La llagosta migratòria (Locusta migratoria) és una espècie d'ortòpter celífer de la família dels acrídids.
És un insecte de mida gran amb ales llargues, tres parells de potes i una mandíbula desenvolupada. Aquesta espècie provoca grans plagues que comporten moltes pèrdues econòmiques, per la qual cosa és important mantenir-la sota control.
El seu genoma té una mida de 6,5 Gb, essent un dels genomes d'insectes més grans conegut. Presenta reproducció sexual i un caracerístic polifenisme segons la densitat poblacional amb dues fases molt diferenciables: solitària i gregària.
A banda de les pèrdues econòmiques, aquest insecte ens aporta un gran benefici respecte a l'alimentació, ja que tenen un perfil nutricional molt favorable. Va ser al novembre de 2021 que l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va aprovar el consum d'aquest insecte a Europa.
Morfologia És un insecte de grans dimensions (longitud aproximada de 35-50 mm en mascles i 45-55 mm en femelles). Presenta un parell d'antenes curtes i filiformes i, generalment, tenen dos parells d'ales molt desenvolupades: Èlitres llargues, 43.5-56 mm en mascles i 49-61 mm en femelles, brillants però incolores i sense bandes. Té tres parells de potes articulades, cadascuna a una part del tòrax: les dues primeres curtes, que són amb les que caminen i s'aguanten a la superfície, i les posteriors llargues que utilitza per saltar.
Estan dotades d'una mandíbula blavosa i tenen el cap independent del tòrax. La coloració corporal pot variar: verd, marró, verd grogós i gris. El més comú, però, és el color marronós en mascles i el verd en femelles.
Distribució D'entre totes les espècies de llagosta, la llagosta migratòria té la distribució més àmplia: la trobem a pràcticament totes les parts temperades i tropicals de l'hemisferi oriental: Europa, Àfrica, Madagascar, Aràbia, l'Índia, Caucas, Àsia (centre i sud-est), Austràlia, Papua Nova Guinea i Nova Zelanda.
Els límits són els següents: pel nord, l'extrem sud de la zona de bosc de coníferes d'Europa i Àsia. Pel sud arriba a Nova Zelanda. El límit oest correspon a les Açores, a l'oceà Atlàntic. Per l'est, a les Fiji, a l'oceà Pacífic. Per tant, trobem aquesta espècie des de selves tropicals a boscos, deserts, muntanyes, litorals, etc.
A més, l'espècie tolera diferents altituds: des del nivell del mar fins a muntanyes de l'Àsia central de 4.000 metres.
En la península Ibèrica es troben insectes d'aquesta espècie des d'abril fins a novembre.
És per això que les subespècies de Locusta migratoria estan organitzades segons la seva distribució, ja que cada una té unes adaptacions diferents les quals afecten, per exemple, a la morfologia.
Classificació taxonòmica A la dreta podem observar la taxonomia d'aquesta espècie, la qual és l'únic membre del gènere Locusta.
Principalment existeixen les següents subespècies:
Locusta migratoria migratoria: distribuïda al centre i oest d'Àsia, est d'Europa. Locusta migratoria migratorioides: distribuïda per tota Àfrica i illes de l'Atlàntic. Locusta migratoria capito: distribuïda per Madagascar. Locusta migratoria manilensis: distribuïda a l'est d'Àsia.
Plagues miniatura|Plaga de llagostes migratòries en Madagascar, autor Michel Lecoq. Aquests insectes volen amb l'ajuda del vent a una velocitat de fins a 20 km/h. A més, formen eixams, els quals arriben a desplaçar-se 130 kilòmetres en un dia. La mida màxima d'aquests és de centenars de kilòmetres i de 80 milions de llagostes per kilòmetre quadrat.
Un individu adult pot arribar a consumir el seu propi pes, és a dir, aproximadament dos grams d'aliment al dia. Això significa que un milió de llagostes utilitza una tona de menjar al dia (espècie herbívora). Això comporta un impacte econòmic molt gran quan ens trobem amb una plaga, per la qual cosa el control d'aquestes és molt important. miniatura|Plaga de llagostes migratòries en Madagascar, autor Michel Lecoq. Tot i que a Europa aquest insecte no formi plagues, sí que en provoca en països tropicals i subtropicals. A l'Àfrica, l'última plaga rellevant va ser entre els anys 1928 i 1942, de la subespècie Locusta migratoria migratoria. Aquesta subespècie no ha tornat a formar eixams degut a la transformació climàtica, però la llagosta del desert (Schistocerca gregaria) sí que en causa. Les condicions climàtiques ideals per la formació d'un eixam són les fortes pluges que permetin la formació d'un gran nombre d'ous i un bon ambient a causa del creixement de vegetació.
El 2013 va haver-hi una plaga d'aquesta espècie a Madagascar, la pitjor en l'illa des de la dècada de 1950. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) va comunicar la possibilitat d'afectació al 60% de la població. Es van necessitar amb urgència uns 22 milions de dòlars perquè es pogués llançar una campanya de fumigació a gran escala per combatre la plaga. El novembre de 2012, el Ministeri d'Agricultura de Madagascar ja havia declarat un desastre nacional davant de la situació. Aquesta plaga va ser comparada amb les esmentades a la Bíblia (vuitena plaga d'Egipte).
Control Existeixen diversos mètodes en el tractament de les plagues de llagosta migratòria, com poden ser els biològics, els químics o els mecànics.
Els mètodes biològics consisteixen en utilitzar altres éssers vius per tal de combatre les plagues. En el cas de la llagosta migratòria, uns dels més utilitzats són els fongs del gènere Metarhizium. La tècnica consisteix en preparar una solució d'espores del fong en olis, generalment gasoil o oli de soia, que serà dispersada a les zones que es volen tractar. Un altre fong usat és Paranosema locustae, el qual és un paràsit intracel·lular del teixit adipós de llagostes. A més dels fongs, s'està investigant l'ús de diversos nematodes, Heterorhabditis megidis i Steinernema feltiae, que estan resultant molt efectius a l'hora d'eliminar tant la llagosta migratòria com altres insectes formadors de plagues. No obstant això, tot i ser un dels mètodes més significatius en el control d'aquestes plagues, els biopesticides presenten l'inconvenient de ser bastant lents.
Altres mètodes que s'estan fent servir són els químics. Aquests són similars als biològics, amb la diferència que els agents dissolts no són éssers vius, sinó compostos inerts en volums molt baixos. Alguns dels més utilitzats són la cipermetrina, el clorpirifòs, la deltametrina o el tiametoxam, entre d'altres.
A certes zones menys desenvolupades se segueixen utilitzant mètodes tradicionals, els quals no són tan efectius com els anteriorment mencionats, però tot i això ajuden a combatre les plagues. N'hi ha de molt diversos, com per exemple llaurar els camps per tal de destruir les zones de reproducció, crear trampes excavant al sòl per eliminar eixams o espantar les llagostes cremant zones o fent renou. També es poden plantar cultius alóctons, que ajudaran a desfer-se de les zones de cría establertes per les llagostes.
No obstant, l'eliminació de plagues no és l'única manera de controlar les plagues de llagosta migratòria. La detecció de les plagues en els primers estats fa que sigui més fàcil tractar-les, és per això que existeixen els Early Warning Systems (EWS) o els Geographic Information Systems (GIS). Són sistemes que ajuden a detectar ràpidament les plagues i poder efectuar una resposta adequada. Aquests sistemes, juntament amb el seguiment de camp, que permet en quina fases troba la plaga, són de vital importància a l'hora de tractar la llagosta migratòria.
Els ministeris d'agricultura de cada país són els encarregats d'organitzar-se per prevenir-les. A més, la FAO (Food and Agriculture Organization) també fa un seguiment de les poblacions en els països on hi ha risc de plagues.
Cicle vital Reproducció miniatura|Locusta migratoria ponent ous L'aparellament de Locusta migratoria es dona entre un mascle i una femella. El mascle passa l'esperma al tracte reproductor de la femella. Aquest s'emmagatzema als sacs espermatecals, que faran de reservori de l'esperma.
En les femelles de Locusta migratoria, els ous maduren als ovaris i s'ovulen als oviductes, que estan situats de manera lateral. Es queden aquí fins que es troba un lloc adient per tal de fer l'oviposició. Un cop trobat el lloc idoni, les femelles caven un forat a terra i mitjançant contraccions musculars de les parts altes dels oviductes, els ous passen per l'oviducte i per la cambra genital. Aquí es produeixen també les contraccions dels sacs espermatecals. Això resulta en l'alliberament de l'esperma i la fertilització dels ous, que seran postos en el forat prèviament cavat per les femelles.
La coordinació del cavatge del forat, així com dels oviductes i l'espermateca és clau per a la formació d'ous viables. Cada espermateca mesura 20 mm i conté aproximadament 30 ous al seu interior, que són de color groguenc i allargats, mesurant entre 4,5 i 6 mm. Aquests sacs espermatecals es troben tancats per un extrem i oberts per l'altre, protegit per un opercle.
Els ous normalment són postos en zones o àrees de sorra humida, on hagi plogut prèviament. Les femelles no ponen ous en terres que no tinguin una humitat amb una profunditat de fins a cinc o deu centímetres. Aquest és un mecanisme per tal de garantir i proporcionar un ambient humit als ous, que permeti el seu correcte desenvolupament. Les femelles acostumen a comprovar la qualitat i humitat del terra inserint la punta del seu abdomen.
Un cop s'ha donat la posta dels ous, aquests eclosionaran passats aproximadament uns 10 dies, sota unes condicions d'humitat relativament altes (65%), temperatura de 33 °C i presència de llum. Les hores més probables per a l'eclosió són entre les 11:00 i les 12:00. Aquestes condicions són les òptimes per a una taxa d'eclosió propera al 100% i a mesura que van variant, la taxa disminueix.
Polifenisme miniatura|172x172px|Locusta migratoria (fase solitària) Aquest insecte presenta polifenisme, el que significa que pateix canvis en el seu aspecte i comportament durant el seu cicle vital degut a pertorbacions ambientals relacionades amb la densitat poblacional, sense necessitat de variacions gèniques. Existeixen, aproximadament, una dotzena d'espècies a la família Acrididae amb aquesta capacitat.
Quan hi ha poca densitat de població cada insecte porta una vida individual i realitzen una migració nocturna: aquesta primera fase es coneix com a solitària. Quan el nombre d'organismes augmenta notablement (o disminueix molt l'aliment), es tornen més actius, visibles i sociables. En aquesta fase comencen a formar eixams comunitaris i migren durant el dia (els adults es reprodueixen mentre viatgen): aquesta és la fase gregària. Quan hi ha una acumulació d'adults en fase gregària es formen els eixams migratoris, els quals poden esdevenir plagues. Passat un temps, els eixams disminuiran la seva mida la llagosta tornarà a la fase solitària, per exemple quan les condicions climàtiques no siguin les adients o quan s'esgoti el subministrament d'aliments. miniatura|170x170px|Locusta migratoria (fase gregària) L'adult, en passar a gregari patirà una sèrie de canvis morfològics, com ales més llargues, potes més curtes i mida menor: en la fase solitària adulta la femella té una longitud de 5-7 cm i el mascle de 4–5.5 cm; i en la fase gregària adulta, la femella té una longitud de 4–4.5 cm i el mascle de 3.5–4.5 cm. A més, també hi ha una variació en la coloració, en la fase solitària són principalment de color verd o marró (fosc en els individus de zones cremades), però tenen certa coloració adaptativa estacional: al voltant del 80% de verd en època de pluges i un 20% durant l'estació seca). En canvi, en les fases gregàries mai trobarem coloració verda (sempre groc o marró) així com en els primers estadis de vida. Aquestes coloracions són observables en les fotografies. Aquest canvi és progressiu i podem trobar individus amb una morfologia intermèdia (polimorfisme de fase).