El monoteisme (del Grec μόνος "únic" i θεός "déu") és la creença que només hi ha una deïtat, un ésser suprem que es coneix universalment com a Déu,Cross, F.L.; Livingstone, E.A., eds. (1974). "Monotheism". The Oxford Dictionary of the Christian Church (2 ed.). Oxford: Oxford University Press. sovint amb els dons de l'omnisciència, omnipotència i omnipresència. Avui en dia el concepte acostuma a estar dominat per les religions abrahàmiques i es contraposa a altres tradicions com el politeisme (incloent-hi l'henoteisme) o el panteisme.
En la mitologia egípcia antiga ja es practicava el monoteisme sota el déu solar Aton instaurat pel faraó Amenhotep IV (després anomenat Akhenaten, el que agrada a Aton). Altres elements del pensament monoteista es troben a les primeres religions com el zoroastrisme, l'atenisme, l'antiga religió xinesa i el jahvisme.Referències: A Modern Hindu Monotheism: Indonesian Hindus as 'People of the Book'. The Journal of Hindu Studies, Oxford University Press, June McDaniel – 2013, Zoroastrian Studies: The Iranian Religion and Various Monographs, 1928 – Page 31, A. V. Williams Jackson – 2003 Global Institutions of Religion: Ancient Movers, Modern Shakers – Page 88, Katherine Marshall – 2013 Ethnic Groups of South Asia and the Pacific: An Encyclopedia – Page 348, James B. Minahan – 2012 Introduction To Sikhism – Page 15, Gobind Singh Mansukhani – 1993 The Popular Encyclopedia of World Religions – Page 95, Richard Wolff – 2007 Focus: Arrogance and Greed, America's Cancer – Page 102, Jim Gray – 2012
El monoteisme caracteritza les tradicions de la fe babí, la fe bahá'í, el cheondoisme, el cristianismeChristianity's status as monotheistic is affirmed in, among other sources, the Catholic Encyclopedia (article "Monotheism"); William F. Albright, From the Stone Age to Christianity; H. Richard Niebuhr; The Columbia Electronic Encyclopedia Monotheism; The New Dictionary of Cultural Literacy, monotheism; New Dictionary of Theology, Paul , p. 496–499; Meconi. "Pagan Monotheism in Late Antiquity". p. 111ff. el deisme, el drusisme, l'eckankar, algunes sectes de l'hinduisme (com el xaivisme i el vixnuisme), el iazidisme, l'islam, el judaisme, el mandeisme, el rastafari, el seicho-no-Ie, el sikhisme i el tenrikyo.
Malgrat la definició del terme algunes religions poden incorporar variacions quant a la unicitat de la divinitat. La majoria dels cristians accepten el concepte de la Santíssima Trinitat en el qual Déu es troba englobat en tres persones (el Pare, el Fill i l'Esperit Sant). També els catòlics veneren els Sants que malgrat no ser divinitats si creuen que poden intercedir en la vida dels humans.
Monoteisme en el judaisme
El Tanakh (l'Antic Testament del cristianisme) informa que el monoteisme fou la creença antiga dels homes, i que amb la depravació moral de la humanitat, es desenvolupa el politeisme.
El Tanakh, destaca que el monoteisme s'identifica amb la fe del patriarca Abraham, i amb els altres patriarques del poble d'Israel, com Isaac, Jacob, els fills de Jacob, Moisès, David, i els sants profetes.
La declaració de fe hebrea, coneguda com la shemà, expressa:
Monoteisme en el cristianisme
Segons alguns, el Nou Testament, declara explícitament el monoteisme, per exemple quan Jesucrist respon a un escriba:
A 1. Corintis 8:4, l'apòstol Pau declara que un ídol no és res, i que "Déu és un". Més interessant encara, és la declaració que fa l'apòstol al confessar que si un creu que "Déu és un", fa bé.
Dins dels s'anomenen cristians, existeixen punts de vista divergents quant a la naturalesa de la divinitat, que s'han fet presents durant la història. No obstant això, existeixen tres principals corrents d'interpretació: el Trinitarisme, Unicitat de Déu, i unitarisme. Els creients de la Unicitat de Déu, igual que l'unitarisme, consideren que el trinitarisme afebleix el monoteisme estricte ensenyat per la Bíblia. Ells insisteixen que la divinitat no pot dividir-se en persones i que Déu és absolutament un.
Trinitat La Trinitat és el dogma central del catolicisme, i de la major part del protestantisme.
Afirma que Déu és un ser únic que existeix simultàniament amb tres persones divines i diferents: Déu Pare, Déu Fill, i Déu Esperit Sant. El terme és una paraula composta de "tres" i "Unitat" = "Tres en un", Tri-unitat, Trinitat. La paraula "Trinitat" com a tal, no existeix en les Escriptures.
L'Església Catòlica Romana diu:
Unicitat de Déu La unicitat és un terme teològic que fa referència al Déu cristià dins d'un corrent específic de la teologia pentecostal. Vol dir que Déu és un de sol sense divisió de persones, i que Jesús és aquest mateix i únic Déu.
A causa de l'especificitat del terme, no és aplicable a altres teologies cristianes clàssiques sobre la unitat de Déu (com l'Unitarisme) ni a altres religions monoteistes com el judaisme, l'islam o la Fe Bahá'í.
Els grups pentecostals que segueixen la teologia de la unicitat de Déu insisteixen a distingir-se, no només d'altres cristians de teologia unitària, sinó també de tots aquells que encara confessant que Déu és un, creuen que Déu està compost de dues persones (binitarisme), o de tres persones divines i diferents (trinitarisme).
Modalisme
Els historiadors de l'Església Cristiana, han utilitzat el terme modalisme, per referir-se en l'antiguitat, a la mateixa doctrina coneguda en els temps actuals com la Unicitat de Déu. El vocable modalisme, va ser aparentment un sobrenom despectiu, que van inventar els opositors dels creients en la Unicitat de Déu. Bàsicament, el modalisme ensenyava que hi ha un Déu únic, que és Esperit, i que va ser manifestat en carn com Jesucrist amb el propòsit de redimir l'home.
Els "modalistes" explicaven que d'acord amb la Bíblia, els termes: Pare, Fill i Esperit Sant, no pretenen fer distincions de tres persones eternes dins de la naturalesa de Déu (com ho ensenya el trinitarisme), sinó que simplement es refereixen a maneres (o manifestacions) de Déu. En altres paraules, Déu és un ésser individual i únic, i els diversos termes utilitzats per descriure (com ara Pare, Fill, Esperit Sant, El Sant d'Israel, la Roca, l'Etern, el Totpoderós, el Salvador, etc.) Són designacions aplicades a les diferents formes del seu accionar o a les diferents relacions que Ell té envers l'home.
Altres termes despectius que s'han fet servir per referir-se a la Unicitat de Déu, són "sabel·lianisme", "patripasianisme" i "només Jesús".
El terme "sabel·lianisme" és un terme enganyós, perquè els creients en la Unicitat de Déu no afirmen ser seguidors de Sabel·li, sinó que sostenen que la seva fe és la mateixa que la dels apòstols i l'Església Primitiva. Sabel·li va ser un destacat predicador i escriptor, que va predicar a Roma al voltant de 199-217 sobre La Unicitat de Déu (de qui malauradament no sobreviuen els seus escrits).
El terme "patripasianisme" indica que Déu el Pare va morir. Aquest terme també és enganyós, perquè els creients en la Unicitat de Déu no ensenyen que Déu el Pare hagi mort, sinó que la mort de Jesús es va donar en la seva condició de Fill, o d'home (Romans 5: 10, Efesis 4:13).
El terme "Només Jesús" és també un terme confús que no reflecteix la realitat de la Unicitat de Déu, perquè els creients en la Unicitat de Déu no creuen que la manifestació de Déu en carn sigui l'única manifestació de Déu, sinó que accepten que Ell s'ha manifestat de moltes maneres, o ha actuat de multiplicitat maneres per revelar-se o actuar enmig de la humanitat, com ara el Pare, el Sant d'Israel, el Proveïdor, el Salvador, l'Esperit Sant, el Defensor, La Roca, etc.
Unitarisme
L'unitarisme és un corrent de pensament teològic d'origen cristià que afirma la unitat de Déu. En sentit genèric se ha etiquetat així a diverses corrents que rebutgen el dogma de la Trinitat, tals com l'adopcionisme, l'arrianisme, el servetisme o el socinianisme.
Alguns personatges històrics famosos amb creences unitaristes foren Arri, Isaac Newton, John Milton, Miguel Servet, Joseph Priestley i Ralph Waldo Emerson, entre d'altres.
El 1933 es va divulgar als Estats Units un document anomenat Manifest Humanista, subscrit per un ampli col·lectiu de científics i intel·lectuals, entre ells diversos líders unitaris, que va significar l'inici d'una nova manera d'entendre la religió de tipus naturalista, en què conceptes com Déu o la vida després de la mort biològica deixaven de considerar-se centrals. Segons els humanistes, la religió havia de deixar d'especular sobre realitats metafísiques i concentrar-se exclusivament en la transformació del món i la millora moral de l'ésser humà. L'humanisme va tenir un impacte notable en les esglésies unitàries de l'àmbit anglosaxó, arribant fins i tot a ser el corrent majoritari a l'Unitarisme nord-americà.
Des de mitjan , certs grups unitaris nord-americans anaven deixant de ser esglésies exclusivament cristianes o protestants per convertir-se progressivament en una església oberta sense credo i cada vegada més multiconfessional, que des de 1961 s'anomena Unitarisme universalista, ja que en aquesta data els unitaris nord-americans més liberals es van fusionar amb l'Església Universalista d'Amèrica per fundar l'Associació Unitària Universalista, la seu central es troba a Boston. En les últimes dècades, aquesta tendència s'ha incrementat amb l'existència a les Esglésies Unitàries anglosaxones de persones que, a més de com unitaris universalistes, es defineixen també com a jueus, budistes, neopagans o d'altres religions.
El 1995 es va constituir el Consell Internacional d'Unitaris i Universalistes (ICUU)Consell Internacional de Unitaris i Universalistes per coordinar les diverses Esglésies i associacions Unitàries Universalistes del món. Actualment es calcula que hi ha uns 800.000 unitaris universalistes en uns 25 països del món, principalment als Estats Units, Romania, Hongria, Canadà i Gran Bretanya, i de forma molt minoritària en altres països.
Dins dels principals grups unitaris trobem: El monarquianisme dinàmic o adopcionisme és la doctrina segons la qual Jesús era un simple ésser humà, elevat a una dignitat semblant a la de Déu després de la seva mort. Aquesta idea és pròpia del pensament cristià primitiu. En el pensament jueu, el messies és un ésser humà escollit per Déu per dur a terme la seva obra espectacular: prendre als hebreus i elevar-los per sobre totes les nacions. Al mateix temps, l'adopcionisme era psicològicament interessant per als primers cristians, ja que aquests eren una comunitat pobra i endarrerida i, per tant, era fàcil identificar-se amb un heroi com Jesús, ésser humà com qualsevol que és triat ("adoptat") per Déu, i que per tant donava esperances de salvació als propis cristians, tan humils davant Déu com el seu heroi màxim. L'apol·linarisme afirmava que en Crist l'esperit estava substituït pel Logos diví, amb el qual implícitament negava la naturalesa humana completa del Redemptor, un dogma catòlic (i després també ortodox). Va ser condemnat en el Primer Concili de Constantinoble, l'any 381. L'arianisme, condemnat en el Concili de Nicea I, l'arrianisme, diametralment oposat a l'Apol·linarisme, negava la consubstancial del Fill (Crist) amb el Pare (Déu) i, per tant, la doctrina de la Trinitat catòlica. En aquesta visió unicista, Crist era una criatura creada com totes les altres. Afavorida primerament per l'emperador Constanci II (337-361), aquesta escola va ser rebutjada per Teodosi I el Gran (379-395). Adoptat oficialment pel regne visigot a Espanya fins al seu rebuig pel rei Recared en 589, quan es va convertir a la fe romana. El marcionisme, predicat per Marció al , distingia i separava com a coses totalment diferents al Déu Creador de l'Antic Testament, Senyor, del Déu veritable, el Pare, capaç d'encarnar un fill home, Crist, d'acord amb Nou Testament, i conclou que ambdues religions són paral·leles i que tenen com a única connexió a la geografia.