activitat i de decadència. Els albanesos van rebutjar el 1873 que la línia fèrria passés per la ciutat el que va accentuar el retard en quedar tallades per aïllament les relacions comercials amb Sarajevo i Skadar. Des de l'any 1870 fins ara, albanesos que habitaven la regió van formar la "Lliga de Prizren" per oposar - se a la sobirania otomana. El 1877 la ciutat va esdevenir capital del vilayat de Kosovo de nova creació, al lloc del vilayat de Prizren; els albanesos rebels formarien un govern provisional el 1881. El 1888 la capital del vilayat va passar a Skoplje (Üsküb). Entre 1876 i 1913 els caps albanesos locals (a vegades enfrontats a l'Imperi) van imposar el terror al serbis ortodoxos de les ciutats. El 1910 Prisstina tenia 4.000 cases de les quals 3.200 eren habitades per musulmans (albanesos i turcs); altres minories eren els serbis, jueus, gitanos i txerquessos; els cristians habitaven 531 cases i els jueus 65.
El 1912, Pristina al costat de la resta de Kosovo va ser breument inclosa al recent estat independent d'Albània, però les forces sèrbies la van ocupar i a l'any següent, les grans potències de la zona van forçar a Albània a cedir la regió a Sèrbia. La ciutat va ser ètnicament mixta, amb grans comunitats d'albanesos i serbis mentre va començar llavors l'emigració dels turcs. El 1913 tenia 18.174 habitants. El 1915 fou ocupada pels búlgars però recuperada pels serbis el 1918, any en què la ciutat i tot el país de Kosovo fou inclosa al nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, des de 1929 anomenat Regne de Iugoslàvia, però sense autonomia, privilegi que arribaria molts anys després. Els conflictes entre ambdós grups ètnics principals, albanesos i serbis, començaren a agreujar - se quan els albanesos de fe musulmana van ser deportats cap a Turquia com a conseqüència d'un programa de neteja ètnica aplicat per les autoritats sèrbies; els musulmans albanesos van ser identificats com a turcs i així enèrgicament desnonats de les cases dels seus avantpassats; a Turquia, molts albanesos van ser obligats a canviar els seus noms per altres d'origen turc i van ser enviats per les autoritats turques cap a les províncies habitades majoritàriament per armenis i grecs. El 1941 Pristina fou incorporada com tot el Kosovo i la Metohija al regne de la Gran Albània, sota el rei d'Itàlia i un govern feixista controlat primer per Itàlia (1941 - 1943) i després per Alemanya (1943 - 1944). Durant de la Segona Guerra Mundial, la població sèrbia de la ciutat es va veure reduïda, a causa de la persecució que els serbis van sofrir per les tropes nazis.
Pristina després de la Segona Guerra Mundial El 1946, Pristina es converteix en la capital de la Regió Socialista Autònoma de Kosovo (inicialment Kosovo i Metohija i després només Kosovo). Entre 1953 i 1999, la població va augmentar d'uns 24.000 a més de 300.000 habitants. Totes les comunitats nacionals van créixer durant aquest període, però el major augment es va donar a la població albanesa, a causa d'una creixent migració de les àrees rurals cap a la capital. Alguns historiadors (serbis sobretot) diuen que el règim de Tito veia de bon ull la substitució dels serbis (que emigraven al nord) per albanesos, però no hi ha dades clares sobre això. Des de 1953 a 1981, la població albanesa havia augmentat d'uns 9.000 a 76.000 habitants. Les poblacions sèrbies, en canvi, van augmentar d'una forma més modesta (de 8.000 el 1953 a 21.000 el 1981). Al començament dels anys 1980, la ciutat estava constituïda en un 70% per albanokosovars. Al final del règim de Tito la població albanesa (i altres musulmans com els pomacs, goranis i torbeš) era el 95% i la sèrbia el 5%; no quedaven jueus però si que hi havia gitanos.
Encara que Kosovo estava sota el mandat d'un membre albanès del Partit Comunista local, la disminució de l'economia i la inestabilitat política a finals dels anys 1960 i començaments de 1980 va conduir a brots de malestar nacionalista. El novembre de 1968, les protestes estudiantils de Belgrad es van estendre cap a la ciutat, però van ser reprimides per les forces de seguretat iugoslaves. Algunes demandes dels estudiants, no obstant això, van ser sadollades pel govern de Tito, incloent l'establiment de la Universitat de Pristina com una institució autònoma. Aquestes reformes es van establir després d'un llarg període on l'idioma albanès i la bandera albanesa estaven totalment prohibits.
El març de 1981, els estudiants de la Universitat de Pristina van agafar el control de l'edifici com a protesta per la mala qualitat dels aliments que el menjador universitari els brindava. Aquesta manifestació, aparentment sense importància, ràpidament va prendre caràcter nacional, estenent - se a tot Kosovo. En els mesos següents les manifestacions massives es van fer populars a Pristina i altres ciutats. La Presidència comunista iugoslava va manar reprimir les protestes, declarant l'estat d'emergència i provocant xocs entre manifestants i forces de seguretat. El resultat va ser de diversos morts, i molts estudiants detinguts i castigats.
Pristina des de la Guerra de Kosovo fins a l'actualitat miniatura|Torres de la UNMIK a Pristina Després de la reducció de l'autonomia kosovar pel president serbi Slobodan Milošević el 1990, un règim severament repressiu cap a la comunitat albanesa va ser instal·lat a la ciutat i a tota la província, sent molts albanesos acomiadats de les indústries i institucions estatals.